Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Si tothom recorda l’impacte en el públic i en el món de l’art que va causar l’exposició de l’artista sud-africà al MACBA el 1999, l’actual mostra que presenta el CCCB, ‘William Kentridge: el que no està dibuixat’, podria ser un dels esdeveniments que deixaran empremta, també, per molts anys.

L’exposició, dirigida per Jaap Guldemond, es presenta al CCCB entre el 9 d’octubre de 2020 i el 21 de febrer de 2021, amb la col·laboració de la Fundació Sorigué i l’Eye Filmmuseum d’Amsterdam. És una mostra molt important de l’artista a l’estat espanyol i una de les més completes d’Europa.

A banda l’enorme vàlua de l’artista i les obres que s’hi presenten, alguna d’estrena mundial, i el bon disseny i muntatge de l’exposició, és un gran encert del CCCB presentar-nos-la en el moment actual.

En un món mig paralitzat i desconcertat per la pandèmia, que ha allunyat la gent del contacte viu i directe amb l’art, amb distàncies de seguretat, migracions i fronteres geopolítiques o repressives, populismes renovats de tots colors, supremacisme i rebrots de racisme i xenofòbia a tot el món, l’obra de William Kentridge (Johannesburg, 1955), entre les cicatrius d’un passat projectat sobre el present i la difícil assimilació íntima i col·lectiva de la memòria sense manipulacions polítiques, ens incita a la reflexió en evolució permanent sobre allò que és essencial. I aporta sempre elements de discussió a qüestions clau avui, aquí i arreu del món: des de la incertesa i el dubte, des d’una aparent ambigüitat, amb una fragilitat humil i sincera, però amb un efecte sempre punyent i contundent.

Per a Kentridge, ‘el deure ètic de tot artista demana de corcar els pilars del dogma amb les eines de la incertesa, l’ambigüitat i la contradicció’.

És així com les seves obres ens estimulen des d’angles molt personals, a continuar posant en dubte el poder, el progrés, la història, la veritat, el colonialisme i el racisme. I també l’evolució de tot això, i les conseqüències, visibles o invisibles, en la societat, la cultura i en els individus, o el paper de l’art i l’artista. Ho va dir el dia de la presentació la directora del CCCB, Judit Carrera: ‘L’apartheid no és només un fet passat, sinó un mirall del món present.’

Drawings for Projection – Stereoscope (1999), cortesia Studio William Kentridge

Aquests són només alguns dels temes que preocupen l’autor en una societat on globalment creix el control polític de la veritat i dels mitjans de comunicació. A més, és un artista que obre nous camins, un creador polièdric sense límits físics ni mentals, capaç de crear noves combinacions de tots els llenguatges artístics per a trobar nous significats.

En la presentació, el director d’exposicions del CCCB, Jordi Costa, va afirmar que Kentridge desconfiava de la llum de la raó de Plató, creant infinites metàfores visuals de tal manera que en la seva obra no hi ha missatges unívocs: ‘Ell explota la polisèmia, tot pot voler dir moltes coses alhora.’

El comissari, Jaap Guildemont, ha escrit: ‘Pel que fa a la relació de la seva obra amb la realitat política, Kentridge és explícit: “M’interessa l’art polític, és a dir un art on hi ha ambigüitat, contradicció, gestos incomplets i finals incerts”. No pas els dogmes ni els principis polítics ni l’art declaradament polític. “Els imperatius d’allò que agafes del món per incorporar-ho en la teva obra es faran patents: l’obra mostrarà qui ets, i si la política t’interessa, emergirà en la teva obra. Però començar amb un manifest polític és una molt mala manera d’acostar-se a l’art”.’

More sweetly Play the Dance cortesia William Kentridge

El títol de la mostra, ‘El que no està dibuixat’, és tota una invitació a pensar i actuar.

‘William Kentridge. El que no està dibuixat’

En una planta del CCCB s’exhibeixen nou tapissos de gran format, filmacions i dibuixos amb carbonet i paper que mostren el laboriós procés creatiu de cada film d’animació. És la primera vegada que es presenten juntes les onze pel·lícules d’animació de la sèrie Drawing for Projection que l’artista ha anat fent durant trenta anys. Al final es projecta i s’estrena a Europa el seu darrer film City Deep, que va acabar de muntar la primavera passada i es va estrenar fa pocs dies a Johannesburg.

A la segona planta es presenta l’espectacular instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance, amb vuit pantalles de projecció que ocupen quaranta-cinc metres de longitud. És una processó ritual, d’una mena de dansa de la mort infinita, a imitació dels teatres d’ombres, en què una llarga sèrie de personatges espectrals, ombres de persones reals, salten de pantalla en pantalla seguint una banda de música.

Streets of the City, The Stephens Tapestry Studio, cortesia de l’artista i Goodman Gallery, Johannesburg

Segons que va explicar ell en una conferència de premsa digital des de Johannesburg, és una obra que evoca la idea medieval que la dansa té el poder d’aturar la mort. La dansa té relació amb la immortalitat. En l’emocionant seguici, que també podria evocar les grans migracions humanes d’ara i de tots els temps, gent que fuig de la por, de la mort o del racisme i la pobresa, desfilen molts personatges i símbols sempre presents en la seva obra, fins i tot malalts que avancen dificultosament amb el degotador clínic clavat al braç. S’escau, va dir l’artista en la presentació, que ell va crear aquesta obra en els temps en què l’Àfrica occidental era assolada per l’epidèmia de l’Ebola i, ara, s’exhibeix aquí en temps de la pandèmia de la covid-19.

Aquesta macroinstal·lació audiovisual es podrà veure permanentment, a partir del 23 de gener, en una nau de Planta, el projecte de la Fundació Sorigué de Balaguer, que té una de les col·leccions més representatives de l’obra de l’artista a Europa.

La sèrie d’animació ‘Drawings for projection’

El bon disseny de la mostra permet de veure còmodament els onze films d’animació que Kentridge ha anat dibuixant en carbó i realitzant aquests trenta anys. Els traços es dibuixen, s’esborren i es tornen a dibuixar i es munten en seqüències. Ell afirma que quan va crear la primera animació no sabia que l’impuls li duraria trenta anys. ‘No hi ha guió, ni storyboard, començava dibuixar una imatge i continuava. Així va néixer el primer film el 1989 i després van venir els altres’, digué l’artista a la presentació.

Fa la sensació que William Kentridge podria dibuixar, corregir, esborrar i retocar el mateix dibuix tota la vida. Com, de fet, li va passar a Alberto Giacometti amb l’escultura L’home que camina.

Pianta della Citta di Napoli, The Stephens Tapestry ,Cortesia de l’artista i Goodman Gallery, Johannesburg

Ara, en retrospectiva, ell s’adona que cada film va lligat a cada pas que va anar fent la societat sud-africana i la ciutat de Johannesburg en el llarg camí iniciat llavors contra el racisme i l’apartheid. El seu pare era advocat, jueu d’origen lituà, que es va significar contra el racisme defensant causes com la de Nelson Mandela. Ell va créixer i es va formar en aquesta lluita. Per això, quan avui li pregunten sobre el moviment nord-americà i internacional del Black Lives Matter, com va passar a la conferència de premsa virtual, se’n fa solidari, tot recordant, però, que a Sud-àfrica ja fa un segle que van començar aquesta lluita. No els cal aprendre res dels EUA.

L’origen dels Drawings for projection són dos personatges que se li van aparèixer en un somni: el magnat capitalista Soho Eckstein i el poeta Félix Teitlebaum, segons ell, com dos alter egos d’ell mateix, blanc sud-africà, jueu i de classe mitjana benestant. D’aquesta manera ell també s’hi implica i es critica. Entre tots dos, Kentridge combina les possibles reaccions individuals i de consciència dels dos personatges, com en un joc de miralls, en un paisatge fantasmagòric i en canvi permanent que és el Johannesburg que comença a despertar-se i a oposar-se a l’apartheid.

Drawings for Projection – Other Faces (2011), cortesia Studio William Kentridge

Film a film, apreciem la seva reflexió sobre els canvis en la consciència dels ciutadans i en el paisatge social i de la ciutat que han originat les etapes històriques d’aquell procés: l’ascens a la presidència de Frederick Willem de Klerk, en substitució de Pieter Willem Botha; l’anunci que havia arribat l’hora de la reconstrucció i la reconciliació; l’ascens democràtic de Mandela i el CNA al poder; el començ de la fi de l’apartheid; la constitució de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, etc.

Tanmateix, les seves obres no són una història del procés anti-apartheid, sinó una reflexió sobre els dubtes i les incerteses que aquells canvis originaven en els ciutadans, sobre la dificultat moral del canvi i d’assumir tota la cruesa i la culpabilitat del passat. En definitiva, ell afirma que va a favor de la memòria i contra l’oblit, però reflexiona sobre les dificultats psicològiques i ètiques dels ciutadans per assumir el procés de canvis. De fet, sobre la dificultat de construir entre tots una societat postcolonial i post-apartheid.

En una interessant entrevista de Gemma Parellada inclosa a l’exposició, William Kentridge, després de manifestar la seva desconfiança sobre els que estan absolutament segurs de tenir tota la raó, afirma que és partidari de recordar i no oblidar però deixant un gran espai d’incertesa sobre com ho assumiran els individus. I posa d’exemple que Alemanya demana perdó oficialment i ofereix indemnitzacions econòmiques a Namíbia pel genocidi del passat. Però, com ho poden resoldre en el seu interior, es pregunta ell, els ciutadans que en el seu arbre genealògic tenen arrels en el colonialisme i el racisme?

L’estrena de l’últim film d’animació: ‘City Deep’

Com ja he dit, el seu darrer film, City Deep, s’estrena a Europa en aquesta exposició. Johannesburg ha crescut gràcies a la riquesa de les mines d’or que avui, majoritàriament, ja no funcionen. És el declivi d’una indústria i d’un paisatge en què, de sobte, van aparèixer uns minaires anomenats ‘zama zama’ que, amb eines molt primàries, tots sols, treballaven per extreure restes d’or de les runes.

Aquests dibuixos, que ell va començar a fer fa cinc anys, els combina i juxtaposa amb la decadència, també, de la Johannesbrug Arts Gallery, un museu on de petit es va formar en l’art. La combinació dels dos elements és plena de força i significat quan, de mica en mica, es van integrant en un mateix paisatge humà i mental.

More sweetly Play the Dance cortesia William Kentridge 1

Els tapissos, projeccions congelades del mateix univers

Entre les projeccions s’intercalen uns grans tapissos. Sobre un fons de roba autòctona de Sud-àfrica, elaborada en un taller de dones teixidores, l’Stephens Tapestry Studio, que representen cartografies antigues, s’hi insereixen siluetes i figures d’espectres humans de l’univers de Kentridge. Éssers i ombres, que ja hem vist en els seus dibuixos: refugiats, fugitius, manifestants, gent en processó, exiliats… El conjunt dels tapissos, entre els films d’animació, semblen evocar la migració constant dels éssers humans sobre el planeta. Un fenomen universal. D’abans i d’ara.

És la continuïtat de la seva obra polièdrica, el moviment constant, l’impacte visual de la tragèdia humana. Diu: ‘M’agrada el fet que un tapís sigui com una projecció congelada, un mural portàtil que puguis enrotllar i portar al proper palau.’

La macroinstal·lació ‘More sweetly play the dance’

L’apoteosi final és la colpidora, evocativa i inoblidable instal·lació More sweetly play the dance (‘Toqueu més dolçament la dansa’). Vuit pantalles i quaranta-cinc metres d’una processó d’ombres de figures diverses que caminen i ballen seguint una orquestra, de pantalla en pantalla. Ballar i caminar junts per aturar la mort. Una bella representació de la multiplicitat de la vida humana ara i en tots els temps, dels cossos i la dansa, la música i el teatre, el dibuix i la representació. I també del patiment, la força i la joia de viure i d’enfrontar-se al destí definitiu, que serà igual per a tots, indefectiblement. Hi ha persones que carreguen cistells o gàbies, cartó, ferralla, instruments d’ús quotidià, com telèfons i eines, estendards amb figures i cares d’ídols o fantasmes col·lectius.

Et sents convidat a interactuar com a espectador i imaginar-te tota la faramalla d’imatges que cada dia ens aboquen els mitjans: guerres, sequeres, fam, malalties, exiliats, immigrants, manifestants, religiosos, esportistes, polítics, milers, milions de persones en constant moviment arreu del món. Una processó eterna d’ombres similars, independentment de races, banderes i creences, d’ídols i símbols, d’avenços tecnològics i científics. Siluetes. Ombres que caminen i ballen i van passant de pantalla en pantalla, de poble en poble, de segle en segle.

William Kentridge en un llibre dedicat a aquesta peça encapçala unes notes seves amb una cita d’un proverbi africà d’origen desconegut, que ha tingut en el seu estudi durant trenta anys:

«El qui va fugir de son destí: seixanta anys de viatge.

Mentre caminava, l’altre l’esperava assegut a la cuneta.

I li va dir:

—Vine, amic meu, que menjarem!

I quan va preguntar:

—Qui ets?

L’altre respongué:

—Que no sóc el teu destí?»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.