Lluís Canut (Barcelona, 1957) ha estat una de les veus més reconegudes del periodisme esportiu català d’aquestes darreres dècades. Format a Ràdio Barcelona amb Àlex Botines, ha desenvolupat una bona part de la trajectòria professional a TV3, on va presentar programes com ara Basquetmania, Gol a gol i Efectivament. El 2024 va anunciar que es jubilava i que tenia la malaltia de Parkinson.

Ara ha publicat Una vida en directe (Columna), un llibre de memòries editat pel periodista de TV3 Víctor Lavagnini en què repassa cinquanta anys de periodisme esportiu al país. L’endemà de les eleccions a la presidència del Barça, ens atén en un hotel cèntric de Barcelona.

—Dieu que sou un periodista jubilat, però no retirat. Quina és la diferència?
—Els periodistes no ens retirem mai. Si deixés d’escriure articles o de fer col·laboracions a la ràdio i a la televisió, més valdria que m’enterressin. Necessito continuar actiu.

—Dediqueu el llibre a les persones que, com vós, tenen la malaltia de Parkinson. Creieu que encara avui és una malaltia poc visible?
—Aquest és el motiu del llibre. Ara ja fa vuit anys que, quan ho vaig fer públic, vaig rebre força sol·licituds d’assistència a actes en què s’intentava de visualitzar-la i vaig tenir l’oportunitat de compartir espai amb més malalts. Allà vaig notar que agraïen molt la meva presència, perquè veien que a través meu podien donar a conèixer la malaltia. I allà vaig trobar també la motivació per a escriure’l, perquè inicialment no estava gaire interessat a fer un llibre de batalletes.

—Al primer capítol expliqueu com us van detectar la malaltia i com hi heu conviscut fins ara. Com us afecta en el dia a dia?
—No m’impedeix de fer activitats, com escriure o fer exercici. Sí que em costen més que abans algunes activitats quotidianes com vestir-me. Tampoc no jugo a golf igual que abans, però continuo intentant de fer esport per mantenir al màxim l’elasticitat.

—Una de les anècdotes més sorprenents que expliqueu de l’etapa inicial de la vostra carrera és quan els anomenats morenos de Josep Lluís Núñez us van perseguir i agredir després d’un partit al Palau Blaugrana.
—Sí, els morenos eren una colla de seguidors del Barça, ja veterans, que passaven el dia a les instal·lacions del club, entre els entrenaments de bàsquet i el bar de la pista de gel. Eren la guàrdia de Núñez i controlaven els periodistes que hi entraven i en sortien, sobretot si eren afectes o desafectes a la directiva. Com que jo treballava a les ordres d’Àlex Botines a Ràdio Barcelona i El Periódico, i Núñez i Botines tenien disputes fortes, doncs em tenien fitxat. Un dia, sortint d’un partit de bàsquet, em van encerclar juntament amb dos amics i em van fotre un cop de puny. Vam sortir cames ajudeu-me fins a l’antiga Masia. Crec que no he corregut mai tant com aquell dia! Mira, jo ara comparo els morenos amb alguns usuaris de les xarxes socials.

—En quin sentit?
—Que solen criticar-te segons si vas a favor o en contra d’un president del Barça i que prediquen a favor d’aquesta persona. Et posen a parir de la mateixa manera que els morenos abans et podien fotre una pinya.

—Formeu part de la redacció d’esports fundacional de Catalunya Ràdio. De què esteu més orgullós, d’aquella etapa?
—Sobretot, de l’enorme il·lusió que hi posàvem. En aquella redacció hi havia gent que per primera vegada tenia una feina, com per exemple Jordi Basté. Sempre explico que quan va venir a fer la prova, vam ser més ràpids fitxant-lo que el dia que Carles Rexach va fer la prova a Leo Messi per entrar al Barça. Amb només quinze segons de sentir-lo parlar pel micròfon ja vam dir: “Aquest es queda.” També hi havia Pere Escobar, Pilar Calvo, Josep Maria Batllori, Xavi Bonastre i Enric López Vilalta.

—Després passeu a TV3, on us convertiu en la veu del bàsquet a les transmissions i el programa Basquetmania. Què tenia aquell programa que encara avui és venerat i recordat?
—Vam formar un equip de redacció boníssim amb Jordi Robirosa, Víctor Lavagnini, el mateix Jordi Basté i Josep Maria Ferraz. Formàvem una redacció molt compacta, amb moltes ganes i molt imaginativa. Audie Norris, llegenda nord-americana del Barça, sempre que em veu em diu que érem “l’ESPN en català”. Era un format nou i la gent no estava acostumada a un programa monogràfic sobre un esport. També ens hi va acompanyar l’època, amb equips com el Barça i el Joventut de Badalona que competien pel títol de la Lliga de Campions cada temporada. A partir d’aquesta rivalitat, va néixer una gran afecció pel bàsquet, sobretot entre un públic molt jove i fidel que va connectar amb el programa i que vam anomenar basquetmaniàtics. Han passat quaranta anys i encara em trobo gent que m’explica que guarda cintes del programa! Els mateixos germans Gasol sempre diuen que el seguien.

—A TV3 també sou protagonista secundari d’un dels moments més icònics i recordats de la història del Barça: les llàgrimes del president Núñez quan va anunciar que avançava les eleccions i que no s’hi presentaria, pocs dies abans de la final de la Copa d’Europa a Wembley. Us va sorprendre?
—Sempre dic que aquesta entrevista amb Núñez em perseguirà fins a la mort! És una de les entrevistes que s’han fet a TV3 més reproduïda per les altres televisions. Es va fer quan faltaven tres dies per a la final de la Copa d’Europa a Wembley, en unes circumstàncies d’alta tensió, perquè el Barça havia perdut la final del 1986 a Sevilla contra l’Steaua de Bucarest i no es podia permetre el luxe de perdre’n una altra. El fet que a setanta-dues hores de la final el president anunciés que pensava convocar eleccions i que no s’hi presentaria va ser un impacte brutal.

—En quin moment vau ser conscient que allò passaria a la història?
—Quan esperàvem per començar el programa, érem en una sala el president, Jaume Roures, Tatxo Benet i jo. I Núñez ens va dir que ens havia reservat una bomba. Vaig entrar al plató amb la voluntat d’esbrinar quina era la bomba i li vaig fer una sèrie de preguntes poc relacionades amb la final. En una d’aquestes, li vaig preguntar si pensava avançar les eleccions si es guanyava la Copa d’Europa: va ser quan va dir que les avançaria i que no s’hi presentaria. Seguidament, quan li vaig preguntar si la família ho sabia, va rompre a plorar. No vaig voler burxar més. Li vaig preguntar si volia continuar. Em va dir que sí, però ja tenia previst d’anar a una pausa de publicitat.

—En aquesta etapa televisiva, cal destacar també el pas per Gol a gol, on vau entrevistar grans esportistes del moment com ara Michael Laudrup i Scottie Pippen. Al llibre també expliqueu quan va anar al Brasil a entrevistar Romário. Aquesta mena d’entrevistes avui costen de veure a TV3. Creieu que s’ha perdut l’ambició o que com més va més difícil és parlar amb les estrelles esportives?
—Vam introduir el gènere d’entrevistes al Gol a gol perquè no fos només un programa de resums. Al primer programa vam tenir de convidats Laudrup, Stoítxkov i Koeman, que eren estrelles del Barça; Javier Clemente, que entrenava l’Espanyol, i Scottie Pippen, Charles Barkley i David Robinson, estrelles de l’NBA que eren a Barcelona. Avui, tenir un cartell així, sobretot a la televisió, és impensable. Ara, em sorprèn que les estrelles de l’esport i els jugadors del Barça vagin abans a El Hormiguero que al Gol a gol, que hauria de ser el seu espai natural. També és veritat que s’ha perdut un pèl d’ambició en el periodisme, perquè no era fàcil que aquelles figures vinguessin a la televisió. Hi havia una feina de producció enorme i molt costosa al darrere.

—Diumenge passat van ser les eleccions a la presidència del Barça. Com valoreu el resultat tan ampli en favor de Joan Laporta?
—Inicialment, pensava que no hi hauria color, però quan es van presentar les signatures i es va veure que els opositors de Laporta en sumaven més que el mateix Laporta, semblava que hi havia partit. Després de l’entrevista a Xavi a La Vanguardia i el debat de l’endemà, el relat es va crispar molt i això crec que va perjudicar més Víctor Font que no pas Laporta. El soci del Barça, sobretot el que supera els seixanta anys, és conservador. I aquest sentiment de pertinença del soci fa que la línia entre la crítica que s’accepta i la que penalitza sigui molt fina. En aquest sentit, com que el discurs de Font es va endurir molt, la part conservadora del soci va aflorar i va optar per la continuïtat de Laporta, que és un candidat magnífic perquè té una gran capacitat d’oratòria i de convocatòria i és un home que és imbatible en la distància curta.

—Al llibre repasseu algunes de les divisions històriques de la massa social barcelonista: Kubala contra Luis Suárez, Cruyff contra Núñez i Laporta contra Rosell. Per què creieu que hi ha aquesta tendència?
—No és una cosa exclusiva dels culers, sinó que podríem dir que és dels catalans. Sempre estem dividits. L’històric president del Reial Madrid Santiago Bernabéu deia que els catalans eren l’hòstia, però que sempre estaven enfadats entre si i per això no feien res. Normalment, quan hi ha hagut un cara a cara entre dos candidats a les eleccions, s’ha creat un cert estat de fractura social que ha dividit la massa social. Crec que amb el resultat tan contundent d’aquests comicis, i tenint en compte que Laporta no s’hi podrà tornar a presentar, podrà viure un mandat en què es deixarà treballar amb tranquil·litat i es donarà confiança al president. Perquè n’ha sortit molt reforçat, d’un resultat tan aclaparador.

—En aquest món d’ismes, us definiu com a neutral, sobretot quan parleu de la disputa entre Núñez i Cruyff.
—No és una qüestió de neutralitat, em defineixo com a barcelonista. El dia de la presentació ja vaig dir que, fos quin fos el resultat de les eleccions, calia respectar la voluntat del soci i no estar buscant contínuament les pessigolles al president.

—Sou amic personal de Ronald Koeman, llegenda del Barça com a jugador i entrenador entre el 2020 i l’octubre del 2022, quan encara formàveu part del departament d’esports de TV3. Com gestionàveu les intervencions en programes com l’Onze durant aquella etapa?
—No és fàcil perquè, vulguis o no, ningú no mossega la mà que et dóna menjar, siguin fonts d’informació o amistats. Així, tenim tendència a protegir aquestes fonts, no perquè Koeman em donés notícies, que no ho feia, sinó perquè passava moltes hores al dia amb ell i veia coses. Però si em deia que això no ho podia dir, doncs no ho publicava. No és fàcil mantenir aquesta distància quan tens una persona que és amiga teva i alhora ocupa un càrrec de la transcendència que té ser entrenador del Barça.

—I com portàveu que sovint s’interpretessin les vostres opinions com les del representant de Koeman?
—La gent pot pensar què vulgui, però no he estat mai el representant de ningú. En alguna ocasió he ajudat algun jugador a signar per a algun equip, però mai no he cobrat una comissió de feines que no fossin les merament periodístiques. He intentat de mantenir una integritat moral i econòmica.

—Un altre dels moments que van marcar els darrers anys a TV3 va ser la topada amb Gerard Piqué.
—No vaig tenir cap topada amb Piqué.

—El va desmentir públicament.
—I després es va demostrar que jo tenia raó.

—Contextualitzem-ho: vau informar que els tres capitans del Barça d’aleshores, Piqué, Busquets i Jordi Alba, tenien els sous més alts de la plantilla. Seguidament, el defensa va sortir a desmentir-vos a Twitter adjuntant una captura d’una nòmina. Com ho vau encaixar?
—Vaig veure que allò era una manipulació orquestrada pel mateix club a les xarxes, perquè recordo que no havia acabat de sortir la notícia i ja hi havia piulades posant-me a parir! Vaig veure que era una campanya per a desacreditar-me, malgrat que sabia que allò que deia era veritat perquè tenia còpia dels contractes. Es creava la idea falsa que jugadors com Ter Stegen i Frenkie de Jong eren els que més cobraven després de Messi, però no era així, eren els jugadors del planter. Piqué va utilitzar una mentida perquè va mostrar un extracte bancari on sortia què li ingressava el club, però no era la fitxa, era una part proporcional. Si ho multiplicaves per dotze, et sortia el sou total.

Personatges com aquest cobrant d’una televisió pública per defensar els seus amics. Aquí tens el 50% de la meva nòmina cobrada a 30 de desembre. Respecta’t una mica. https://t.co/luHsMMqJD8 pic.twitter.com/l4IAtqvexU

— Gerard Piqué (@3gerardpique) January 7, 2022

—Teníeu una gran relació amb l’avi de Piqué, Amador Bernabéu. Se’n va ressentir?
—No. Em va trucar i em va dir que no volia que aquell incident perjudiqués la nostra amistat. Em vaig quedar molt tranquil.