La venjança és viure

A vegades em passa que certes frases, certes cites o versos esdevenen quelcom corpori; carregats d’insistència volen ser vistos i, com criatures necessitades d’atenció, se’m fan presents dins els carrerons de la ment, talment com figures humanes que apareguessin a cada cantonada com un recordatori vital que silenciosament crida: no fugis, mira’m, escolta’m, atura’t i reflexiona. Aquests darrers dies d’agost, mentre plegava els dies estivals per guardar-los fins l’any que ve, una màxima del llibre Journal de Henry David Thoreau m’ha acompanyat gairebé diabòlicament. El meu desig és saber què he viscut, per tal de saber com viure d’ara endavant, diu el vers de Thoreau que m’interpel·la. Aquesta màxima és clarament una empenta cap a l’Eros, és a dir, cap a la vida, cap al viure ple, conscient, i no és en va que hagi vingut a pessigar-me. Fa dies que la mort ha vingut a rondar-me, la física i injusta, la real, la irreversible, però també la metafòrica. I per aquest motiu, també l’Eros ha fet acte de presència, com a antagonista de Tànatos, com a contrarèplica.

L’any passat, a finals d’agost, un dia després del seu trenta-novè aniversari, va morir l’Anna Tresserra, la meva amiga, doctora i investigadora científica a qui vaig dedicar la meva darrera novel·la. A l’Anna se la va endur un càncer. Va deixar al món dos fills preciosos i el seu marit meravellós, i una tristesa fonda i una sensació de desraó difícil d’empassar. Enguany, quan el calendari ens recordava la commemoració de la seva absència, més o menys per les mateixes dates, m’assabento de la mort de l’actriu Verónica Echegui i una espiral d’angoixa i d’ansietat se m’emporta novament, talment m’havia passat tres-cents seixanta-cinc dies abans. A la Verónica no la coneixia, però m’era referent com a dona i com a actriu. Tot d’una, un calc dels sentiments que vaig viure un any enrere tornarà a martellejar-me el cap: com s’assumeix la desaparició d’algú tan jove? La fel inflamant-me la ràbia, la incomprensió com un animal salvatge que no vol entrar a la gàbia de la racionalitat i campa lliurement devorant-ho tot perquè no girem full massa aviat, per recordar-nos que vivim anestesiats i que són les immerescudes morts alienes les qui donaran valor a la vida que tenim els qui encara som en aquest món.

Però el destí encara tenia una darrera puntada tenebrosa en el recosit d’esdeveniments. Fa tres dies, la Marta (no és el seu nom real), familiar propera d’un gran amic, també com l’Anna Tresserra, a trenta-nou anys ha mort de càncer deixant dos fills preciosos i un marit meravellós.

Aquest joc de miralls, aquest calidoscopi mortal i nauseabund que estableix paral·lelismes funestos entre les vides i les circumstàncies d’aquestes tres dones, m’ha tombat per terra emocionalment. D’esma, em demano un cafè a un bar. Tinc la intenció d’escriure aquest article, però la pàgina en blanc m’encega i sento palpitacions. Una ansietat pregona em cova la culpa al pit: per què elles, tres dones de la meva edat, dues d’elles mares, han mort i no sóc jo una d’elles? Podria haver estat la meva partida la que s’aturés. Un formigueig fúnebre em recorre el cos i m’endormisca els braços i les cames i em paralitza mitja cara. Somatitzo la mort fins a fer-la entrar dins meu en el camí del Tànatos a l’Eros, que necessàriament ha de passar pel Pathos. Renuncio a escriure, m’alço, pago el cafè i com un autòmat travesso els carres de Barcelona amb una sensació d’alienació absoluta. La màxima de Thoreau és un home llarguerut i escanyolit que camina al meu costat, que em mira de reüll i em diu: no has mort. Ets viva. Comptadors a zero. Com vols viure d’ara endavant. M’assenyala un mapa imaginari: Ets aquí. Però és realment aquí on vols ser? Amb les mans balbes i suades, envio un missatge a una gran amiga: “És gairebé un miracle que continuem vives. T’estimo molt. Recorda-ho.”

Em faig pas entre una munió de turistes que ocupen tota la vorera i em fan nosa, i més avall un sense llar que endreça els seus cartrons-casa. Sóc una bona mare? Per honorar les dones que han marxat, que han deixat sols els seus fills, he d’esdevenir mare també en nom seu. Com rediantre s’ho van fer per acomiadar-se dels seus fills, per acceptar el seu final? Eros, com un cartell publicitari de neons roses pampalluguejant, escriu al cel un missatge tan cert com cruel: “Has de ser feliç.” Un deure, un deute, una obligació que hauria de guiar-me cap al camí correcte, cap al reciclatge vital per despullar-me del que ja no vull, del que ja no serveix, però que per la manera absurda com vivim, no és sinó un maó més al mur de l’angoixa en què tots plegats ens estem convertint.

Com hem d’honorar als morts, si no vivint intensament, veritablement, i procurant de fer millor la vida del qui ens envolten? Però com podem entomar aquest desafiament si hem fet fora la vida del centre de la vida i l’hem deixada mig moribunda als marges?

Escric a la Marina, que era molt amiga de la Marta, per dir-li que l’acompanyo en el sentiment. No sé gaire què escriure-li perquè les paraules estan corcades i pels forats minúsculs perden sentit, així que li envio un poema que vaig escriure fa uns anys quan va morir el meu amic Charli. Potser alguns vers et pot ser bàlsam, li dic. I ara us el deixo a vosaltres aquí escrit. Perquè mentre ens preguntem individualment i col·lectiva si realment vivim com voldríem viure, si som on realment voldríem ser, recordem que l’enemic és clar, i que la venjança té forma d’esperança.

No parlar de tu
o parlar-ne a totes hores; tant és.
De cap manera omplen el buit de tu les paraules
ni pinten els colors la teva absència.

La pell s’ha fet als cops
i la mirada s’adapta lentament a la tristesa;
la foscor de la nit és tota pena.
De tant en tant, un cavall
galopa gola amunt i inunda
d’imatges i records els llagrimalls.

Seguim respirant
com si fóssim bossa buida
que el vent emplena d’aire per salvar-nos.

No és cert que no hi puguem fer res.
Ha quedat clar qui és l’enemic:
anem contra la mort.

La venjança és viure.