La lluita dels ajuntaments nord-catalans que inquieta la República Francesa

Universitat Catalana d’Estiu, Prada. Ara fa quatre anys, el govern d’Elna (Rosselló) va començar a parlar en català als plens, que sempre s’havien fet en francès. L’oposició els van denunciar a la prefectura, i a partir d’ací va començar una batalla judicial que encara dura i que va arrossegar quatre ajuntaments més. “Cinc pobles que volen parlar en català, que ni entre tots representen vint mil habitants, poden posar en perill la República Francesa que vol fer por a Putin i tenir presència al món? Pobra República Francesa”, ha dit Nicolas Garcia, batlle d’Elna, en un acte de la Universitat Catalana d’Estiu.

El prefecte els va demanar que es fessin enrere en la pretensió de parlar en català, i per dotar-se d’arguments jurídics van modificar el reglament municipal. Van estipular que cada regidor podia expressar-se en català tant oralment com per escrit si ho volia, sempre que després es traduís íntegrament al francès. “No n’hi ha hagut prou, el prefecte no ho va acceptar i ens va denunciar al Tribunal Administratiu”, ha rememorat Pere Manzanares, tinent de batlle d’Elna i president del Sindicat Intercomunal per a la Promoció de les Llengües Occitanes i Catalanes (SIOCCAT). De fet, Manzanares mateix va ser protagonista d’una polèmica perquè l’Ajuntament d’Elna va aprovar una subvenció de 400 euros per a Òmnium Cultural, i l’oposició va denunciar que Manzanares n’era membre del consell d’administració. Arran d’això, va haver de declarar davant la policia. “No ens denuncien quan donem subvencions al futbol i al rugbi, que són 30.000 euros. Però per 400 euros sí, perquè eren per a Òmnium”, ha dit Garcia.

Realment, no és que Elna fos el primer ajuntament a parlar en català als plens, molts altres hi havia parlat en el passat. La diferència va ser que van començar a enviar les actes de les decisions que prenien en català i en francès. I això va ser el que va irritar la prefectura i els va empènyer a aquest camí judicial. De moment, ja han passat pel Tribunal Administratiu i el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa, i estan disposats a recórrer al Consell d’Estat i al Tribunal Europeu de Drets Humans.

“Encara que perdem els judicis, el mèrit d’aquesta lluita és posicionar la problemàtica al debat públic. I això ja és una victòria –ha dit Manzanares–. Mai s’havia parlat tant de Catalunya Nord i de la presència o no del català a l’espai públic.”

Un text legal de fa cinc-cents anys com a argument

Mateu Pons i Serradeil, l’advocat que porta el cas, ha explicat que en aquesta batalla jurídica s’havien trobat arguments tan inversemblants com l’ús d’un text legal de cinc-cents anys enrere per a torpedinar que els electes poguessin parlar en català. “La República Francesa ens oposa un text reial, escrit en un francès antic i que avui ningú no entén”, ha dit Serradeil. “És ridícul”, ha afegit Garcia. “És un edicte que en el moment que va ser escrit el nostre departament no formava part de França”, ha reblat. L’argument era tan absurd que el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa no el va comprar.

Tampoc no van acceptar un altre argument que feia referència a una llei del 1994 que establia que el francès havia de ser la llengua del servei públic francès, perquè era una norma feta en reacció del Tractat de Mastrich, per por que l’anglès s’oficialitzés com a llengua del servei públic. “A més, un ple municipal és pas un servei públic, és un espai polític”, ha afegit Serradeil.

Ara, sí que han topat contra l’article 2 de la constitució francesa, que estableix: “La llengua de la República és el francès.” Van mirar de respondre-hi fent valdre l’article 75.1, que diu que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França”, però el Tribunal d’Apel·lació no hi va fer cabal. “Ens va contestar que aquest article no valia res, que no creava cap dret. Doncs què fot dins la constitució, si no val res?”, es demana Serradeil.

“Hi ha un patrimoni que ens costa un dineral de mantenir, i mantenir el català, que també és patrimoni, no ens costa gens, i no ens ho deixen fer. És per això que continuem aquesta lluita”, s’ha queixat Garcia.

Un dret que França no reconeix

A l’hora de defensar el dret de parlar en català als plens municipals s’han trobat que no podien demanar respecte per un dret que, senzillament, l’estat francès no reconeixia. “La batalla de fons és negar l’existència de les minories, de la diferència. No entres a discutir si tens drets o no; a la República Francesa es discuteix si existeixes o no”, ha dit l’advocat Josep Costa, que aportava la mirada del dret internacional a l’acte i ha il·lustrat aquesta al·lèrgia francesa per la diversitat lingüística amb un exemple paradigmàtic: “Al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics hi ha el dret de les minories a fer servir la seva llengua. França ha signat aquest tractat, però va dir que l’article no era d’aplicació a l’estat francès, perquè no hi havia minories.”

Com que no poden esgrimir els drets lingüístics, s’han vist forçats a reivindicar la llibertat d’expressió. “Un ple municipal és una assemblea política, cada conseller municipal expressa la seva opinió política. I, doncs, tens el dret d’expressar-te en la llengua en què et sents més còmode”, diu Serradeil.

Per Costa, la pugna és entre la realitat, l’expressió dels ciutadans, i la carcassa jurídico-política que diu què existeix. Una batalla que també es trasllada a les negociacions per a l’oficialitat del català a la Unió Europea i l’argument que no poden ser oficials les llengües que no figuren als tractats. “Per això, a la UE no ha entrat cap llengua que el dia que aquell estat membre va signar l’adhesió no hagi fet constar que aquella llengua és d’aquell estat”, ha dit.

La batalla de cinc municipis contra la República

Quan Elna es va veure enmig d’una batalla judicial per a poder parlar català als plens, van incitar els ajuntaments veïns a fer-los costat i modificar com ells els reglaments municipals per a regularitzar l’ús del català. En un principi van tenir el suport de catorze municipis, però Nicolas Garcia ha denunciat que la pressió del prefecte va aconseguir que deu es fessin enrere. “Tal com funcionen les institucions a França, no et pots enfadar amb el prefecte perquè potser després no tindràs aquella subvenció”, ha lamentat. Finalment, van ser cinc els ajuntaments que van canviar el reglament lingüístic i van entrar en aquesta batalla judicial: Elna, Portvendres, Tarerac, Sant Andreu de Sureda i Banys d’Arles.

“Un petit poble com nosaltres no anirà pas a conquerir París”, ha dit Joan Lluís Salies, batlle de Tarerac (Conflent). “Jo sem català, i en tota la meva infància als consells municipals tot el poble podia anar-hi a discutir i es parlava en català”, ha recordat. I quan Elna va fer el pas de reivindicar-ne la legalitat, va tenir clar que Tarerac hi havia de fer costat. “Per jo, és un problema de llibertat”, ha dit. “Parli la meva llengua cada dia, tant com puc. Quan sóc tot sol canti en català, pensi en català i ho faig tot en català.”