Maleïts i oblidats, el retorn

No vaig llegir en el seu moment, en els darrers setanta, Pau Malvido, un dels néts del poeta Maragall, germà de Pasqual i de tres germans i tres germanes més, quan escrivia a la revista Star, publicació contracultural en franca oposició a la pretensiosa i arregladeta Ajoblanco. Tampoc quan l’editor Herralde, al cap d’uns quants anys de la mort d’aquest excel·lent cronista del seu temps radical, abatut per l’heroïna el 1994, en va publicar el recull Nosotros los malditos el 2004. La mateixa editorial l’acaba de reeditar i ara sí que l’he llegit. Enlluernada. Quantes coses que m’ha aclarit d’aquells anys d’una joventut que una mica vam compartir –ell era sis anys més gran, era de Barcelona i d’una família patrícia, diferències que compten molt—, una joventut radical que, en gran mesura, ha quedat en l’oblit des de llavors. Però potser aquest oblit s’ha acabat. 

Els joves –fills, nebodes, néts, poseu-hi el gènere i les filiacions i parentius que vulgueu, també les triades com són les de l’amistat– en volen saber, d’aquells protagonistes i testimonis, i volen dir-ho en veu alta. En cine, en teatre, en llibres, aquí en podem llegir exemples, recollits per Oriol Puig Taulé al Quadern. Ara gira l’obra NODI (de gossos i malditos), de la companyia La Moukhles & Sentis, en què Malvido és un dels protagonistes, estrenada l’any passat al Maldà barceloní, on van anar a veure-la Sisa i Memi March, esposa de Pau Riba que va morir al cap de poc, entre més contraculturals de l’època.

Estem parlant de les drogues dures anteriors a les drogues químiques d’aquest segle, les que es prenien amb xeringues. Estem parlant de la sida. Estem parlant de joves llibertaris els uns, etarres els altres, d’extrema esquerra comunista uns altres, com els cinc d’aquests dos últims grups que el dictador va fer assassinar aquest 27 de setembre farà cinquanta anys, dos mesos abans de ser donat definitivament per mort. El dictador va morir matant. Estem parlant, doncs, de la dictadura. De tantes vides i morts tapades –la droga, la sida, armes, garrot vil– que els anys post-75 van decidir d’arraconar i deixar sota l’estora. Per fi la paraula dictadura torna a ser dita i escrita, a ressonar; a poc a poc, però ho fa. Que durant dècades no l’hàgim volgut dir ni escriure, que hàgim preferit dir i escriure règim, franquisme, postguerra, tardofranquisme, parla amb eloqüència de com de bé va fer les coses la dictadura del 1939. 

Torno a Pau Malvido. Havia pres de nom de ploma el segon cognom de l’àvia materna, gaditana. Va escriure pràcticament sempre a l’esmentada revista en castellà Star (1974-1980), far de la contracultura barcelonina llegida a tants llocs de la península. Massa poc, pocs articles, tots perspicaços i de primera mà, d’anàlisis socials, polítiques i culturals imprescindibles per representar i evocar amb justícia històrica aquells anys de hippies, freaks (rarots) i esquerranosos, els revolucionaris dels costums quotidians, en les relacions, la descoberta del cos i de la llibertat sexual, la convivència en comunes, la suspicàcia insurrecta contra el treball entès com a cadena sense motivació personal. Cada frase traspua humanitat i comprensió fonda dels rebels i marginats de la història i és un agulló destre precís quan parla dels personatges dominants, ja siguin Oriol Regàs i el Bocaccio –“la màfia divina”– o el ministre Martín Villa que el 1978 prohibeix el carnaval de Barcelona al cap de pocs dies del seu discurs sobre “aquests grups llibertaris que pul·lulen per Barcelona” i, de manera simultània al discurs, la detenció de dos escamots llibertaris acusats de l’atemptat a la sala Scala (un cas que, encara avui, és ple de clarobscurs judicials i pel que sembla sense solució, com si ho haguéssim deixat per inútil). També aquell mateix any la policia mata l’independentista i comunista Gustau Muñoz durant la Diada del setembre.

La mort de Malvido per sobredosi va ser el dard inicial d’una campanya mediàtica esfereïdora contra el seu germà, l’alcalde Pasqual Maragall i els seus èxits olímpics i de carisma. Recordo de manera vaga l’episodi, i això que el 1994 ja feia gairebé vint anys que treballava de periodista. Ara em sembla que allò esvaït de la meva memòria, la seva mort tan publicitada, és una peça més, el meu oblit, de la distància afectiva que els temps ens van fer sentir respecte de la nostra joventut contestatària. Muts i a la gàbia. No hi va haver ruptura. La reforma va ser això. 

Deia que llegint Malvido he vist més clares coses decisives d’aquells anys seixanta i setanta. Un dels articles està dedicat a un any concret, encara que arriba fins als setanta llargs, que titula “1967: Esquerranosos i grifotes” (per als desmemoriats i els joves: grifa era el nom llavors de la marihuana i l’haixix). Parla dels hippies que, com Pau Riba, company, se’n van a Formentera. Voltats de hippies ianquis i holandesos molt més rics. La dictadura, tan llarga, marcava els hippies del país. “Els plaers, la senzillesa, les vestidures amples i còmodes, la fraternitat, la no obligació de fer coses ‘importants’ o de profit, el lleure i l’art, la llibertat sexual, tot això ho vam intentar i en bona mesura ho vam aconseguir, però acompanyant-ho sempre d’una certa dosi de mala bava, d’enfrontament amb tot allò que ens envoltava […] en un país feixista […] tota aquesta duresa social, econòmica i política feia que l’abandó dels hippies catalans fos relatiu. Un ull obert i un altre tancat. Dobles vides.” En efecte: no podíem ser sempre, no gaire, lluminosos, els nascuts als 40 i 50: ni ho poden ser els criats en dictadura, arreu. És la primera volta que ho veig escrit així de lúcid, i m’explica moltes coses d’aquells anys i del buit posterior, de com els hem recordat i recordem. Un retorn necessari i encertat. 

Amb uns pocs assajos breus (són més que articles), Pau Malvido, que després es dedicaria a l’audiovisual alternatiu, ho clava. En el seu temps eren documents del present, en la primera edició d’aquest llibre potser resultaven nostàlgics, ara han esdevingut profètics, més aclaridors encara. La història no deixa en veritat mai fora d’òrbita els maleïts i els oblidats. Els millora, com els bons vins i les pedres precioses. Fins que els treu del celler i els extreu del món mineral quan veus joves del present els reclamen i els volen tastar, lluir, alçar, refer llegats de contradiccions i rebel·lies insubstituïbles, vitals, reveladores. La mar de bé, tu.