The Washington Post · Steve Hendrix

Perth, Escòcia. El 7 de febrer de 1587, mentre sopava, Maria, reina d’Escòcia, va rebre la notícia que es posava fi a dues dècades de presó per presumpta traïció. El desenllaç, tanmateix, no era com s’esperava: l’endemà li van tallar el cap.

Maria Stuart (que es va canviar el cognom de Stewart) va donar les gràcies als amfitrions, va tornar a la seva cambra i va escriure una carta amb ploma i tinta. La va signar, la va plegar i la va segellar amb cera. Dues hores més tard fou executada. És a partir d’ací que la seva història esdevé veritablement interessant.

Aquella carta, la darrera que va escriure, és una de les principals raons per les quals la reina –que va morir a quaranta-quatre anys, després d’haver-se passat la meitat de la vida empresonada– és recordada com alguna cosa més que una nota a peu de pàgina de la història. Quatre segles després, la monarca continua despertant una fascinació gairebé fanàtica a Escòcia, on és venerada com una condemnada, una màrtir catòlica i un símbol canviant de la identitat escocesa.

Ara els seus seguidors tenen una oportunitat única de veure el manuscrit. Després d’haver sobreviscut a viatges a cavall i amb vaixell, a la Revolució Francesa i a gairebé un segle en una cambra fosca i climatitzada, la darrera carta de la reina Maria s’exposa al públic.

“M’emociona molt, si t’haig de ser sincera”, diu Midge Williams, que ha anat del nord d’Anglaterra fins a Perth, al sud d’Escòcia, amb l’únic propòsit de veure-la en persona. Explica que va sentir parlar per primera vegada de la carta a la seva difunta mare, escocesa, que sempre va sentir reverència per la reina.

“És meravellós veure una cosa tan personal”, diu Williams mentre en contempla la lletra cursiva: “Va ser ella qui va tenir aquest paper a les mans. Va ser ella qui va escriure aquestes paraules.”

La carta s’exposa d’ençà de final de gener al Museu de Perth, a una hora amb tren d’Edimburg, on serà fins a final d’abril.

La reputació de Maria ha anat fluctuant amb el pas dels anys. Durant el segle posterior a l’execució, la reina fou venerada a Escòcia com una màrtir catòlica. Durant els aixecaments jacobites de principi del segle XVIII, va esdevenir un símbol de la causa dels Stuart, que pretenia restaurar la monarquia catòlica a l’exili.

L’arribada de la Il·lustració va renovar l’interès per la dona que va accedir al tron d’Escòcia quan tenia tan sols sis dies, que va experimentar una vida amorosa plena de sotracs (fins al punt de casar-se amb l’home que, segons la creença popular, n’havia assassinat el primer marit) i que va acabar morint per ordre del seu cosí.

Més tard, filòsofs com David Hume i Adam Smith en van reavaluar la figura, i els victorians la van convertir en una heroïna romàntica –una monarca que, segons ells, va governar més amb el cor que no pas amb el cap.

Molts van continuar veient-ne amb escepticisme la suposada innocència, però la seva reputació d’heroïna romàntica no va sinó continuar creixent. William Wordsworth i Robert Burns, per exemple, en van immortalitzar el turment en sengles poemes.

L’obra Maria Stuart de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800, va aportar un nou impuls literari a la figura de la reina. L’obra va consolidar la reputació de figura tràgica de la monarca arreu del món, sobretot en cercles literaris. D’aleshores ençà, múltiples poetes, novel·listes i cineastes l’han recuperada per a les seves obres.

“A aquestes altures podem dir que és una figura de renom internacional amb reputació d’heroïna condemnada tràgicament”, diu Chris Cassells, cap de la divisió d’arxius i manuscrits de la Biblioteca Nacional d’Escòcia. “La seva última carta es va convertir en una relíquia altament significativa per als col·leccionistes de l’època.”

El manuscrit, de quatre pàgines i escrit sense accés als seus documents personals ni a cap mena d’assessorament legal, és una mena de reflexió final amb una força que ha perdurat segles i segles. A la carta, la monarca hi tracta els seus deutes, demana que es pagui el sou dels seus servents i sol·licita que es traslladi el seu cos a França. Més significativament, presenta la seva pròpia execució com la culminació d’una campanya d’histèria anticatòlica, més que no pas com un producte de les intrigues de palau (Maria fou acusada de conspirar per matar la seva cosina, la reina Elisabet I d’Anglaterra).

“Aquesta nit, després de sopar, m’han comunicat la sentència: seré executada com una criminal a les vuit del matí”, va escriure Maria al seu cunyat, el rei Enric III de França. Maria, que es va negar a renunciar al catolicisme, es queixa a la carta que els sequaços d’Elisabet ni tan sols li van permetre que un sacerdot entrés a escoltar les seves últimes oracions. Privada de l’extremunció, va escriure una última carta.

“La fe catòlica i la reivindicació del meu dret diví a la corona anglesa són les dues qüestions per les quals se’m condemna”, hi escriu. “I, no obstant això, no se’m permet de dir que moro per la religió catòlica.”

Les notícies sobre la valentia de la reina davant la mort –segons que es diu, va dedicar les seves darreres paraules a perdonar el botxí– es van difondre ben de pressa per tot Europa. La carta, quan finalment es va fer pública, en va segellar la reputació com a màrtir, coratjosa fins al final.

“Maria, reina d’Escòcia, és una figura emblemàtica de la història escocesa, i la seva última carta ens recorda que va orquestrar molt curosament el seu propi llegat històric”, explica Jade Scott, professora d’història escocesa a la Universitat de Glasgow. “Estava decidida a ser reconeguda com algú que va morir per la seva fe, i va trobar molta força en la fe mentre s’acostava l’execució.”

Part de l’atractiu de la carta radica en el fet que hagi sobreviscut, encara llegible, després de ni més ni menys que 5.268 mesos de tumults i canvis de propietat d’ençà que la va escriure.

Després de l’execució, el seu metge la va enviar a cavall fins a la costa anglesa i, d’allí estant, fins a França per via marítima. La carta va passar dels arxius reials a un seminari catòlic i fins i tot va desaparèixer breument durant el caos de la Revolució Francesa. Quan va reaparèixer, havia esdevingut un objecte de culte entre els col·leccionistes.

Finalment, va acabar en mans del col·leccionista anglès Alfred Morrison. Quan es va morir, la vídua la va incloure en un dels lots de la col·lecció del seu marit que s’havien de subhastar a Sotheby’s, però un grup de vint-i-sis escocesos acabalats, tement que un dels grans tresors nacionals d’Escòcia acabés en mans estrangeres, van unir esforços i diners per comprar-la-hi directament.

“Francament, temien que un nord-americà amb calers la comprés i se l’emportés”, va dir Cassells: “En compte d’això, es va acabar convertint en una de les peces il·lustres de la col·lecció de la Biblioteca Nacional d’Escòcia.” La biblioteca va obrir la porta l’any 1926.

La carta, que fa un segle que és a la biblioteca, n’ha sortit enguany per primera volta. El 2018, es va exposar un sol dia a la mateixa biblioteca per commemorar l’estrena d’un film sobre la reina: les cues van ser llarguíssimes.

Ara l’interès per la probablement última gran exposició de la carta en molts anys, potser dècades, encara és més gran. La peça romandrà exposada al públic durant tretze setmanes, dins una vitrina de plexiglàs amb un filtre UV fet a mida.

“Bàsicament, mirem de reduir al màxim tot el temps d’exposició a la llum. No tornarà a sortir a l’aire lliure durant molt de temps”, diu Ashleigh Hibbins, subdirectora del Museu de Perth, mentre els visitants s’amunteguen per veure la carta.

Després de l’exposició, l’últim escrit de Maria tornarà a les cambres curosament climatitzades de la biblioteca. La reina, tanmateix, sembla cridada a continuar ben present en l’imaginari públic durant molt més temps.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb