Lluís Llach: “Amb tot el que passa, i no hi ha crema de la Bastilla?”

Aquests dies ha fet cinquanta anys de l’històric disc de Lluís Llach Gener de 1976 (Movieplay), enregistrat en directe dels concerts del 15, 16 i 17 de gener de 1976 al Palau d’Esports a Barcelona. Són tres concerts que van anar més enllà d’un esdeveniment musical. El dictador Franco s’acabava de morir, hi havia esperança en el futur i un jove Lluís Llach, de vint-i-set anys, passava de ser músic a ser símbol. Avui, dimarts, i demà, dimecres, al Palau de la Música Catalana, es faran un parell de concerts d’homenatge, amb direcció musical de Manel Camp i veus com Gemma Humet, Joan Reig i Borja Penalba. Lluís Llach hi serà, però no vol revelar quin paper hi tindrà. VilaWeb va entrevistar ahir el senyor Llach per Zoom per a parlar del seu mític concert. Ens parla de càrregues de la policia, del paper d’Oriol Regàs o de com es va evitar la censura. L’inevitable desgavell de Rodalia també va sortir a la part final d’aquesta entrevista al president de l’Assemblea.

—L’any 1976 Lluís Llach tenia vint-i-set anys. I feia poc havia passat quatre anys a París perquè el franquisme no el deixava actuar. Quin és aquest Lluís Llach de vint-i-set anys?
—Venia d’una experiència molt rica, que és la d’aquells quatre o cinc anys a París, on no em vaig considerar mai exiliat perquè vaig conèixer els exiliats de veritat. Tu vas allà , cantant prohibit, però coneixes gent que fa quaranta anys que refusa de tornar mentre hi hagi el dictador. Vinc d’aquesta experiència que em va conscienciar molt de tot allò que representava el franquisme. I després, la mort lentíssima de Franco, amb molt de patiment (gràcies a Déu), ens va permetre somiar moltes coses. I preveure molts escenaris. Jo en aquells moments era un cantant que tenia una certa influència, però no gaire. I ho veia com a espectador interessat, més que com a protagonista.

—Quins noms vau conèixer a París?
—En Viusà [1917-1998, vinculat a l’Exèrcit Popular Català]. Era a casa seva, em va ensenyar… Bé, és igual. A Brussel·les vaig conèixer un heroi de Prats de Molló que es deia senyor Blanc. El contacte amb ells em donava volums d’història desconeguts per mi. Jo hi anava amb aquesta esperança, amb la ràbia continguda dels anys del franquisme. Vaig tornar amb una il·lusió fantàstica. Però no m’adonava que el meu paper com a cantant esdevindria una mica més important del que em corresponia. I em van proposar fer tres dies al Palau d’Esports, per mitjà d’una persona, de qui m’agrada molt parlar.

—Qui?
—Mira, tot i que sempre he intentat ser d’esquerres i sempre he fet la crítica de la burgesia, s’ha de dir que la burgesia catalana, malgrat tot i per a algunes coses, va ser importantíssima. Vull dir que els discos es feien gràcies a l’Espar Ticó i a en Passola. I en comptes de fer tancs feien el Palau de la Música, etc. I en aquell temps vam trobar una aliança fantàstica amb Oriol Regàs. Aquest senyor, que sempre ha passat per ser un banal del Boccaccio, va arriscar patrimoni i salut perquè s’havia de barallar amb Martín Villa [governador civil de Barcelona]. Ell se la va jugar. Em va buscar un pis franc, perquè la ultradreta ens amenaçava molt. Es va cuidar fins i tot de la meva seguretat personal. Ho dic en honor i memòria del senyor Oriol Regàs. Jo ho vaig viure abassegat, per si sabria fer de transmissor de què s’havia de transmetre en aquells moments. I totalment sobrepassat, perquè eren unes dimensions molt bèsties.

—També parleu de l’amenaça de la policia.
—El primer dia, abans de començar el recital, la policia, com que teníem amenaça de bomba, ens va ensenyar a buscar bombes als escenaris. I la Tata, la meva Tata, que era una senyora de vuitanta anys, es dedicava a buscar les bombes sota els bancs. I jo m’enfilava a les caixes d’aigua dels vàters, que es veu que és un lloc on se sol posar. Era una barreja de coses que un intentava viure amb equilibri. Hi va haver una senyora que es va enfaixar 25 metres de bandera. I això va encendre molt la policia. Perquè, a part dels crits de “llibertat” i “amnistia”, aquella bandera va aparèixer. Recordo perfectament que estàvem a punt de la segona part i el cap de policia va donar l’ordre d’atacar. I en comptes de sortir per baix van sortir per dalt, amb porres. Palau d’Esports vol dir graderies, la gent comença a córrer. Per sort tota la llum del públic s’apagava i encenia amb una d’aquelles palanques. I no sé si en Joan Moles o jo vam fer clac. Vàrem sortir a l’escenari i vàrem continuar. I la policia va tirar enrere. Va ser totalment sorprenent. No sé si Francesc Bellmunt, que feia una pel·lícula, va agafar aquest tros [La Nova Cançó, ací]:

—Vau superar la censura abans del concert?
—L’estructura repressiva mirava d’adaptar-se al que fos. I en aquells moments ja no hi havia censura. Quan anàvem a demanar permís al govern civil, el protocol deia que sense censura, que no calia permís. I no ens donaven el permís, perquè no hi havia censura. I aquesta és una altra anècdota rara: em sembla que al meu despatx van començar a falsificar no moneda (malauradament). I vàrem passar el permís amb un bon tampó de censura.

—Vau passar la censura falsificant el permís?
—Sí, és clar, pensa que en Franco feia dos mesos que havia mort.

—De les cançons d’aquell directe n’hi ha una que no havíeu pogut cantar mai en públic que és “Silenci”, oi?
—El “Silenci” no l’havia cantat mai en públic, no. Al disc hi ha un moment que m’ennuego. I alguna gent va dir que jo deixava cantar la gent. No, m’ennuego. Miro la Laura per veure si ella pot fer la melodia, perquè les tenia totes musicades, i veig que la Laura també està en un mar de llàgrimes. I quan un músic està en un mar de llàgrimes, no li demanis res, perquè no funciona res. I aquí és quan la gent va començar a cantar. Hi ha una cançó més fotuda, encara, que és la de “On vas amb les banderes d’avions i tot el cercle de canons que apuntes el meu poble?” [“Cançó sense nom”]. Aquesta només la vaig poder cantar a l’Olympia i va quedar gravada, almenys en el disc francès. I la gent se la passava d’estranquis.

—Vau debutar a dinou anys, i el gener del 1976 en teníeu vint-i-set i éreu un músic professional.
—Sí, jo sóc músic professional molt aviat. Amb els Setze Jutges cobràvem 800 pessetes, menys el 10% del senyor Pedrerol, que era el mànager. Però si feies 3 o 4 recitals, ja podies anar tirant. Després, amb la Maria del Mar Bonet i en Subirachs vam passar a cobrar-ne 2.500, i això ja era una acumulació. Després, quan en Serrat va cantar en castellà, els teatres es van buidar una mica. I vam anar a percentatge, perquè així podien posar entrades molt barates. Però jo no ho vaig passar, diguem, més malament. Ara, a París, no me’n recordo si m’ajudaven i tot.

—Allà les devíeu passar una mica més magres.
—Vam arribar-hi sense res.

—Després del concert del gener del 76, quin canvi hi ha per a vós?
—Assumir el paper de portaveu d’un intent de renaixença catalana, per dir-ho d’alguna manera. I aleshores em trobo durant dos o tres anys que, vagi on vagi, trobo una munió de gent. I de cop i volta em fa ric anar a percentatge. Allò que era per no fer pèrdua de diners, de cop i volta… I després em sembla que tenia una sort.

—Quina?
—Sempre dic que la cançó potser sí que és un art menor, però que és una eina de comunicació major. I crec que vaig tenir la sort que les melodies que feia, que eren les que se m’acudien a casa, a la nit, connectaven amb la gent. I això em va salvar molt. I em va permetre actuar a l’Olympia. Però el 1978 i 1979 estava tan frustrat com a artista que ja no em sentia cantant, sinó que em sentia símbol. I aleshores vaig anunciar al meu mànager, així, amb tots els pebrots, que plegava. I per sort –perquè me n’hauria penedit– l’any que plego a Itàlia em volen donar el Premi Tenco, el més famós de cantautors. Abans l’havien donat a Brel, Ferrer, Brassens, Leonard Cohen. Vaig anar a recollir el premi i vaig conviure amb els cantautors italians, Paolo Conte, Fabrizio de André, Gucccini. Vaig estar vint dies amb ells. I vaig veure, primer, que apreciaven una mica el que jo feia musicalment –perdona la pedanteria– i, després, que a Itàlia els costava tant fer la feina que a mi m’era tan fàcil fer Catalunya! Els costava tant fer cançó social, parlar de justícia social, anar a cantar per als treballadors. I vaig pensar: “Ostres, mira, tu.” I vaig tornar i vaig aguantar molt millor que durant dos anys més em cridessin tota l’estona: “Llibertat!”

—Descriviu l’esperança de l’any 1976, si us plau.
—Coneixíem només l’Espanya de l’època franquisme. No sabíem com era el nou franquisme espanyol. I no teníem antecedents històrics, fora dels estudiosos, que indiquessin com s’havien comportat els polítics espanyols. I aleshores teníem una gran esperança que Espanya, l’estat espanyol, es convertís en un estat plurinacional o confederat o federat, que fins i tot fos una mica d’exemple del que havia de ser l’Europa, que en aquell temps s’anava coent. Aleshores la gent jove, que a més de nacionalistes érem curiosament internacionalistes, pensàvem que aquí s’obria una esperança de convivència hispànica diferent del que havia estat. Això qui ho va fotre enlaire definitivament va ser Felipe González. Mentre hi ha Suárez o Calvo-Sotelo, penses: “És la dreta.” Però hi havia un partit socialista que estava per l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Tu això no ho has viscut, nen. Vam viure uns moments de molta, molta, molta il·lusió, tot i que vèiem que es pagaven preus. Però passa que la profunditat dels preus, la mesura, el termòmetre, ho vèiem menys. Jo me’n vaig adonar quan va arribar el socialisme al poder. No imaginàvem que seria el socialisme qui donaria medalles als Galindos. No hauríem imaginat mai que el TOP continués amb l’Audiència Nacional. Tot això arriba el 1982 i s’acaba al cap d’uns quants anys amb la corruptela socialdemòcrata. El socialisme espanyol deixa l’estat espanyol sense eines d’esquerra a escala nacional. Tant a escala nacional catalana com a escala estatal. I aquí ja entra un altre debat, que és veure com aquest franquisme va agafant cada vegada més poder, fins que la dreta torna a dir: “Ja sóc aquí, no m’he mogut, fem un cop d’estat.”

—Sobre el concert que us fan d’homenatge avui i demà al Palau de la Música, a la fitxa artística no hi he vist que sortís Lluís Llach. Però avui i demà el senyor Lluís Llach pot sortir a l’escenari?
—Hi aniré, però no et diré què hi faré, perquè és el gran secret. Segurament arribaré tard perquè penso anar-hi amb Rodalia des de Flaçà, i per tant no sé si hi arribaré a hora…

—Hi anireu amb Rodalia des de Flaçà?
—No, home, no!  Això seria una manera d’anul·lar el recital. Nosaltres ara a l’Assemblea ens trobem que fem una crida des de l’independentisme. I hi ha forces independentistes, no em facis dir quines (ja ho direm un altre dia), que diuen no, ha de ser de país. I què vol dir? Que quan és de país l’independentisme no pot jugar? És collonut. Doncs hem decidit tirar endavant.

—Aquest matí he vist que les associacions d’usuaris de Rodalia s’han afegit a la manifestació del dia 7.
—No, no. Contraprogramen.

—Ah! No aneu al mateix lloc i a la mateixa hora?
—No, contraprogramen. I no ho fan el dia 14 o el dia 21, que tindrien més temps per a preparar-ho. El mateix dia, i a la tarda. Sempre diran que no hem comptat amb ells, però, és clar, no comptem amb ells perquè no vénen. M’explico? Nosaltres hem convocat totes les entitats (Òmnium, AMI, etc.) i hem dit que estem oberts a tota la gent que pugui venir.

—Recordo que el procés d’independència, va començar també amb manifestacions contra RENFE i els transports. Amb Mònica Sabata.
—Sí, senyor. Jo fa tres anys que dic que això començarà a les estacions de tren. Els motius d’independència els podem buscar, però si hi ha un document pràctic i amb conseqüències quotidianes (ara en vénen més darrere, perquè la medicina acabarà essent pitjor, potser; i el de les escoles ja ho és), si hi ha aquest document són les estructures de país. És una cosa extraordinària.

—Manuel Delgado, l’antropòleg, sempre diu que la pregunta no és per què la gent s’aixeca, la pregunta és per què la gent no s’aixeca. I amb Rodalia encara més. Com és que aguantem tant?
—És impensable. Crec que, a part de la idiosincràsia de la nostra societat, que ve apallissada i està molt desanimada, també és un procés que passa a Europa. A França sí que sembla que tenen més pebrots, però, caram, això que passa a Amèrica, a França, a Alemanya, a Itàlia, i no hi ha crema de la Bastilla? Crec que som davant allò dels pèndols. Em sembla que hem trencat el vidre de la dreta i anem més enllà. Sóc molt pessimista.