Mare i filla caminen d’Istambul al Caire per honorar la mort del pare

Durant mig any, van travessar Turquia, el Líban, Israel, Palestina, Jordània i Egipte, en un recorregut de més de 2.100 quilòmetres amb una gran diversitat espiritual

VilaWeb
Sergi Unanue
18.08.2022 - 21:40
Actualització: 19.08.2022 - 02:10

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

—Ara jo sóc el teu pare —li va dir en Mustafà, i la va estrènyer entre els seus braços.

La Ginebra Peña es va aferrar a aquella abraçada amb força. Quan se’n va separar, per les seves galtes hi corrien rius de llàgrimes. Malgrat tot, ara sabia amb certesa que aquell viatge havia estat la decisió correcta.

Eren les sis del matí i el sol començava a despuntar i banyava l’omnipresent terra ocre d’aquella regió de Turquia. Com pràcticament cada dia d’ençà que havien deixat Istambul enrere, ella i la seva mare, la Gemma Gimeno, es carregaven la motxilla a l’esquena i començaven una altra jornada de gran exigència física. Es van acomiadar d’en Mustafà, la seva dona, Ayla, i la resta de la família –Esra, Merve, Fatih i Mehmet–, van enfilar cap a l’horitzó i es van perdre entre els raigs de sol.

En Mustafà i la seva família s’acomiaden de la Ginebra i la Gemma (fotografia: Ginebra Peña).

Havien conegut el pare de família el dia abans, quan van arribar en aquest poblet de nom impronunciable. Les havia convidades a un te mentre encadenava pregunta rere pregunta, sorprès, com sempre passava, de veure dues dones estrangeres caminant totes soles per aquell indret on el viatger no és ni tan sols una raresa, sinó un complet desconegut. Com que elles ja estaven acostumades a aquella curiositat genuïna, de seguida van explicar-li que eren mare i filla. La pregunta següent era quasi obligatòria: “I el pare?” La Ginebra va assenyalar el cel i no van caldre més paraules. En Mustafà ho va entendre a l’instant.

De fet, la mort del seu pare les havia dutes allà, enmig d’enlloc i viatjant solament amb la força de les seves cames. Havia estat un somni d’en Robert, un home romàntic, idealista i un viatger de cap a peus, el fet de connectar Istambul, Jerusalem i el Caire a peu. Li havia confessat per primera vegada a la Ginebra quan la va visitar al Camerun, on ella feia un voluntariat. Aquella idea també havia estat en les converses que havien tingut durant els mesos que ell havia estat malalt, però no va transcendir mai el món de les il·lusions i els condicionals. Quan ell es va morir, la Ginebra es va mantenir ocupada amb les responsabilitats que tenia al Perú, on treballava en una ONG. “Era una feina molt exigent i no podia centrar-me en el procés de dol que vivia”, relata.

La Ginebra cerca l’escalfor en una foguera a Jordània (fotografia: Ginebra Peña).

Aquella il·lusió del seu pare s’havia enterrat en algun lloc de la seva ment, però al cap d’uns mesos era incapaç de treure-se-la del cap. Sentia que fer aquell viatge que el pare no havia pogut completar era la millor manera de retre-li homenatge. Quan li va comentar a la Gemma, la seva mare, li va dir que l’acompanyaria. Feia temps que s’havien divorciat, però tenien una amistat molt bona i, a més, volia ser al costat de la seva filla. “Aquesta idea va agafar un canvi de rumb, cap a la realitat: un projecte entre totes dues”, recorda la Ginebra. Menys d’un any després, el juny del 2018, començaven a caminar de la capital de Turquia.

D’això ja feia unes setmanes, i d’aleshores ençà havien desenvolupat una mena de rutina que les acompanyava dia sí, dia també. Es llevaven amb el primer raig de sol, començaven a caminar –“escoltant el nostre cos i les nostres necessitats”– i, a la tarda, quan arribaven a algun poble, miraven on dormir. Si no hi havia cap hotel, tal com passava habitualment, optaven per demanar hospitalitat a les famílies locals. Sovint, la millor manera era anar fins a la mesquita, on coneixien gent que de seguida les convidava a casa seva.

La Ginebra i la Gemma van poder entrar al món de les dones (fotografia: Ginebra Peña).

Les convidaven els homes, però una volta dins la intimitat de casa eren les dones qui les acollien. “No érem homes, però tampoc érem dones en el sentit que s’entén en els seus pobles”, explica Ginebra. “Érem entre els dos mons. Hi havia un primer espai de compartir amb els homes, però després de sopar ens retiràvem a l’espai de les dones. Va haver-hi de tot: balls, festes, jocs amb les criatures, safareig… Totes les coses més íntimes.” A més, també podien observar moments tan especials de la vida d’una família musulmana com ara les vegades que s’havien de despertar durant la nit per pregar. L’endemà al matí, es carregaven les motxilles i tornaven a caminar.

Aquesta rutina es va repetir per tot Turquia, però també per la resta de països musulmans per on van passar després. De totes maneres, d’aquesta religió no és l’única de la qual es van amarar. Durant mig any, també van travessar el Líban, Israel, Palestina, Jordània i Egipte, en un recorregut de més de 2.100 quilòmetres amb una gran diversitat espiritual. En tots els països van tenir la sort de poder aprendre de les seves cultures de la millor manera possible: dins les seves cases. Van ser en cases de musulmans radicals, d’ultraortodoxos jueus i d’àrabs cristians; han viscut el ramadà en mesquites, el Iom Kippur en una sinagoga i han estat al cor del Sant Sepulcre de la religió cristina. “Les hem vistes totes tres i les hem viscudes des d’experiències molt intenses i des de la quotidianitat de la gent”, analitza la Ginebra.

Una família ultraortodoxa jueva prepara el sàbat (fotografia: Ginebra Peña).

No obstant això, algunes vegades aquesta quotidianitat podia arribar a ser devastadora. Mentre eren a Palestina, acompanyades durant uns dies pel germà i la parella de la Ginebra, van ser blocats a la ciutat de Nablus. Hi havia hagut un conflicte que havia fet que l’exèrcit israelià tanqués tots els accessos i apuntés amb els fusells la població palestina. “Em sembla que a un noi se li havia descontrolat un camió i gairebé atropella un jueu –prova de fer memòria– no sé si van acabar matant el noi a trets o no.” Allò va causar moments de molta tensió, però els va servir per a conèixer un grup de palestins. Una vegada la situació es va haver calmat i van tornar a aixecar les barreres, un dels nois amb qui havien parlat els va convidar a casa seva. Per sorpresa de tots, es van trobar una família molt nombrosa, de prop d’una trentena de membres, que vivien tots a la mateixa casa. Els homes van romandre al menjador, i elles, com ja era habitual, es van aïllar amb les dones.

Si algun curiós hagués acostat l’orella a la paret d’aquella habitació selecta, s’hauria sorprès de sentir-hi crits i molt de moviment. A dins, les dones de la família ballaven, cantaven i xisclaven amb la Ginebra i la Gemma. “Va ser un xou”, explica la filla. “Vam muntar una festa de pijames increïble. Era una explosió de llibertat tremenda. Va ser una nit molt divertida.”

Uns soldats israelians patrullen per Palestina (fotografia: Ginebra Peña).

En tot aquest temps, tan sols van tenir dos petits ensurts molt esporàdics d’algú que s’hi va acostar massa quan elles no ho volien. Però, en general, en el seu viatge va imperar un respecte escrupolós, segons que expliquen. A Egipte, fins i tot van rebre tanta sobreprotecció que les asfixiava i els feia difícil d’avançar.

“Les físiques són les situacions més dures”, diu, del Perú estant, la Ginebra. De vegades havien d’anar de pressa perquè no es fes massa tard. Per elles, era d’una importància vital d’arribar als pobles abans no es pongués el sol. Si no, a les nits ja no hi trobaven ningú, se sentien desprotegides i hi havia situacions de tensió. Ara, solament els va passar un parell de vegades.

La Gemma i la Ginebra caminen sota el sol de Jordània (fotografia: Ginebra Peña).

“Viatjar a peu és cansat, sobretot perquè portàvem molt de pes, però preciós”, reflexiona. “Com que veus els canvis del paisatge, que són lents, absorbeixes cada pas. Sents el fred, la calor, el vent, la pujada, la baixada, sents si trepitges, sorra, terra o pedres. I això t’impregna el cos, és com si el paisatge entrés dins teu.” A més, l’esgotament físic eleva la intensitat de les emocions, explica. “Com que ets amb el cul a l’aire, a la intempèrie, qualsevol sensació de caliu, tant humà com de paisatge, la sents molt vivament.”

Quan eren a Jordània, van arribar a estar dotze dies caminant pel desert sense trobar amb cap poble. Per avituallar-se, van fer un tracte amb un home que es va comprometre a amagar-los una bossa amb menjar i aigua cada tres dies. Com que no s’aclarien amb els mapes, van haver de guiar-se per les petjades d’un grup d’australians que els portaven uns dies d’avantatge, i els rastres que deixaven els beduïns. Una vegada, aquests nòmades del desert les van acollir. Aleshores es van adonar que no havien estat soles del tot cap d’aquells dies. Ells les havien tingut controlades en tot moment. “Com que vèiem que estàveu bé, no vam fer res”, els va etzibar un dels beduïns.

Uns beduïns prenen te al desert de Jordània (fotografia: Ginebra Peña).

Ara ja fa més de tres anys que van arribar al Caire i van completar el somni d’en Robert. Aquella experiència va ser un abans i un després en la relació amb la seva mare. “Va haver-hi un procés de conèixer-nos de manera diferent. Fins aleshores, ens havíem relacionat com a mare i filla, però en aquest viatge vam ser dues dones en igualtat de condicions que viatjaven com a companyes”, destaca la Ginebra. També van aprendre a confiar més en si mateixes. “Vam trobar una força que desconeixíem. L’una de l’altra sí que hi confiàvem, però de nosaltres mateixes no tant.” A més, es va crear una connexió entre totes dues molt intensa. “Ens miràvem i enteníem com estava l’altra, què necessitava, si érem en un moment d’eufòria o si era una situació de perill. Reaccionàvem a l’instant només de mirar-nos.”

En certa manera, el somni del pare es va poder complir per mitjà del seu llegat en la seva filla, que va escampar les seves cendres, grapat a grapat, al llarg dels 2.100 quilòmetres de ruta pel Llevant. “Per mi, va ser la possibilitat de mirar cap endins i ocupar-me de la pèrdua del meu pare, perquè fins aleshores no havia tingut aquest espai per a fer-ho.” Personalment, creu que aquell viatge va ser exactament allò que necessitava per a superar la pèrdua. “Allò que em movia a fer-ho era l’amor al pare i l’amor a la mare. I és molt fort, això. És molt potent.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes