Mamdani és una xarxa

No en sabia res fins ara, pràcticament. Com tanta altra gent, suposo; tanta altra gent que no és novaiorquesa; la immensa majoria de la humanitat, per tant, i això em consola: si ja costa d’anar seguint el pols de l’actualitat a casa (o a prop de casa), si encara costa més de capir per on és que navega aquest pols (o, filem prim, cap a on), pretendre de conèixer els moviments de fons de l’altra punta del món si no t’hi dediques és, probablement, cosa vana. Així que no me’n vanto però tampoc no m’hi poso pedres al fetge: constato i prou i faig d’entrada aquesta mena de captatio benevolentiae amb més o menys fortuna tan sols per situar el punt des del qual escric: l’interès pel fenomen, la curiositat (i l’interès alhora: ens interessa, i d’aquí la repetició) per entendre d’on ha sortit, i per què, i com, aquest jove socialista que ha obtingut la batllia de la ciutat de Nova York.

Mesos abans l’olla ja feia xup-xup i el nom sonava fort: Zohran Mamdani, una proposta diferent contra el trumpisme rampant, possibilitats que s’obren a Nova York i, des d’allà, qui sap, etcètera. Un cop fetes les eleccions, i l’escrutini, un cop conegut el resultat, hi va haver el lògic rebombori general. VilaWeb va donar la notícia amb titular que cridava l’atenció: Zohran Mamdani “revoluciona la política nord-americana”. L’entradeta que l’acompanyava, l’explicació reblava el clau: “Mamdani, musulmà i progressista, ha plantat cara a totes les convencions polítiques dels Estats Units fins a obtenir una victòria històrica: ‘En aquest moment de foscor, Nova York serà la llum’.”

D’aleshores ençà (des d’una mica abans, però sobretot des de la victòria electoral: el fenomen comptabilitza quan guanya), hi ha hagut anàlisis de tota mena sobre el personatge i sobre les maneres i el missatge i el fons d’aquest home somrient de trenta-quatre anys que poca gent coneixia ara fa un grapat escàs de mesos i que avui és ja allò que se’n diu un fenomen global. Que bé sabem que Nova York no és els EUA i que els EUA no són la Terra, però el fet és que ara, avui, aquí i allà i allí enllà, parlem de Mamdani. I que, si és que no ens resignem al món rabiüt, infantiloide i depredador que dibuixen els Trumps i els Putins i els etcèteres, i malgrat totes les prevencions que vulgueu, i les distàncies, ho fem fins i tot amb interès i un pic d’esperança.

És evident que res no és transplantable, pim-pam i que creixi igual en una altra terra, però sí que val la pena de mirar i d’examinar i d’aprendre. Val la pena i es fa i és lògic que així sigui.

No sé si és una impressió meva, però diria que a l’hora de fixar-nos en els mecanismes que han desembocat en aquesta victòria parem més atenció a la cosa externa, a la imatge, això que ara condensem en el concepte de “política comunicativa” (aquesta reducció de la política a la foto, el vídeo, la frase enginyosa i l’attrezzo, en fi, i allargaré el parèntesi per deixar constància que no dic pas que no hi siguin, ni que no hi hagin de ser, sinó, tan sols, que procurem, si us plau, que no esdevinguin el conjunt: que prim que es torna tot, si ho limitem a això, i que banal), més atenció a la imatge, deia, que no pas al fons. Al mar de fons. La feina de fons. Si és que n’hi ha. Perquè sovint n’hi ha. Com és el cas.

I el cas de l’èxit de Zohran Mamdani és paradigmàtic. Ha passat d’un percentatge de vot ínfim als sondatges a guanyar amb claredat abassegadora. En cosa d’un any. Menys d’un any. Com s’ho han fet? Ho explica una dona que també té trenta-quatre anys, que és membre dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA, en les sigles en anglès), el mateix partit que Mamdani, que és la seva cap de gabinet, que es diu Elle Bisgaard-Church i que ha publicat un escrit de títol explícit: “Com vam guanyar les eleccions”.

El plural és important. Perquè aquesta és una història a moltes veus. A moltes mans.

I s’hi explica, certament, l’estratègia de comunicació, que es resumeix en tres ítems que, si s’apliquen, perquè es poden aplicar (no s’hi valen impostures, aquí: la gent les nota, les notem), tenen una força gran: autenticitat, consistència i claredat. Però hi ha més coses. N’hi ha una, especialment, que potser no té tant de glamour per a l’anàlisi, però que és clau. O la clau. Ells en diuen “treball de camp”. És la xarxa. Perquè hi ha hagut una veritable, nombrosíssima xarxa de voluntaris que ha picat pedra, en aquesta campanya d’èxit, al carrer, porta per porta; hi ha hagut un moviment. Que existeix perquè respon a una inquietud i una necessitat, és clar, però també perquè algú l’ha organitzat. Aquesta feina ingrata. Imprescindible. Durant anys, des del DSA, han teixit aquesta xarxa (de la qual, per cert, ha sorgit el mateix Mamdani) i així, quan ha començat la campanya electoral, ja tenien la infrastructura, ja sabien com fer-ho.

I han tingut una veritable marea de voluntaris organitzats; aquesta força tan concreta, tan real. Potser no crida tant l’atenció com el carisma innegable del candidat, la seva credibilitat, però resulta que ha estat l’impuls i la base imprescindible.

Hauríem de parar-hi atenció. Penso.