L’obra més monumental de Thomas Mann arriba al català

En la literatura (i en general en totes les arts) no són poques les vegades en què els autors passen a la història per alguna obra que no és la que consideren principal de la seva producció. En el cas de Thomas Mann (1875-1955) es pot afirmar que ha passat a la història literària sobretot per La muntanya màgica, de 1924, i per la novel·la breu La mort a Venècia, de 1912 (és clar que, en aquest darrer cas, hi va ajudar notablement l’adaptació cinematogràfica de 1971 de Luchino Visconti). Tot i això, Mann va ser un narrador prodigiós de llargues distàncies, guanyador del premi Nobel el 1929 per Els Buddenbrook, que havia publicat el 1901, però que era el llibre que més havia fascinat el jurat del premi suec.

I ves per on, ni la novel·la llarga més famosa de Mann, ni la que li va assegurar el premi Nobel, ni tan sols el més conegut dels seus títols breus, no eren pas l’obra que considerava més important. Era Josep i els seus germans, una novel·la monumental que va començar a redactar el 1926 i que no va acabar fins el 1943. Ara els lectors catalans podrem llegir-la per primera vegada gràcies a l’editorial Comanegra i la traducció de Ramon Monton. Es publicarà en quatre volums, com el text original. De fet, els dos primers són al carrer d’ençà del 5 de novembre, i els altres dos es publicaran durant el primer trimestre del 2026. D’aquesta manera l’editorial barcelonina s’afegeix a les celebracions del 150è aniversari del naixement de l’escriptor alemany, un dels referents ineludibles de la literatura universal.

Thomas Mann no va ser l’únic literat de la família, però sí que va ser el més important. De fet, durant la seva carrera literària va haver de conviure amb el seu germà Heinrich (1871-1950) i també amb el seu fill Klaus Mann (1906-1949) de qui en català hem pogut llegir, entre més, la sensacional Mefisto, de 1936, publicada per Edicions 62. Els tres Mann, agafats en el seu conjunt, varen ser una de les nissagues d’escriptors més importants d’Europa i exerciren una oposició ferma i directa al nazisme, que per descomptat va criticar enormement les seves obres i les va arribar a prohibir en molts casos.

En aquest sentit, cal veure què ens n’explica l’editorial Comanegra: “La primavera del 1925 Thomas Mann va fer un viatge pel Mediterrani amb destí a Egipte i en va tornar amb el gran projecte de la seva vida. El 1926 començava a escriure Josep i els seus germans sense saber que es convertiria en una obra de dimensions tan colossals. No l’acabaria fins el 1943. Goethe també havia volgut escriure sobre Josep; considerava la història del fill predilecte de Jacob ‘massa bella per ser tan curta’, però no se’n va sortir. Mann parteix de la breu història bíblica del germà repudiat que acaba essent la mà dreta del faraó d’Egipte, l’intèrpret dels seus somnis, per bastir aquesta tetralogia èpica. Avui Josep i els seus germans és valorada per molts com la gran obra mestra de Thomas Mann. És una gran novel·la que és alhora històrica i d’aventures, filosòfica i psicològica, sagrada i sacrílega.”

També expliquen que les dues primeres novel·les van publicar-se el 1933 i 1934 a Alemanya, “i la crítica interna, segrestada pel nacionalsocialisme, va ser unànime”. Ernst Krieck, destacat ideòleg nazi, escrivia arran del primer volum: ‘Thomas Mann és un mort en vida per a Alemanya. Un mort en vida que ha de ser purgat perquè mai va ser alemany i perquè mai va ser jove’. Josep i els seus germans és una enorme plantofada al nazisme perquè condemna la refundació cultural que pretenen dur a terme, perquè dedica el seu projecte de més envergadura (just després de guanyar el Nobel) al que alguns titllen, despectivament, com a ‘històries de jueus’, i perquè s’allunya de tot el que havia de ser l’art alemany segons Hitler’.

Si d’una cosa no es podia acusar pas Thomas Mann era, precisament, de ser mal alemany. De fet, a la Primera Guerra Mundial, va expressar un nacionalisme germànic prou entusiasta i li va costar de pair la derrota, que a més a més va representar una devaluació de la seva fortuna personal, a causa de la superinflació que es va viure al país just després del conflicte. Però ràpidament va trobar una causa per a defensar a tota ultrança: la República de Weimar, la fórmula política amb què es va dotar Alemanya just després del conflicte i que va ser un dels primers objectius a abatre de Hitler i els seus correligionaris nazis.

Amb l’ascens al poder del nazisme, l’escriptor va abandonar una Alemanya on les seves postures eren contínuament qüestionades i refutades i es va exiliar, primer, a Suïssa i, després, als Estats Units. Alguns dels seus fills, com ara Klaus, varen combatre amb l’exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Precisament, als Estats Units l’obra de Mann havia obtingut un gran èxit d’ençà de la traducció dels primers títols, la qual cosa li havia permès de sobreviure a la postguerra alemanya gràcies a les divises que generaven els seus drets d’autor.

Tot això va fer que la publicació i recepció de l’obra mestra de Mann fos complicada i esglaonada en el temps. Els atacs dels nazis contra els dos primers volums varen ser furibunds. Primer, difamaren l’autor i els texts i, després, es va prohibir de fer-ne cap esment. No va ser fins el 1936 que es va poder publicar la tercera part de la tetralogia, i va haver de ser a Viena, i la quarta va veure la llum a Estocolm el 1943. Els quatre títols no es varen publicar en un sol volum fins el 1948, a Anglaterra, en versió anglesa. Mentre els britànics ja podien llegir l’obra monumental de Mann en anglès, els alemanys encara no havien pogut llegir la quarta novel·la en la seva llengua original.

En català haurem hagut d’esperar més de vuitanta anys d’ençà de la publicació del darrer volum de la tetralogia per poder llegir-la. Qui s’ha encarregat de la traducció és Ramon Monton, que s’ha enfrontat amb un text d’una gran complexitat dins l’obra de Mann, ja de per si complexa. Comanegra ens explica: “Calia un traductor de talent contrastat i amb experiència en les llargues distàncies, i Ramon Monton era l’home perfecte. Ja havia traduït amb solvència obres d’autors com Elias Canetti, Robert Musil, Bertolt Brecht, Robert Walser, E.T.A. Hoffmann, Joseph Roth, Stefan Zweig, Herta Müller i Franz Werfel (amb la traducció d’Els quaranta dies del Musa Dagh va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de traducció), i aquí ha assumit el seu repte més gran. Com a escriptor, Monton ha publicat reculls de contes i de poemes, i la novel·la El nyèbit, amb què va guanyar el premi Crítica Serra d’Or (2004).”

Així doncs, ara tenim els llibres, tenim el traductor i tenim l’editorial. Només cal esperar que els lectors responguin amb el mateix entusiasme amb què ho feren, en el seu moment, els coetanis de Mann, especialment fora d’Alemanya, on l’obra va tenir molts seguidors, unes crítiques extraordinàries i fins i tot va aconseguir que es fessin estudis monogràfics sobre el text, que amb el pas del temps han sovintejat. Ara tenim, a la fi, una d’aquestes obres cabdals de la literatura universal, en català i respectant l’ordre dels quatre volums originals. Haurem de decidir si l’espera ha pagat la pena.