Marchena i la justícia de l’entorn

Va ser el fiscal general, diu el Suprem. “O algú del seu entorn immediat”, afegeix tot seguit. En aquesta frase, hi cap sencera la sentència contra Álvaro García Ortiz. No hi ha autor provat, no hi ha conducta descrita, no hi ha nexe causal. Només una hipòtesi: podria haver estat ell o podria haver estat algú pròxim. I, tanmateix, es condemna. Entre centenars de persones que van tenir accés al correu, l’únic que s’ha assegut al banc dels acusats és ell. Per què ell? Perquè era a prop. Perquè podia haver sabut. Perquè potser algú del seu entorn va actuar. L’“entorn” substitueix la prova.

Però el dret penal no condemna entorns: condemna fets i autors. La resta és superstició jurídica. Si l’autoria és indeterminada, l’absolució no és només possible: és obligada. Ho exigeix la Constitució, ho reitera la jurisprudència europea. La presumpció d’innocència no admet un “potser”. Un estat de dret tampoc.

El vot particular d’Ana Ferrer i Susana Polo –seriós, sòlid, incòmode– ho diu sense embuts: no hi ha prova de filtració, no hi ha autor identificat, no es descriu com, ni quan, ni amb quins mitjans, ni quin coneixement va tenir el fiscal de tot plegat. Paraules dures, inhabituals, gairebé excepcionals. Que dues magistrades del mateix tribunal s’hagin de veure obligades a recordar al Suprem els principis bàsics revela quelcom més profund: la sentència renuncia al rigor per sostenir un resultat.

Tot allò que hauria de ser circumstancial es converteix en central. Esborrar dades del mòbil –que en un càrrec públic d’aquest nivell és protecció elemental de dades sensibles– s’interpreta com un indici de culpabilitat. Si esborra coses, amaga coses. Si discuteix amb Lastra, menteix. Si uns quants periodistes diuen haver tingut el correu abans que ell, tampoc no són creïbles. El dret es converteix en psicologia projectiva. Es penalitza el context, no el fet.

I, arran de l’absència d’autoria concreta, emergeix la solució màgica: l’“entorn”. Una categoria que no existeix al Codi Penal, però sí en la lògica inquisitorial. No és nova. Té firma. Té història. Té nom: Marchena.

La primera mutació conceptual va arribar amb els indignats del 15-M que van envoltar el parlament. L’Audiència Nacional els havia absolts. No hi havia proves noves. No se’ls atribuïen agressions concretes. Estrasburg prohibeix condemnar absolts sense vista oral. Res d’això no va importar. Marchena va reinterpretar els fets i va condemnar amb una idea gasosa –“intimidació ambiental”– que va permetre de castigar qui era allà encara que no hagués agredit ningú. L’entorn es va tornar culpable. Amb la presència física n’hi havia prou. Es va diluir el principi bàsic del dret penal: cadascú respon pels seus actes, no pels dels altres.

Anys després, la mateixa tècnica es va ampliar al judici del procés. Si no hi havia violència organitzada, es deduïa pressió ambiental. Si no hi havia ordre directa, influència moral. Si la llei no hi arribava, s’estirava. La protesta es va convertir en sedició gràcies al mateix concepte fundacional: l’entorn.

El context substitueix el fet. La multitud substitueix l’acció. Catalunya ho va aprendre aleshores. L’estat ho aprèn ara. Avui el motlle s’aplica al fiscal general. I de nou sense autor. Sense proves. Amb l’entorn com a eix. La novetat és que, per a condemnar-lo, calia reescriure l’objecte del procediment.

Perquè al principi de la causa, el Suprem va decidir de no investigar la nota de premsa amb què la fiscalia desmentia una bola de Miguel Ángel Rodríguez. Aleshores va afirmar que no hi havia revelació de secrets perquè la informació ja era pública. Era, literalment, el que van dir. Però quan l’absolució semblava inevitable –per falta de proves de filtració del correu–, l’acusació es va desplaçar cap a allò que inicialment no es considerava delicte. El cas es va reconfigurar per poder condemnar. El tipus penal es va adaptar a la necessitat de la sentència.

I la cosa més significativa: en un cas idèntic, quan l’acusat era Pedro Morenés, ministre del PP, el Suprem el va arxivar amb rotunditat. Va argumentar que no hi havia revelació punible quan la informació ja era pública i que prevalia el dret de saber de la ciutadania. Allò que ahir era llibertat informativa, avui és delicte. No ha canviat la llei. Ha canviat l’acusat.

Per a entendre aquesta sentència cal mirar més enllà del cas concret. García Ortiz no és castigat per allò que ha fet, sinó per allò que representa. Per exemple, va defensar els indults i va avalar l’aplicació de la llei d’amnistia; va contradir el criteri del Suprem en la carpeta catalana. Va incomodar una cúpula judicial que fa anys que actua com un contrapoder polític.

Una part del poder judicial actua amb la missió sacrosanta de preservar una idea reaccionària i monolítica de la “Nació espanyola”. Per ells, un govern sostingut per independentistes és sospitós d’origen. Il·legítim. Usurpador. I, si cal, el tribunal corregeix el legislador, frena el govern i imposa doctrina.

Jefferson avisava del risc del “despotisme d’una oligarquia judicial”. Lincoln ho va definir amb precisió quirúrgica: si el futur d’un país queda fixat pel Suprem, el poble deixa de ser amo de si mateix. I això és exactament què passa avui a l’estat espanyol: el Suprem revisa pactes, condiciona lleis i patrulla per les fronteres polítiques.

La resistència contra la llei d’amnistia en va ser un exemple. Abans que es redactés, la dreta ja anunciava l’apocalipsi constitucional. Feijóo alertava que Espanya era “a un pas del precipici”. Aznar cridava a “mobilitzar-se”, com un comandament en camp obert. Vox directament defensava que la sobirania no residia en el poble, sinó en la “Nació” –que casualment interpreten ells.

I així arribem al cor del contrasentit. Els jutges que condemnen el fiscal per una revelació sense provar van revelar ells mateixos deliberacions protegides per llei. Amb una diferència essencial: en el cas del fiscal es discutiria –com a molt– la vulneració d’un protocol; en el cas dels magistrats, es vulnera directament la llei orgànica del poder judicial.

A més, el Tribunal Constitucional estableix que la intimitat cedeix quan la informació és veraç, d’interès públic i important. I aquí ho era: es desmentia una fake news sobre possible corrupció. No afectava el nucli dur de la intimitat –salut, vida sexual–, sinó dades processals com les dels papers de Bárcenas i Villarejo. La cosa privada no pot blindar la cosa pública quan hi ha sospita penal.

El fiscal general és condemnat sense proves; els magistrats que revelen coses protegides resten indemnes –de moment–, mentre s’espera que siguin ells els qui resolguin la querella dels Comuns contra ells. La llei s’aplica cap avall; cap amunt, s’evapora.

Hi haurà recurs contra la sentència i probablement caurà al Constitucional o a Estrasburg. Però, quan hi arribi, el mal ja serà fet. Com va passar amb Atutxa. Com va passar amb Otegi. Com va passar amb Alberto Rodríguez. I, previsiblement, com passarà amb els dirigents independentistes. La pena no és la condemna: és el procés. L’absolució futura serà una victòria buida.

Per això la pregunta ja no és què va fer García Ortiz. La pregunta és què fa el Tribunal Suprem. Quan es condemna sense autor i sense delicte, quan la llibertat d’informació protegeix ministres del PP, però no fiscals que incomoden, quan la prova se substitueix per indici i l’“entorn” per culpabilitat, allò que es jutja no és un nom propi. És la qualitat democràtica del país.

Un estat de dret no pot funcionar amb doctrines elàstiques i categories penals imaginàries. Les institucions no es defensen silenciant les coses que les degrada, sinó exigint més rigor, més respecte i menys croada ideològica. Quan el Suprem deixa de ser garant i passa a ser actor polític, no trontolla un fiscal. Trontolla la justícia. Trontolla la democràcia.