Mare de Dani Quintana, l’adolescent que es va suïcidar: “Que surtin els culpables no em tornarà el meu fill”

Marina Solà té la veu segura i les idees clares, i no té por de dir les coses pel seu nom. És la mare de Dani Quintana, l’adolescent d’Almacelles (Segrià) que es va suïcidar a quinze anys perquè era víctima d’assetjament escolar. Els fets van ocórrer al juliol, però no s’han fet públics fins fa poques setmanes. El cas d’en Dani no és l’únic que ha transcendit a la premsa recentment, i, per això, la setmana passada els estudiants d’arreu de tot el país van sortir als carrers per a reclamar més inversió en prevenció i salut mental als centres escolars i posar fre a l’assetjament escolar.

Quan parlem amb Solà, en una trucada, ens confessa que fa dies que està baldada: estar en el focus mediàtic no és gens fàcil, i menys amb un cas tan delicat com el seu. “Es busca molt la part sensacionalista de les coses”, lamenta. Està decebuda pel tracte rebut pel Departament d’Educació i també per l’institut Canigó, on estudiava en Dani, perquè diu que proven d’amagar els fets, tot assegurant que el seu fill no va ser mai víctima d’assetjament. Què s’hauria hagut de fer diferent? Quina responsabilitat hi tenen alumnes, professors i pares? Es pot parlar de culpables? Solà ho veu clar: “Que surtin els culpables no em tornarà el meu fill.” Per això creu que ara és important que es conegui el seu cas i se’n pugui fer pedagogia, perquè ningú més no hagi de viure la situació que ha hagut de suportar la seva família.

La història de Dani Quintana

Dani Quintana feia anys que era objecte d’assetjament escolar. La seva mare diu que a primària ja va començar a detectar alguna cosa, però que li resultava difícil de discernir si eren fets realment greus. A l’ESO, la situació va empitjorar progressivament, fins que a tercer curs va esdevenir especialment crítica. Li robaven o li feien malbé el material, l’aïllaven durant l’esbarjo, va rebre una pallissa a la porta del centre i, fins i tot, un noi el va amenaçar amb una navalla. A casa seva també van arribar a trucar-li i fer-li amenaces. El grau d’assetjament era tan gran que fins i tot un dels millors amics d’en Dani i els seus pares van alertar la família personalment. De totes maneres, Solà reitera que no tots els companys de classe van ser cruels: “No vull que sembli que dic que tots els nens eren assetjadors: n’hi va haver que el van ajudar moltíssim i es van comportar molt bé amb ell.”

Quan en Dani anava a tercer de l’ESO, Solà va anar parlar amb l’institut per a exigir solucions contundents. Tanmateix, diu que tan sols van expulsar els suposats assetjadors uns quants dies, els van obrir un expedient intern i van activar un protocol. Però el curs següent, quan va començar quart d’ESO, la situació no va millorar. “A l’institut deien que estava bé, però no s’entén que llavors fes això que va fer. La motxilla que arrossegava li va acabar passant factura”, diu la mare.

Una de les coses que més dol a Solà és que feia anys que advertia els professors de l’institut de l’assetjament contra el seu fill, i que havia fet unes quantes tutories per a abordar-ho. Tanmateix, no va veure mai cap acció concreta per a posar-hi fre, tret d’algun professor que va fer costat a en Dani. “Sé que hi ha mestres que, en la mesura que podien, ajudaven, però no sabien fer més perquè tampoc no tenen una formació per a això. I potser caldria formar-los per abordar aquests temes”, diu. I afegeix: “És que t’ho pares a pensar i dius: gestiona tu trenta adolescents si a casa teva no ets capaç de portar-ne ni un, a vegades! Com ho fas? És que és una bogeria, i els haurien de donar més recursos.”

Al Departament d’Educació afirmen que, a partir del moment en què en Dani va manifestar que tenia un problema, es van activar els protocols adients i li van fer un seguiment. Però Solà dubta de l’efectivitat d’aquestes mesures: “No estic gaire segura que els protocols funcionin.” Per això va sol·licitar la documentació del cas d’en Dani, per veure què havia fet l’institut a l’hora de tractar el cas del seu fill. Critica que fins fa pocs dies li deien que no podien sol·licitar aquesta documentació –on consta l’expedient acadèmic del seu fill, juntament amb els suposats protocols que es van activar–; i que, justament ara que el cas ha sortit a la premsa, s’han activat i han demanat el document. “Avui dia, ja han passat tres mesos i encara no en sé res”, denuncia.

L’objectiu de Solà era que el centre escolar reconegués que el seu fill havia estat víctima d’assetjament, i li va doldre especialment de descobrir que ho negaven. “Quan el Departament d’Educació va dir que en Dani no havia patit assetjament, vaig trucar immediatament a la directora de l’institut, tot esperant que ella es posés del meu costat, perquè ella havia patit bullying. Li vaig dir: ‘Tu m’entens, oi, tu saps que en Dani va patir?’ I em va dir que no. Que s’havia fet un test per veure si patia bullying i que havia sortit negatiu. Com si li haguessin fet un test d’embaràs”, recorda amb dolor Solà, que afegeix: “No entenc què se li ha de fer a un nen perquè sigui considerat bullying, si fins i tot el van arribar a amenaçar amb una navalla al carrer. Si això ja no és assetjament, jo ja no sé…” Per tot plegat, reitera que cal un canvi profund en el sistema educatiu i una revisió immediata dels protocols.

El tabú del suïcidi

Solà diu que no li és gens fàcil de veure els possibles assetjadors del fill al carrer, i que ha de controlar la ràbia i els altres sentiments que li afloren. En canvi, parla amb una gran serenor: “Penso que els nens que assetgen són els primers que tenen un problema. Primer de tot, caldria abordar aquests nois, i preguntar-los què els passa, per evitar que hi hagi tantes víctimes. Ells tampoc no han rebut el suport adequat.” Per això sosté que caldria posar el focus en els assetjadors, i no pas en les víctimes: “Et diuen que al teu fill li fan bullying i que el problema és el teu fill. I a qui treuen de classe i deixen com a dèbil és el teu fill. Per què no en treuen l’assetjador, que realment és qui té el problema?”, reflexiona.

Així mateix, assenyala la responsabilitat que tenen els adults en casos com aquest: “Nosaltres tampoc no els donem un bon exemple: engeguen el televisor i només veuen guerres, conflictes, gent que es baralla. Com els ho dius, als nens, que no es barallin si els adults ho fem constantment? Per això, diu que cal un canvi en el sistema educatiu: “A l’escola, s’hauria de formar els alumnes per ser persones, en primer lloc, i, després, ja els ensenyarem a ser advocats, metges, o el que vulguin.”

La mare d’en Dani diu que sempre li va ensenyar a veure la diversitat com una cosa positiva: “Treballo en un centre de salut mental, amb gent amb discapacitats. I, per Nadal, solia portar gent a casa que els deixaven sortir de permís. En Dani es va criar amb aquest perfil de gent, i per això era un noi que provava d’ajudar els altres, que tenia una empatia increïble, perquè entenia que el que és diferent no és dolent, ans al contrari, pots trobar-hi coses meravelloses.” I afegeix: “Era un nen molt pacífic, molt amorós. Per això anaven contra ell: sabien que no s’hi tornaria, i mira que físicament era fort. Però tenia un cor tan gran, que era fàcil de ficar-se amb ell.” “A vegades pot semblar que el dèbil era en Dani, però no és així. Els dèbils són els assetjadors”, rebla.

Amb tot, explica que cap dels suposats assetjadors del seu fill no se li ha dirigit a demanar-li perdó. “No sé com ho entomaria, tampoc. No sé si estic preparada per a tenir-ne notícies. Però suposo que a la llarga seria l’actitud correcta”, diu.

Afirma que el seu fill no hauria volgut furgar en l’assenyalament o acarnissament de culpables concrets: “Ell volia ajudar la gent, fos com fos, amb amor.” Per això diu que, tot i que està decebuda pel tracte rebut de la direcció del centre, no vol que retirin les subvencions a l’institut Canigó, on anava el seu fill, perquè és on estudien també els seus amics. “Vull que se senti orgullós de mi, sigui on sigui, i crec que ell voldria que fes d’aquesta denúncia un acte de conscienciació i no pas una lluita”, expressa Solà. Per això, sosté que ara cal parlar del tema, per trencar el tabú del suïcidi, un dels grans elefants a l’habitació de la societat actual. “Hi ha por de parlar del suïcidi, d’aquest suposat efecte crida, però els psicòlegs amb qui he parlat m’asseguren que això no funciona així.”

Un problema silenciós però més comú que no pensem

Solà considera imprescindible de parlar-ne per normalitzar una situació que a la seva família la va agafar complement de sorpresa: “Els pares es pensen que aquestes coses no ens poden passar. Jo no hauria pensat mai a la vida que em passaria una cosa així. Mai. I, quan et passa, t’adones que és una realitat, i que pot passar a qualsevol família, per molt exemplar que sigui. Llavors comences a veure les xifres, comences a conèixer famílies que t’expliquen el seu cas… I és increïble la quantitat de pares que tenen fills que s’han llevat la vida, sense mencionar tots els pares que porten el patiment en silenci, amb el risc que la situació empitjori i arribi a aquest extrem”, explica. “Els psicòlegs em diuen que estan saturadíssims, no arriben a l’abast de tants nens que tenen assetjament a l’escola”, exclama. Solà assegura que n’hi ha a tots els centres escolars.

Per això, finalment Solà va decidir de fer-ho públic. Després de mesos en l’anonimat, es va posar en contacte amb l’associació en contra de l’assetjament escolar Trencats, que va crear en José Manuel, el pare de la Kira, una noia que es va suïcidar arran d’un cas d’assetjament escolar l’any 2021. Contactar-hi diu que l’ha ajudat molt, i per això anima qualsevol família que es trobi en una situació d’angoixa semblant que es posi en contacte amb aquesta associació o amb qualsevol altra de similar.

“S’amaguen molts casos com el d’en Dani, perquè diuen que no hi ha assetjament. Només veiem una punteta dels pares que realment han tingut la força o han necessitat fet públic el cas, perquè al final cadascú ho ha de gestionar de la seva manera. Òbviament, hi ha dies que et quedaries al sofà i no faries res. Però, és clar, en Dani era fill únic. Què em queda a la vida si no és lluitar pel seu nom? Que no sigui un número més de la llista, i que això faci un abans i un després”, explica.

Les mostres de solidaritat que es van veure als carrers la setmana passada, quan milers d’estudiants i professors van sortir als carrers per reclamar millores en el sistema educatiu i canviar els protocols de tractament de l’assetjament escolar, han donat esperança a Solà. “Veure els adolescents al carrer va ser superbonic. Que em segueixin a l’Instagram que he creat a en Dani i em donin suport, em sembla molt bonic, també. Vol dir que hi ha nens que volen canviar les coses. Encara queden molts nens bonics i els hem de cuidar.”

Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents i recursos contra l’assetjament escolar

• Servei de la Creu Roja per a l’atenció a persones en risc de conducta suïcida: 024
• Servei de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
• Portal de la Generalitat Valenciana per a la prevenció del suïcidi
• Telèfon de l’Esperança: 93 414 48 48
• Després del Suïcidi, associació de supervivents (DSAS)
• Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)
• Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) 
• Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB) : 657716340
• Directori de recursos disponibles a Catalunya Nord
• Telèfons d’emergència: 112 o 061 a tot el país i el 15 a Catalunya Nord
• Telèfon contra l’assetjament escolar: 900 018 018
• Telèfon d’atenció a la infància: 116111