Maribel Vilaplana: la intimitat és seua, la mentida és pública

La intimitat de Maribel Vilaplana és seua. No nostra. No del jutjat. No de les tertúlies. Ens és igual si el 29 d’octubre de 2024 va dinar amb Carlos Mazón com a amiga, com a parella o com a periodista. El llit, la taula i el pàrquing formen part de la seua vida privada. El que deixa de ser privat és el que passa quan una testimoni clau, en una causa amb 229 morts, tria mentir o deformar la realitat per protegir el poder. Aquí s’acaba la intimitat i comença l’esfera pública. Aquí comença el problema.

Perquè el nucli d’aquesta història no és qui s’asseu davant de Mazón, sinó qui està disposada a mentir per ell. No és què feia ella amb ell, sinó què no feia ell mentre la gota freda arrasava pobles sencers. No parlem d’un simple desajust d’agenda, sinó d’una operació de maquillatge polític deliberada: per rebaixar una negligència criminal cal algú que accepte embrutar-se les mans amb una versió falsificada dels fets, encara que això supose escopir damunt del dol de les víctimes. I aquesta persona, avui, s’anomena Maribel Vilaplana.

Les dades són tossudes: el jutjat ha certificat que el cotxe de Vilaplana va entrar al pàrquing a les 14.38 i en va eixir a les 19.47, després d’aquell llarg dinar amb Mazón. Els papers del pàrquing i els registres horaris no tenen sentiments ni filiació: només números. Entrar a tal hora, eixir a tal altra. I aquests números no coincideixen amb el relat confortable que Vilaplana ha anat servint davant la jutgessa i davant l’opinió pública. On ella dibuixava una vesprada més breu, els registres ensenyen una estona més llarga. On parlava de moviments ràpids, la realitat marca estones mortes. Potser això, en una anècdota domèstica, seria una exageració sense importància. En un procediment judicial amb centenars de morts, té un altre nom: mentir o, com a mínim, adaptar el record a les necessitats del president dimitit.

Recordem la seua carta, un text perfectament calculat per servir de coixí a Mazón: s’hi vesteix l’encobriment amb paraules de dolor, s’hi invoca el respecte mentre es deforma el temps i els fets perquè el president quede una mica menys nu davant la història.

I aleshores arriben les llàgrimes. Llàgrimes al jutjat, llàgrimes en off, llàgrimes en columnes afins. Sempre amb el mateix subtext: ella també sofreix, ella també és víctima, ella també ha estat linxada. Ningú nega que la pressió mediàtica siga dura, ni que l’assetjament siga real. Però hi ha una indecència de fons: utilitzar el propi patiment com a escut per a no assumir la pròpia responsabilitat moral. Plorar no renta els horaris, ni esborra les contradiccions, ni converteix en noble una coartada. Les llàgrimes poden ser íntimes; la manipulació del relat, no.

Perquè mentre tot això passa, el centre del quadre es desplaça. Ja no parlem de Mazón, del president desaparegut en plena catàstrofe, del temps preciós perdut abans d’aparèixer al CECOPI. Ja no parlem de les decisions que no va prendre, de les ordres que no va donar, de la presència que no va exercir. Parlem d’ella, del que sent, del que li han fet. És el truc perfecte: convertir la crítica a la deixadesa de funcions d’un president en un debat sobre la intimitat d’una dona.

La intimitat de Maribel Vilaplana no és de la nostra incumbència. Sí que és assumpte nostre que, amb la seua carta, amb els seus silencis i amb les seues mitges mentides, ajude a construir un mur entre les víctimes i la veritat. Que done a Mazón el que ell sol no pot fabricar-se: una versió sentimental, plorada, aparentment honesta, que pretén rebaixar el pes d’una tarda de frivolitat política convertida en tragèdia col·lectiva.

La línia és clara: allò que passa al reservat, al pàrquing o a la vida sentimental de cadascú pertany a la intimitat. Però el moment en què aquest reservat es converteix en coartada d’un president absent, en què aquest pàrquing esdevé peça clau d’una cronologia falsa, en què una carta pública intenta convèncer les víctimes que la història era una altra, tot això ja no és privat. És política. És moral. És públic.

Maribel Vilaplana té tot el dret del món a protegir la seua vida privada. Però no té cap dret moral d’amagar-se darrere la paraula “intimitat” per justificar una mentida que afecta la memòria d’un país i el dol de centenars de persones. La intimitat és seua, sí. La mentida, en canvi, ens afecta a tots. I per això, li agrade o no, és pública.