Lolita Bosch Sans (1970) ha viscut deu anys a Mèxic, país on ja no pot tornar per les amenaces que rep dels narcotraficants. Això explica en el seu darrer llibre, Una vida normal (la Campana), una obra bellament escrita i d’una brutalitat que impacta. És una crònica autobiogràfica dels seus anys a Mèxic, on va impulsar la campanya Nuestra Aparente Rendición per donar veu a les víctimes de la guerra amb el narcotràfic. En un any, en van documentar 40.000. El llibre és bèstia, cru, amb escenes de violència quotidiana que inclou nens matant mares, joves que es venen com a esclaus sexuals, segrests salvats pels pèls, i una classe política a les ordres del narco. Bosch narra en aquesta entrevista feta a Catalunya les amenaces rebudes, també aquí, i els seus anys a Mèxic, que considera que és casa, una casa que no pot visitar.

—De totes les històries que expliqueu, potser la que he trobat més bèstia és la història de Jota. Qui és Jota i la seva història?
—El Jota és un noi que van segrestar unes mares (petits exèrcits de sicaris) que treballen per als càrtels a temporades, diguéssim. Com jornalers. El van segrestar a Centreamèrica, que és un dels llocs més devastats d’Amèrica Llatina i del món. I li van fer matar la seva mare, que és com s’enduen normalment la gent: han de matar la mare, si no volen que violin la germana. Va haver de matar la seva mare, i va ser segrestat amb un grup de nou persones més. Els van portar a Mèxic, els van usar en un càrtel per a assassinar vint-i-cinc persones cadascun. I quan has matat vint-i-cinc  persones ets un nyap, o sigui, no serveixes per a res. I llavors els van deixar a les muntanyes i, increïblement, i això no ho he sentit mai més, l’exèrcit els va rescatar i els va tenir cuidats durant sis mesos. I al cap de sis mesos, quan van sortir, els va segrestar algú més, i els va vendre a un altre tipus de màfies que chichifean, que es diu: prostitueixen homes joves per homes grans. Jo el vaig conèixer en una discoteca quan l’estaven prostituint. I allà hi havia el seu amo, i el vaig comprar [i va poder anar-se’n lliure].

—Impressiona que els del càrtel, quan els joves n’han matat vint-i-cinc, ja no els volen.
—Això no és sempre així. Depèn del càrtel i depèn del moment. Hi ha gent que té vuitanta morts. Hi ha gent que en fa tres i no pot més. Però a ells els van tocar vint-i-cinc. És que després de vint-i-cinc ja… Primer estan molt drogats, perquè a molts els obren escletxes a la closca i els foten droga pura, per fer-los addictes. I aleshores acaben matant en canvi de droga. Estan molt fet caldo i molt deteriorats. Molt deteriorats.

—La història de Tru. Si ho he entès bé, Tru salva una parenta vostra d’un segrest.
—Del segrest, i com el soluciona, no puc dir res més que el que hi ha en el llibre: segresten la meva tieta, jo demano ajuda a tota la gent amb què he treballat i el qui finalment rescata la meva tieta i me la torna és el Tru. Qui és? És un gran, gran, grandíssim amic meu, que és fill de Doña Mari, que és una senyora de Michoacán a qui li van desaparèixer, de vuit fills, quatre. I el Tru i un germà van començar a buscar els seus germans per tot arreu.

—Qui és el Lobo?
—El Lobo és un malnom que presumptament va posar un càrtel a Fidel Herrera. El van enviar a Barcelona com a cònsol de Mèxic, però el van designar a dit, cosa que a Mèxic és il·legal, perquè tant els ambaixadors com els cònsols han de passar pel congrés de diputats. I quan el van enviar a Barcelona, nosaltres vam dir: “A Mèxic, assenyalar amb el dit i dir ‘vostè aquí no hi pot ser perquè està acusat de narcotràfic’, no ho podem fer. Però a Barcelona sí que ho podíem fer.” Tres partits, la CUP, el PSC i els Comuns van mig trencar relacions amb el consolat de Mèxic. Vam fer una roda de premsa molt important. I la nit abans em van trucar i em van dir: si fas això, no tornaràs mai més [a Mèxic]. Va ser quan a mi em van dir que no podria tornar a Mèxic. Fa deu anys, exactament ara, va ser el novembre del 2015.

—Qui us va trucar?
—No t’ho puc explicar.

—Era una amenaça o era un amic?
—Primer em van trucar tres amics i després em va trucar una amenaça.

—”La lavadora” què és?
—Barcelona i Seül són dos dels grans punts de blanqueig del narcotràfic mexicà. I a Barcelona, concretament, en diuen “la lavadora”. Hi ha molts confidents, hi ha molts penedits que envien informació [sobre l’emblanquiment a Barcelona] que jo sé com lliurar-la a les autoritats. Ja sé que això, si ho treus de context, és molt fort, però hauríem d’estar agraïdíssims de viure en un país amb llei i les autoritats d’aquest país. Us en faríeu creus, de com ajuden la gent.

—Això no es para de veure en tot el llibre. Una cosa és la violència que rebeu aquí i una altra és la violència que rebeu allà. Una cosa és l’autoritat que tenim aquí i una altra cosa és l’autoritat que tenim allà.
—L’autoritat que tenim aquí jo la vull allà. L’autoritat que tenim aquí és la llei. Evidentment, hi ha maltractament policial i això passa a tots els països del món. Però aquí vivim en un país amb llei i no sabem què és viure sense llei. Viure sense llei és molt bèstia. I aquí no només vivim amb llei, sinó que molta gent que no ho diries mai, com l’Ajuntament de Barcelona o molts cossos policials molt concrets, ajuden moltíssim, però moltíssim. “Lolita, què necessites?”

—Al llibre expliqueu les amenaces que heu rebut durant tots aquests anys.
—Hi ha moltíssimes coses que no puc explicar encara. Moltíssimes. Però la més taxativa és que no hi entri mai més. I que calli, que deixi de parlar del que fan els càrtels a Mèxic.

—I l’amenaça de la tomba que us fan visitar?
—No només m’han amenaçat dins de Mèxic, m’han amenaçat també a Nova York, a Montevideo i a Barcelona, i probablement m’han seguit a uns altres llocs, com Buenos Aires. I em preguntaves, perdó? La tomba. Sí, una de les coses que van fer va ser segrestar un telèfon virtualment, llavors em van donar instruccions del que havia de fer. I ho vaig fer perquè havien segrestat el telèfon a un familiar meu. Van dir: vés a tal lloc i ara busca aquest localitzador. I vaig anar a una tomba i vaig veure que a la tomba hi posava “Bosch”. I després vaig anar a una altra tomba, molt estranya, que només hi havia una inicial: i era la inicial del nom de la meva filla.

—I això passa en un poblet català. Us fan anar a una tomba amb el vostre cognom i en una altra tomba amb la inicial de la vostra filla?
—I després alliberen el telèfon. Jo l’agafo i el cremo i en compro un de nou.

—Quantes pastilles preneu per dormir?
—Ah, passa paraula.

—Al llibre dieu tres.
—No, no, dic passa paraula. Jo he estat en tractament posttraumàtic durant quatre anys. La guerra m’ha deixat moltes seqüeles al cos. Tinc problemes mèdics greus per haver viscut això. I, per tant, els he de tractar mèdicament.

—Nuestra Aparente Rendición. És la plataforma i web que vau fundar. Hi ha dades que m’han impressionat. Dieu que en un any vau calcular 40.000 morts.
—No vam calcular 40.000 morts. Vam sumar exactament 40.000 morts contrastats. En vam calcular 75.000. I a part, fosses comunes, que això és el que no sabem. I era una de les denúncies que tenia el cònsol que va venir aquí, tenir fosses comunes a Veracruz. Hi ha gent que diu que només a l’estat de Nuevo León hi ha 200.000 morts en fosses comunes. No ho sabem, no ho podem anar a mirar. Perdona, sí que ho podem anar a mirar. Hi ha unes senyores molt valentes que es diuen Brigadas de Búsqueda que hi van amb pals, els claven a la terra, oloren el rastre humà, i si hi ha rastre humà burxen, hi troben cadàvers, perquè n’hi ha per tot el país.

—A Nuestra Aparente Rendición, per a qui no ho sàpiga, a qui doneu veu?
—A les víctimes, als activistes i als periodistes. I a tothom que vulgui parlar amb nosaltres. Hem donat veu a militars, a sicaris, a tothom.

—Al llibre dieu que està tancada, però jo l’he trobada i hi he entrat.
—Hi ha l’hemeroteca, però no l’actualitzem des de fa uns anys, perquè ens van arribar a amenaçar moltíssim.

—En el llibre dieu que el conflicte no és tan sols amb el narco sinó amb el govern. Confieu en el govern actual?
—Jo no confio en el govern actual. Jo, confio en la Claudia Sheinbaum, perquè a mi m’agrada la política. Però la Claudia Sheinbaum no és el govern. La Claudia Sheinbaum és la presidenta. No té res a veure amb el govern. O sigui, una cosa és l’estat i una altra cosa la presidenta. No és que jo no pugui confiar en el govern mexicà, és que si a un policia li diuen “quan passi Lolita, vostè miri cap allà” és “vostè miri cap allà”. Ningú pot dir que no al narco. He escrit tota la història del narco en un llibre que es diu Camps abans de tot això. (Grup 62). Hi va haver un canvi molt bèstia perquè durant molts anys els narcos treballaven per al govern. El canvi va ser quan el govern va començar a treballar per… No, quan alguns polítics…

—…quan alguns polítics van començar a treballar per als narcos?
—Moltes autoritats locals van haver de dir que sí: anaven allà, i els mataven o mataven els seus fills. A uns altres llocs ha passat.

—Una cosa que pot semblar anecdòtica i m’ha impressionat: la llei sobre les dones i els semàfors vermells.
—Les dones són sempre doblement víctimes de tot, a la vida, en general, perquè hi ha el tema de la violació i el tema dels fills. I quan va començar la violència van començar a sortir lleis estranyes perquè poguéssim conviure-hi. I una de les lleis era que qualsevol dona podia saltar el semàfor en vermell. No sé si encara passa.

—Perquè si s’aturava al semàfor en vermell…
—Podien venir. La cosa és no parar-te al carrer de nit. No parar-te. Fins que no arribes a casa. I toques la porta i dius “casa”, com quan eres petita. És molt dur, viure així. Parlem de 130 milions de persones. Bé, parlem gairebé de dues terceres parts del món, els països pobres. He treballat a Palestina, és terrorífic, és un camp de concentració: “Lolita, si vols venir a treballar aquí, et muntarem una oficina amb un cotxe, perquè ens bombardegen un dia sí, un dia no.” Les oficines dels activistes són amb cotxe. Però ho he vist a Colòmbia, ho he vist a l’Argentina, a l’Uruguai menys, és un país molt civilitzat. Ho he vist a Xile, ho he vist a molts llocs del món. Hem treballat per a gent al Senegal, a l’Índia hi ha zones superviolentes. És que és el negoci: armes i drogues són el negoci més lucratiu del planeta.

—Una altra norma que pot semblar anecdòtica però que em torna a impressionar: els metros de DF tenen vagons d’homes i de dones separats. Per a evitar els tocaments.
—A mi res no em sembla anecdòtic. O sigui, no tinc més dret de tenir por jo que tu perquè jo he estat amenaçada. Tu has tingut por d’altres coses a la vida. I cadascú té la seva mida, no és més important la meva. El metro de l’estat de Mèxic, a l’hora punta, els tres primers vagons són per a dones i els sis últims, per a homes. El vagó d’homes és una gàbia de pederastes i et foten mà per tot arreu. És salvatge, és salvatge, absolutament. Però bé, quan jo era petita, al meu poble, els nens petits jugaven a tocar-nos els pits a l’hora del pati.

—I això també deprimeix, perquè l’opció fàcil seria culpar les autoritats, els blanquets occidentals, però la gent que et fot mà dins del metro són veïns, no sé com dir-ho.
—Sí, però la penya que et fot mà dins el metro no té res a veure amb els càrtels. Són dues coses diferents. I els blanquets occidentals, no sé per què ens han de fotre la culpa, jo no he anat allà a fer res. No hi ha bons i dolents. Hi ha pobres i rics. I la pobresa pot ser molt bèstia, i la riquesa també pot ser molt bèstia. Hi ha gent que és molt avariciosa i volen molts diners i no en tenen mai prou. Tenen cercles de seguretat, els capos, com l’Obama. El Señor de los Cielos portava exactament la mateixa estructura de seguretat, que són sis cercles de protecció. Aquests sis cercles de protecció poden ser quilòmetres de vigilància.

—Què diríeu a un lector que hagi vist la sèrie Narcos?
—Parles amb una persona que és absolutament incapaç de veure la sèrie Narcos a Netflix perquè ho trobo un insult. Un insult. A mi no m’entretenen, els narcos. Els protagonistes del que passa a Mèxic han de ser les víctimes, no els assassins. Jo, quan vaig a Barcelona i veig aquestes samarretes amb el Pablo Escobar, el colombià, és com si a Alemanya veiessis una samarreta de Hitler. Són uns assassins sanguinaris. I quan vaig a Madrid i veig “Blanca Navidad” i una foto del Pablo Escobar em poso malalta. Trobo que estan humiliant profundament les víctimes reals de la guerra, que són moltíssimes. A la Ciudad Juárez hi han posat context: per cada víctima, hi ha deu persones directament molt afectades, la mare, els germans. Això sí que són milions. No conec ningú a Mèxic que no hagi passat per alguna cosa, ell o un familiar seu. Ningú, ni una sola persona.

—Dieu al llibre: “Ja estic farta d’explicar-ho a Catalunya i que em diguin que exagero.”
—Home, sembla impossible des d’aquí. Sembla impossible que jo expliqui que m’han dit “surti per l’escala d’incendis que estan pujant a buscar-la amb una arma llarga”, i després em veuen fent de Lolita Bosch, que treu un llibre, que no sé què. Sembla impossible. És un deliri, ser perseguida. Jo he passat un terror horrorós. I encara tinc por. Les amenaces dels narcos no són, com diuen a Mèxic, enchílame otra. És una cosa molt seriosa.

—I us amenacen aquí també, veig.
—Però aquí la por és diferent. Aquí no em mataran.

—Per què no?
—Perquè aquí els enganxen. Primer, i això és una cosa molt important que s’ha d’entendre, hi ha una categoria de víctimes. L’Íngrid Betancourt, que, pobra dona, va estar molt temps segrestada, però l’Íngrid Betancourt la troben. El taxista que van segrestar amb la meva tieta a Mèxic ni el compten. Nosaltres hem comptat cinc o sis categories de víctimes, jo vaig estar durant molt de temps a la segona, perquè era europea, escriptora, blanca, i ara estaria a la primera. A més, si em passés alguna cosa a la guerra de Mèxic, el responsable el trobarien segur.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat o subratllar una idea ja expressada?
—Poseu els ulls a Mèxic, els necessitem.