Malmercat, el Pallars i la tempesta literària perfecta

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat, d’una manera o d’una altra, els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Ja hem visitat Tabarca amb L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre, amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes, amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i, segurament, la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany; i vam continuar els viatges insulars amb Soldats abandonats, de Gavino Balata, situada a l’Alguer. Tornàrem a terra ferma, a una de les àrees més singulars del país amb Guilleries, de Ferran Garcia, i avui ens desplacem fins al Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó. El següent serà Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i acabarem al Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària del país. Esperem que vagi de gust.

El Pirineu és un dels espais literaris que més han fascinat els nostres escriptors, que l’han escrit en una multitud de gèneres. És inevitable la referència al Canigó de Jacint Verdaguer, un gran poema que va tenir la rèplica fa pocs anys en el Cor pirinenc, de Lluís Calvo, un poemari de més de 6.000 versos en què actualitzava la serralada com a escenari literari. Se n’han escrit obres de tota mena, des de la no-ficció de Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta, fins a un dels grans èxits de la literatura catalana contemporània, Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, passant per nombroses novel·les ambientades en la història contemporània i aprofitant figures com ara els passadors, que ajudaren moltes persones a fugir dels nazis i lluitadors antifranquistes a fer la ruta en ambdós sentits; fins a obres que indaguen en misteris com ara el d’un avió nazi perdut enmig de les muntanyes, fet que vertebrà el debut de Jaume Albert Ollé amb Els llops sempre tornen. La relació entre Pirineu i literatura ha estat constant i la serralada ha nodrit de bones històries els narradors i de bons versos els poetes.

Hi ha uns quants elements que poden explicar aquesta fascinació que causa el Pirineu en l’escriptor i en el lector. Per una banda, la relació amb una natura que es veu feréstega –malgrat que hagi estat molt domesticada, els cims continuen alçant-se i molts només són accessibles després d’hores de caminada i un cert entrenament– i, per una altra banda, la certesa dels orígens mítics del país, palesats en tota la bellesa de l’art romànic d’un cantó i de la pedra viva de les construccions civils de l’altre. Segurament en trobaríem moltes més, però aquestes hi són.

El cas de la novel·la que avui ens ocupa, Una tempesta, d’Imma Monsó (Lleida, 1959), és un poc més singular. El punt de partida és el següent: Sara Surp, una novel·lista divorciada, amb un fill gran que passa per un procés de dol per la pèrdua del seu germà, ha d’anar a fer un club de lectura a Malmercat, al Pallars Sobirà. S’hi fan els divendres al castell i l’han convidada a participar-hi. En principi, el viatge el farà amb n’Hug, un seu admirador molt insistent i molt més jove, amb qui vol trencar una relació epistolar que fa massa que dura. Faran un pícnic al pic de l’Orri i continuaran viatge, però és on se separen els camins quan n’Hug descobreix que, en realitat, la Sara no en vol saber res. Ella continua cap a Malmercat, es troba una tempesta tot pujant-hi i una ambulància que ha recollit el cadàver d’un noi no identificat. El darrer missatge que hi havia al mòbil era d’algú que explicava que havia deixat un bacallà al forn i que anava a la seva xerrada. Per tant, ella dedueix que alguna de les persones que hi ha la trobada acaba de perdre algú molt proper i no ho sap. Per saber com es resol tot plegat haureu de llegir el llibre.

Aquesta vegada segurament haureu de cercar-lo a la biblioteca. La novel·la es va publicar el 2009 i, malgrat l’èxit relatiu que va obtenir, ara apareix com a descatalogada. En el moment de publicar el llibre, Monsó ja era una de les autores més consolidades de la narrativa catalana contemporània. Havia debutat el 1996 amb No se sap mai i ja atresorava nou llibres més publicats en tan sols tretze anys, amb un reconeixement gran de públic i crítica que ha anat conservant durant el temps. El 1998 havia guanyat el premi Prudenci Bertrana per Com unes vacances, que l’any següent va obtenir el Cavall Verd i ha anat obtenint més guardons durant la seva trajectòria. Monsó s’ha convertit en una narradora molt sòlida en aquests quasi trenta anys de carrera literària i sovint la crítica ha comparat algunes de les seves trames amb la solidesa narrativa de Mercè Rodoreda i amb la profunditat de Thomas Mann.

A Una tempesta és capaç de mesclar les situacions més divertides i estrambòtiques, situades sobretot a la primera part del llibre, amb les reflexions sobre la mort, el coneixement d’altri i la naturalesa mateixa de l’escriptura. Els diàlegs també són un dels grans encerts en la primera part de l’obra, i a mesura que avança la novel·la es torna més introspectiva i reflexiva. A més, hi ha també tota la creació de l’atmosfera del club de lectura al castell de Malmercat que contrasta amb els paisatges més oberts del pic de l’Orri. Tot plegat fa que esdevingui una lectura ben recomanable per a acompanyar-nos en aquest viatge cap a una de les zones menys conegudes del país.

“Fa un revolt més i, de sobte, veu un rectangle de llum groga distorsionat per l’aigua que cau a raig sobre el parabrisa. El poble, a penes habitat, està immers en la grisor de la tempesta i la pluja li impedeix veure clarament l’espitllera en ruïnes que caracteritza la vista del castell. Només brilla el llarg rectangle del finestral, que sens dubte pertany a una construcció recent o potser provisional, annexada a la façana en ruïnes per celebrar-hi els Divendres al Castell, tardes on s’alternen actes literaris i musicals durant tot el mes d’agost.”  Així descriu Monsó el poble on la Sara ha d’anar a fer la conferència. Unes quantes pàgines abans, veiem un altre dels protagonistes, en Sergi, als voltants del pic de l’Orri: “Just quan agafa embranzida, un esquirol se’ l queda mirant amb una mirada que es podria qualificar de xafardera si no es tractés d’un esquirol. Els esquirols ja no tenen por. Els cérvols ja no tenen por. Darrerament, quan camina per aquestes muntanyes que coneix tan bé, els cérvols se li apropen, confiats, tan habituats a veure homes, que han perdut el sentit del risc. L’esquirol li ha evocat la conversa que ahir va tenir amb la Gemma, perquè justament ahir en parlava amb ella, dels óssos que abandonen els hàbits solitaris, de la por dels animals i de la por de les persones.”

Com arribar-hi?

A Malmercat hi podeu arribar sobretot en cotxe. Des de Barcelona trigareu tres hores i poc, les mateixes que des de Girona. Tres hores i mitja des de Perpinyà; una i mitja des d’Andorra, el mateix temps que des de Vielha. Des de Lleida són gairebé dues hores i quasi tres des de Tarragona. Des de València, cinc hores i vint minuts, i set hores justes des d’Elx. En transport públic la cosa està força complicada. El millor que podeu fer és arribar fins a Lleida i allà enllaçar amb el tren en direcció a la Pobla de Segur, que us permetrà d’arribar a Tremp. Una vegada hi arribeu, agafeu l’autobús que va a València d’Àneu, però baixeu a Montardit. Des d’aquí haureu de caminar gairebé dues hores fins a Malmercat.

Visita en un dia

Malgrat les dificultats per a arribar a Malmercat, continuem amb el nostre propòsit de poder fer la visita en un sol dia. La novel·la, a més a més, afegeix més paratges propers, com ara el pic de l’Orri, on la protagonista s’atura a fer un pícnic; i Sort, la capital comarcal situada a deu quilòmetres de Malmercat.

A Malmercat en un dia es pot visitar tots els veïns i veïnes, perquè actualment el poble està despoblat i només s’usa alguna de les cases com a segones residències. I també establir una llarga discussió sobre l’etimologia del poble, que pertany al municipi de Soriguera. Segons que explica Joan Coromines, el nom provindria del fet que en aquest poble el mercat no era gaire bo per a aquells que hi anaven a vendre, era un mal mercat. Però també podria ser que provingués de la família Malmercat, una de les fortes del Pallars, que arribà a tenir uns quants castells a la zona.

La visita que no us podeu perdre de cap de les maneres és la de l’església romànica de Sant Andreu. Com és habitual en molts pobles pirinencs, el cementiri és annex a l’edifici principal i les vistes sobre la vall de la Noguera Pallaresa són realment boniques i expliquen molt bé l’elecció dels constructors d’aquests temples que cercaven la sinergia entre el paisatge i la comunió espiritual, a més de llocs elevats on poder defensar-se en cas d’atacs.

De fet, aquest era l’objectiu principal del castell dels Malmercat o castell de Bielsa, que es conserva només parcialment i que data del segle XII, el 1122 ja apareix esmentat en algun document. L’edifici també es coneix per Casa Macareno i si sou aficionats a les històries i llegendes populars aquest és el lloc que heu de visitar. Actualment, una part s’empra com a magatzem agrícola i una part com a segona residència. Els Malmercat el tingueren en el seu poder durant gairebé dos segles tot i que diferents atzars històrics feren que canviés de mans moltes vegades. En aquest castell és on va néixer Manuel de Copons i d’Esquerrer, qui fou president de la Generalitat de Catalunya del 1707 al 1710.

Els integrants de la família de qui va ser el president de la Generalitat foren –i n’exerciren– senyors feudals pràcticament fins el segle XIX, tot collant força els pagesos de la contrada i contribuint a la despoblació de la vila, que es va accentuar molt a partir del 1960, no sense que durant gairebé un segle els pagesos anessin revoltant-se contínuament contra els senyors.

Com que segurament us haurà quedat temps per a visitar alguna cosa més, podeu fer dues coses. Baixar fins a Sort, que és la capital de la comarca, i aquí visitar la presó-museu camí de la llibertat, on es ret homenatge i s’expliquen algunes de les principals rutes d’evasió a través dels Pirineus de jueus que fugien de la persecució nazi. Es calcula que més de tres mil van passar per la localitat pallaresa i molts acabaren aquí el seu periple quan van ser capturats pels franquistes.

Ja que sou a la contrada no podeu deixar de visitar l’església de Sant Víctor de Seurí, en un poblet preciós i també molt poc poblat. Aquí podreu veure la intervenció artística que Santi Moix va fer a l’interior de l’església, una eclosió d’elements vegetals i religiosos que es mesclen per conformar una creació única que combina l’antigor i la contemporaneïtat amb els elements espirituals per fer del conjunt una creació única.

El plat que no us podeu perdre

A la novel·la de l’Imma Monsó apareixen sovint els embotits. De fet, el fill de la protagonista, Sara Surp, li demana que n’hi porti bo i aprofitant l’excursió. Si vosaltres també sou amants de l’embotit esteu de sort perquè a banda els molt bons que hi ha a la contrada –si sou fans del formatge també esteu d’enhorabona–, n’hi ha un que és típic dels dos Pallars i l’Alta Ribagorça, que és la girella. Aquest embotit té com a ingredients principals l’arròs i els menuts, és a dir, les tripes, la freixura i el cor del xai. La girella està documentada des del segle XV i es pot menjar de moltes maneres, però una de les més tradicionals és menjar-la tallada a rodanxes i passada per la paella, tot i que admet innovacions, com ara la pizza de girella i trompetes de la mort, una autèntica delícia. Sigui com sigui, en passar pel Pallars, la girella és una opció segura.

L’anècdota

Quan el 2004 Jaume Cabré va publicar Les veus del Pamano es va produir quelcom ben curiós en el nostre sistema literari: els amants de la literatura de Cabré li van continuar essent fidels, però el boca-orella va anar despertant un gran èxit que li ha acabat valent traduccions a dotze llengües. El 2007 Cabré va ser una de les estrelles de la Fira del llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana en va ser la convidada. En una trobada amb els mitjans de comunicació els periodistes alemanys li van dir quelcom semblant a això: “Senyor Cabré, vostè i bona part de la literatura catalana són el secret millor guardat d’Espanya. Vostè és un escriptor molt bo i fins ara ningú no ens n’havia dit mai res.” Com Cabré, tota la literatura catalana, gallega i basca, si ha de ser Espanya qui la promocioni a l’exterior. Sort de l’Institut Ramon Llull, que fa tot el que no fa el Cervantes que, tot i això, també paguem els ciutadans dels Països Catalans, bascs, navarresos i gallecs, perquè la promoció a l’exterior sigui quasi inexistent.