Estampes del dia de cada dia

I

“Amb els cossos esllomats per l’assalt setmanal del mascle, la cantarella dels serenos que venia a arrencar-nos del son… Vostè sap el que és haver de saltar del llit de matinada per la cantarella dels serenos? No s’havien acabat els neguits del dia de festa, pitjors que un de feiner per a la majoria de nosaltres, i ja venia l’endemà a corsecar-te. Vesteix-te a correcuita i torna a despullar-te i posa’t el davantal o la bata per engegar a dos quarts de cinc, que era com despullar-se i vestir-se dos cops, tornem-hi, que no ha estat res, una setmana més a la fàbrica, miri, aquest dit deformat, de tant fer anar el teler… La sirena cridava a la feina. Operàries de dos telers o criatures de catorze anys amb la son encara a les orelles; bitlleres llestes o solteres pansides; antigues represaliades o casades en saó; bèsties de càrrega o viudes de bon veure: totes convocades a les sales de telers amples o normals, a la de preparació o a la dels repassadors; i el disgust per una crema poc cremada o el rebuig d’un home capficat pel partit de futbol de diumenge restaven guardats dins les taquilles. 

Jo sóch la filosa
de veu reganyosa
que sempre cargola
lo fus cap avall;
grabéu aquests historia
en vostra memoria,
seguíu mon exemple
y honreu lo treball. 

Havíem passat de la cançó a la remor. Corria l’any 1958.” 

II

“Ens hem creuat uns quants cops pel barri, a la fruiteria, al súper, potser al quiosc. A la nit, ven bitllets de loteria al restaurant basc. Aquest matí era davant meu, a la cua del súper. Poques coses a la cistella: formatgets, pa, porros, llet…

—Li falten quaranta cèntims, senyora…

Ha obert un petit moneder de pell negra gastada i llustrosa i n’ha tret unes quantes monedes de coure que ha desat damunt el taulell mirant, somrient, la caixera. Després, s’ha passat les mans –llargues, blanquíssimes, solcades de fines venes blaves– pels polsos i s’ha recollit els cabells blancs al clatell. Jo, petita somiadora de barri, n’he quedat fascinada. Quina trobada amb la bellesa! L’he mirada amb insistència i ella m’ha dit, somrient: ‘Jo no hi veig gaire bé, però aquí sempre són molt amables amb mi.’ Cap autocompassió: en el seu to només hi ha serenitat. No hi ha ressentiment. No trasllueix ràbia pels esforços que ha de fer per tirar endavant, amb la seva pensió de merda, si és que en té cap, i l’ajuda de la venda de la loteria. Ni pel pas del temps, que li ha afeblit les cames. És un ésser lleu, una mena de primavera de Botticelli amb vuitanta anys. Tira del carret i, sorda al xivarri, camina a poc a poc, pagesa capcota i capblanca per fer-se el jornal: en el seu arrossegar, hi veig la representació sense escarafalls del treball sord i circular de les bèsties de càrrega de la història –la seva llar: no resignada, autosuficient, car les ha vistes de tots colors. Penso en la pau i la serenitat que aquests ulls aquosos, aquesta veu càlida, claríssima, hauran proporcionat a qui l’hagi pogut tenir al costat. Euga de l’última carretada, jo voldria ser la teva poltra i abeurar en la teva font.” 

III

L’any 1980 es va començar a aplicar un article dels pactes de la Moncloa, signats el 1977 per govern, partits i sindicats a penes legalitzats, que tractava de l’absentisme laboral, en què s’incloïen la baixa per malaltia o per accident de treball, les llicències i permisos de tota mena, el temps “perdut” en les activitats sindicals, el temps dedicat a les innombrables gestions burocràtiques (carnet d’identitat, fe de vida…), les visites ocasionals al metge, el temps per a examinar-se, i, naturalment, les vagues i més alteracions del ritme de treball. I per on va començar a aplicar-se aquest còmput? Per les dones casades i mares de família. A la factoria de la Clausor, de Castellbisbal, en plenes vacances, van ser acomiadades totes de cop 22 dones (sobre un gruix de 23), tot aplicant l’article 39 i següents del decret de relacions de treball sobre absentisme laboral per castigar cinc dies de vaga que van acabar amb un laude de misèria i que va ser aprofitat per CCOO per desprestigiar i fer inservible el comitè d’empresa. Cosa que va aprofitar la patronal per passar a l’ofensiva. Hi va haver denúncies, tancades, assegudes, demandes a Magistratura, crides a la solidaritat, enmig de l’ambient hostil dels companys de fàbrica, que no tenien confiança en les acomiadades. Van escampar l’opinió que les dones s’ho mereixien, que la culpa era d’elles per no pencar, que eren unes irresponsables i demanaven molt, però que no complien la seva obligació, que era la de treballar. En el fons, hi havia un raonament poc acceptat o molt, però present: les noies casades i amb fills s’havien d’ocupar de la casa. Això és el que va dir l’empresa en un dels judicis, entre la riota general, però les acomiadades no van saber defensar el seu cas davant les crítiques dels companys. No van defensar la seva vida quotidiana de treballadora. Van tenir por d’anar al fons. D’explicar que no era un problema de fills i mares. La vida quotidiana estava muntada al voltant de la fàbrica: l’educació dels nens havia de ser compatible amb la feina dels pares, l’activitat sexual d’acord amb els horaris de la fàbrica, la vida privada de cadascú tendia a ser una reproducció de la vida de fàbrica –autoritarisme, funcionalitat, impersonalitat– i esdevenia un simple lloc de recuperació de forces físiques i de fugida violenta de la consciència de cada dia. Però no, tot això no tenia importància: les obreres eren fetes per a treballar.

Guanyat el judici, una part de les acomiadades van preferir ser indemnitzades en comptes de tornar a la feina: un 50% van deixar l’empresa. La victòria obrera va ser pírrica. I Clausor es va quedar sense cap organització de fàbrica –ni tan sols comitè d’empresa. Ja advertia Simone Weil que “la contradicció és la nostra misèria, i la percepció de la nostra misèria és la percepció de la realitat”. 

IV

“Les bessones, una i dos, nascudes de la mateixa mare, la mateixa nit i al mateix llit, només es diferenciaven pel llaç dels cabells: una sempre el portava del costat dret i l’altra, del costat esquerre. Si sabies quina era la dreta i quina era l’esquerra estaves salvada. Pel que fa a la resta, xiulaven la mateixa cançó, gastaven la mateixa corda per saltar i parar, tenien la boca grossa amb dents molt sortints i feien servir el mateix llapis i el mateix full per escriure als Reis d’Orient. ‘Estimats Reis’, escrivia en la primera ratlla una bessona i l’altra, seguidament, després de posar els dos punts com calia, demanava una nina que plorés, una de sola, i després firmaven totes dues per separat: Pilina, Margalideta.

Els Reis no els van portar mai la nina ploranera, aquestes coses al barri es pesquen al vol, però les bessones, amb els seus llaços orientats als dos punts cardinals, callaven, devien traginar un secret enorme i misteriós que la resta no compreníem. Les dues jugaven a la pilota, la mateixa pilota, i corria la veu que la mare les tustava juntes, amb una excusa qualsevol, per no ser injusta amb una d’elles. Al col·legi seien juntes, amb els seus llaços, i, si sortien a la pissarra a la classe de geografia, una assenyalava Badajoz i l’altra València: suspenien juntes, però no semblaven gaire amoïnades. Si les convidaves al teu aniversari, no hi venien perquè no podien portar més que un sol regal, i aquestes coses al barri es pesquen al vol.

Han passat molts anys des d’aleshores –trenta, quaranta: no ho vull saber–, però aquest migdia de març, en deixar el gruix de la nostra manifestació, he vist una dona alta i ossuda, amb la boca grossa i les dents sortints, recolzada a la barra d’un bar del carrer Comtal. Era una de les bessones, n’estic segura. Alguna cosa terrible li ha d’haver passat a l’altra, perquè aquesta alta i ossuda que he vist a migdia ha demanat dos cafès i n’ha pres un de sol.”