22.11.2025 - 21:40
The Washington Post · Rachel Chason
Bamako, Mali. Al centre d’aquesta capital de l’Àfrica Occidental, passant per mercats tradicionals i mesquites, s’arriba, inesperadament, a un barri amb teteries i boutiques xineses, en què pràcticament tots els cartells són en mandarí.
Als matins, els raves, les cebes tendres i la col xinesa volen de les caixes d’una parada d’hortalisses. A la vorera de davant, una parella prepara estofat de vedella picant i caragols saltats en un restaurant xinès. Al capvespre, els treballadors i empresaris xinesos caminen pel passeig marítim a la riba del riu Níger.
Fa anys que els expatriats xinesos graviten cap a aquesta zona de la capital maliana, on també hi ha les ambaixades occidentals i les seus d’organitzacions sense ànim de lucre, però s’han fet més visibles aquests darrers anys, en què han transformat el barri en una mena de Xina en miniatura, tal com expliquen empresaris, veïns i diplomàtics occidentals.
Segons els experts, la transformació del centre de Bamako és un reflex de l’eclosió més àmplia de comunitats xineses arreu de l’Àfrica, establertes sovint amb independència dels designis de Pequín o les empreses estatals xineses. Moltes d’aquestes comunitats van i vénen, creixen o minven de pressa segons la realitat política i econòmica de la Xina, o bé dels països que les acullen.
Tot i haver crescut significativament aquests darrers anys, sembla que ara la comunitat xinesa de Mali es troba en un punt d’inflexió, perquè els militants islamistes amenacen la capital.
“Ací tot és possible”, explica a la seva parada d’hortalisses Yi Zhi Qiang, que s’eixuga la suor de la cara en un descans, mentre prepara les comandes rebudes per WeChat, la popular xarxa social xinesa. Ell i la seva dona van arribar a Mali el 2018 de la província de Guangxi, prop de la frontera amb el Vietnam, encoratjats per antics veïns que també s’havien traslladat a Bamako. “Si no hagués tingut el valor de viure a Mali, com hauria fet diners?”, diu Yi.
Darrerament, tanmateix, aquest país sense costa ha entrat en una fase nova i perillosa. Milicians afiliats a al-Qaida han envoltat Bamako i han atacat camions cisterna a tot el país, en un intent de derrocar al govern militar.
Al carrer, davant de la botiga de Yi, una llarga filera de conductors s’espera per omplir el dipòsit de benzina, que ha esdevingut tan escassa a la capital que les escoles fa setmanes que han hagut de tancar. Quan li demanem si es quedarà ací, Yi abaixa la mirada i explica, en una barreja de mandarí i francès –la llengua oficial de Mali–, que no sap què fer.
“Mali no passa pas un bon moment”, diu, fent que no amb el cap.
Els experts expliquen que les dades oficials sobre la migració xinesa a l’Àfrica escassegen. Molts creuen probable que el pic de la immigració xinesa a l’Àfrica fos pels volts del 2015, i que avui dia deu haver-hi entre 500.000 i 700.000 xinesos repartits per tot el continent.
A mesura que la inseguretat a Mali ha anat augmentant, aquests darrers anys –no tan sols a causa de l’auge de l’extremisme islamista, sinó també per la repressió de l’exèrcit i els mercenaris russos aliats amb la junta–, les grans empreses xineses hi han anat perdent presència.
Tot i que la presència d’empreses xineses al país s’ha reduït aquests darrers anys, la presència informal de ciutadans xinesos a Bamako ha crescut considerablement, segons que expliquen diplomàtics occidentals destinats a la capital maliana, com també veïns xinesos i malians.
Fa cinc anys, quan l’exèrcit de Mali va prendre el poder amb un cop d’estat i va trencar relacions amb França, algunes empreses europees van tancar portes. Va ser aleshores que els empresaris xinesos van aprofitar l’avinentesa per omplir el buit, segons que diu un perruquer malià, que parla amb The Washington Post anònimament per por de represàlies del govern.
La perruqueria que gestiona és pràcticament buida el matí en què la visiten els periodistes The Washington Post, però la perruqueria xinesa de la cantonada és plena de gom a gom.
A la cadira del local hi seu Tony Tu, de trenta-nou anys, un comercial de plaques solars que diu que sempre havia pogut guanyar-se bé la vida, en part gràcies a l’escassetat crònica d’electricitat del país. La xifra d’expatriats xinesos a Mali s’ha enfilat d’ençà que arribà al país, ara fa vuit anys. “N’hi ha massa per a comptar-los”, bromeja. “La raó sempre és la mateixa: els diners”, diu Yuhua Wang, de cinquanta anys, a la seva parada d’hortalisses, a l’altra vorera.
Pequín vol estendre la seva influència per tota l’Àfrica i més parts del sud planetari, segons que explica Yun Sun, investigadora del think-tank Stimson Center. Però a Mali l’impuls ve de baix.
“Els xinesos segueixen xinesos –afirma–. No veuràs un restaurant xinès si no hi ha un mercat per als restaurants xinesos.”
An Qun, que s’autodenomina “la reina del te” de Bamako, diu que a Mali sempre hi ha hagut oportunitats per a aquells qui en cerquen.
“A la Xina, obrir una botiga de te era com provar d’alimentar un estómac tip”, diu. En un bon dia a Bamako, afegeix, pot guanyar tant com en un mes al seu país.
Ningú, tanmateix, no és aliè als perills creixents ni a la precarietat de la vida a Mali.
Mentre camina pel riu Níger al capvespre, Liang Qiao, de quaranta-quatre anys, explica els avantatges i inconvenients de la seva aventura al país.
Liang, que arribà a Mali fa pocs mesos, és prospector d’una empresa minera xinesa. “Pots trobar or en qualsevol indret”, diu.
Els seus companys, tanmateix, l’han advertit dels riscs dels grups armats. És per això que prova de vigilar per on va.
A la teteria, un grup d’homes bescanvien anècdotes. Un diu que una vegada l’interceptaren uns homes emmascarats que li prengueren els diners que duia a sobre. Un altre, que li fa por sortir de Bamako. An Qun, la propietària de la teteria, explica que té amics que han estat segrestats per milicians mentre treballaven a la mina. Els assaltants no exigiren un rescat al govern xinès, diu, sinó a la comunitat xinesa local.
“Mali ja no és un lloc segur per culpa dels terroristes”, diu. “Tots tenim por”.
A la perruqueria, Tony Tu mostra fotografies dels rius i els bosos de la seva província natal. Per primera vegada en vuit anys, ha començat a pensar de debò a tornar a la Xina.
“Tinc por –diu–, i vull tornar a casa.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
