Ja han passat uns dies del 8 de març, el Dia de la Dona. Com us ha provat? Totes aquelles empreses que continueu descartant dones amb intenció de quedar-se embarassades, ja heu tret el color lila del vostre perfil? Tots aquells homes que aneu escampant que formeu part del col·lectiu feminista, però que no us foteu el davantal ni per Carnestoltes, ja us heu esborrat el símbol de la dona de la cara?

Avui, dia 17 de març, les dones continuem essent feministes i reivindicant els nostres drets, recordeu-ho i no deixeu anar un “not all men” d’entrada.

El dia 8 de març confon moltes persones. Fins i tot la pàgina web Pornhub, l’any 2022, va canviar el seu logo per tenyir-lo de lila. Us ho podeu creure? Un portal misogin on hi ha vídeos de dones maltractades i submises, on només apareixen per convertir-les en un objecte davant un home aleatori que les obligarà a fer ves a saber què. Aquest mateix? Doncs sí, senyores.

Sembla, però, que aquest any no s’han atrevit a fer-ho.

Tampoc no s’han atrevit a canviar els rols o tancar la seva pàgina web. Això encara fa més llàstima.

Us vull parlar d’aquest tema perquè, com us he dit, el 8 de març és un dia delicat per a algunes persones. Algunes et feliciten amb un somriure i diuen que ets meravellosa. Unes altres fan veure que aquest dia no existeix, unes altres no saben ben bé què han de fer. Algunes accepten flors del noi de torn que ha pensat que seria una bona idea i unes altres et recorden que tenen germanes i mares i això farà que sempre siguin feministes i que, de retruc, sempre celebrin aquest dia amb il·lusió.

Doncs us dono alguna idea: no volem il·lusió. No volem flors. Tampoc volem que ens recordeu que som meravelloses, perquè ja ho sabem i no serà pas gràcies a la societat masclista en què vivim. Ho sabem perquè hem aguantat insults, vexacions, tocaments, comentaris fora de lloc… I continuem aquí, lluitant. Ho sabem perquè algunes de nosaltres (no pas jo) han portat la vida al món. Sí, sí, sabem que els homes també hi han tingut alguna cosa a veure, amb això, però qui està espatarrada allà, amb la xona oberta, no són ells. I ens anomenaven “el sexe dèbil”! Ha! Quins nassos. O quins collons!

El meu algoritme d’Instagram és un pèl provocador i em mostra vídeos que potser no voldria veure, però que sap que em miraré des del minut zero.

Sabeu quin és l’últim? Un vídeo d’un senyor mostrant com s’ha de parir amb tranquil·litat i serenor.

El nano es carda una pilota a la panxa i explica com s’ha de respirar i que tranquil que està si respira i es relaxa. També explica com empeny. Aquest home no és ginecòleg, és un home que ha decidit que hi entén molt. Perquè ja sabeu que, en el món actual on vivim, no cal entendre-hi d’alguna cosa sinó decidir que hi entens i ser una mica persuasiu. Si tens aquesta virtut, tens seguidors i, per tant, una espècie de credibilitat que no va enlloc.

També em va sortir un vídeo de com havia de ser la dona europea ideal l’any 1970. Bé, de fet, no era un vídeo qualsevol, era extret d’un anunci amb aquella veu del “NO-DO” tan particular.

Explica com han d’actuar les dones de bé. Cuidar la canalla, rebre el nostre marit i distreure’l una mica perquè ha arribat esgotat de treballar i tornar a ser mare a l’hora de llegir un conte a la mainada i fer-los anar a dormir. Acaba amb un “¿Verdad que no es tan difícil con un poco de amor, ser una mujer ideal?”

Quan parlo d’aquests temes, algunes persones em diuen que les dones hem nascut cuidadores i que els homes, no. Us diré que és cert que els homes a la prehistòria anaven a caçar i que les dones cuidaven les criatures, però també us diré que no sabíem fer anar un mòbil i ara tothom en sap. Afortunadament, l’ésser humà és un ésser que pot aprendre si s’ho proposa. (El problema és per als qui no s’ho proposen).

No vam néixer cuidadores, ens han inculcat que ho hem de ser. Ens han regalat cuinetes, biberons, nadons de plàstic que ploren i cotxets per traginar el Nenuco aquell. Ells no tenien res de tot això.

No dic res de nou, però crec que convé refrescar la memòria.

Tinc algun conegut que diu que és feminista i em parla de les dones com si fossin objectes sexuals. De fet, me’n parla comparant-los amb animalets desvalguts. Per l’amor de Déu, com t’atreveixes.

Aquest any, el Dia de la Dona va caure en diumenge, però a l’escola se’n va parlar.
Un dels alumnes (tenen 7 anyets) em va preguntar que per què els homes no tenien un dia per a celebrar que eren homes.

Després de parlar-los de la bretxa salarial, de la violència de gènere i fer-los algunes preguntes concretes, ho van entendre.

Qui cuina a casa? Qui us porta a dormir? Qui us porta a l’escola? Qui neteja?

La majoria tenien la resposta clara. Alguns em deien que tenien algú que netejava a casa seva. En preguntar-los si era una dona o un home, també van tenir-ho clar.

Em van comentar que les mares feien tot això perquè els pares treballaven. Els vaig preguntar si les mares també treballaven. Van tornar a assentir amb el cap.

Alguns podrien dir que adoctrino. Però només faig preguntes que ells responen i que van més enllà.

Com que són petits, els vaig recordar que el fet que les mares fessin tot això per ells i els pares no ho fessin tant no volia dir que els estimessin menys. Vaig veure que havia fet bé la meva feina (i els pares també) perquè ho van veure obvi.

El que va passar aquell dia és que es van adonar que les dones tenen una càrrega que els homes no tenen i potser, només potser, les nenes que em van escoltar ho tindran en compte quan siguin més grans. I també els nens! Molts d’ells em van confessar que no els agradava gens aquesta desigualtat i que ho canviarien quan fossin grans. (I ara també, per què no!)

Sé que moltes de les coses que diuen no les recordaran, però penso que cal explicar que el Dia de la Dona existeix per alguna raó. Que tant de bo no calgués, però que continuarem dempeus en aquesta lluita, i tant de bo tota aquesta canalla ens segueixi a les manifestacions d’aquí a uns anys.