16.10.2025 - 21:40
El lliurament del Nobel de literatura a l’escriptor hongarès László Krasznahorkai em va enxampar amb un llibre de Peter Handke entre mans. En terra de ningú, a l’aeroport de Palma, on els vols s’anaven endarrerint de mitja hora en mitja hora per culpa del mal temps, vaig connectar-me a la web del l’acadèmia sueca i de 12.50 a 13.00 vaig estar observant aquella mítica porta fins que un senyor la va obrir per dir “László Krasznahorkai” i vaig reprimir un crit d’alegria.
Confesso que feia tan sols un mes que havia llegit per primer cop l’autor hongarès, arran que em convidessin a un festival de literatura a Eslovènia on ell també estava convidat –però la salut li va impedir viatjar. I per què havia decidit llegir Handke? Doncs també pel festival eslovè: en una de les sobretaules es va parlar força d’ell i em van insistir, en saber que no l’havia llegit mai, que el comencés per Infelicitat perfecta, la novel·la que va escriure just després de la mort de sa mare, que es va suïcidar a 51 anys. La mare de Handke, Maria Handke, era de la minoria eslovena de Caríntia, a Àustria, a la frontera amb Eslovènia.
La traducció d’Infelicitat perfecta, de Marta Pera Cucurell, amb epíleg de Simona Škrabec i publicada per l’Avenç, va sortir just després del Nobel, el març del 2020, amb tot el que significa aquesta data, quan ens vam tancar tots a casa i les llibreries van acumular caixes de novetats per obrir fins ben passat Sant Jordi, i això em va empènyer a llegir-la, com també el fet que Handke és alhora un autor teatral i ara m’interessen especialment els novel·listes que escriuen teatre o els dramaturgs que escriuen narrativa.
Les circumstàncies de la lectura per a mi són importants, i així com hi ha vegades que em deixo portar per l’ordre atzarós dels llibres que llegeixo, en altres ocasions el que vull és traçar un camí concret, encara que potser només me l’entengui jo. I Handke, després de llegir l’obra de teatre de Victoria Szpunberg L’imperatiu categòric –que li ha valgut el premi nacional de dramatúrgia que atorga el govern espanyol–, amb tot el que hi ha de Kafka en aquella peça, com en Handke, era la lectura que em calia. Perquè a Handke se li mor la mare quan ell encara no té trenta anys, el 1971, i un any després publica Infelicitat perfecta, escrita just després d’aquell suïcidi que marca la seva obra a partir d’aquell moment, ell que ja neix marcat per la Segona Guerra Mundial, l’any 1942.
Handke repassa la vida de la seva mare amb un to fred impensable en un moment com aquell, en què la dona decideix llevar-se la vida, i a més decideix fer-ho sense fer soroll, deixant-ho tot endreçat, net, aclarit, per no destorbar gens ni ella ni el seu cos mort. És voler morir perquè fas nosa, i això narrat pel fill és aquesta infelicitat que no és solament pròpia de la mare de Handke, sinó de la minoria que ella representa i que ha de viure en un món que li és hostil, i que encara ho és més si ets dona i tens un fill il·legítim –l’autor.
“L’observació de moments epifànics és l’especialitat de Handke”, diu Vila-Matas, i en la novel·la sobre la mare és ella mateixa l’epifania. Handke escriurà més vegades sobre la mare, i Infelicitat perfecta serà una obra de canvi dins la seva trajectòria, que el 1972 ja era important, destacada, i a ell se’l considerava representatiu de l’avantguarda literària europea, en trencar la comoditat característica de la primera meitat del segle XX.
“A la secció ‘Altres’ de l’edició dominical del diari Volkszeitung de Caríntia, hi deia: ‘La nit de dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers’”, així comença la novel·la, i just després el narrador diu: “Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta, i m’agradaria posar fil a l’agulla abans que la necessitat d’escriure sobre ella, que a l’enterrament era tan forta, es torni a convertir en la mudesa estupefacta i apàtica amb què vaig reaccionar a la notícia del suïcidi.” El lector pot pensar que tot és ficció, i de fet si entra al llibre sense cap informació prèvia, és això el que pensarà, però aviat Handke ens adverteix: “Les ganes d’explicar-ho a algú em posaven de bon humor. Feia un dia clar; la neu; menjàvem sopa de mandonguilles; ‘tot va començar…’: Si es comencés a explicar d’aquesta manera, tot semblaria inventat, no es forçaria l’oient o el lector a participar-hi personalment, sinó que només se li oferiria una història de fantasia.” Handke té una altra idea de lector, el vol fer participar, i per això des del primer moment entra i surt de la narració i entra i surt del fil de la història de la mare per narrar també què és escriure sobre la mare morta.
“La mare no havia arribat a ser res, ni podria arribar a ser-ho mai; no calia que l’hi diguessin. Ja parlava de ‘la meva època’, tot i que encara no tenia trenta anys”, i aquest no ser res s’arrossega per tot el llibre fins que arriba el dia que ella mateixa decideix posar-hi fi sense fer soroll ni destorbar a ningú, com desapareixen els que no són res. I escrivint sobre la mare, Handke escriu sobre escriure i el 1972 això és enlluernador, trencador i tots els adjectius pirotècnics que hi vulgueu afegir: “De vegades, treballant en aquesta història, m’he afartat de tanta franquesa i tanta sinceritat, i he tingut ganes d’escriure ben aviat alguna cosa on pogués mentir una mica i on pogués fingir, per exemple una obra de teatre.”
A l’epíleg, Škrabec escriu: “Handke ha construït un relat plausible sobre la trista vida d’una dona insignificant que va recobrar el sentit de la seva existència i la noció de llibertat només durant els anys de l’ocupació nazi, quan va ser engendrat el fill –l’autor de la novel·la– fruit de l’amor”, i amb les seves quinze pàgines d’epíleg torna a sacsejar-nos quan ja veníem prou sacsejats per Handke. De no ser res, de no arribar a ser mai res i morir sense fer soroll, la mare de Handke passa a ser la que marca l’obra del fill a partir del 1972.
