—La relació amb el govern d’Illa és diferent que la que hi havia amb el d’Aragonès?
—En general, quant a cordialitat i treball conjunt, és similar. Quan algú forma part del govern de la Generalitat de Catalunya sap que ha de treballar amb els ajuntaments. I, en el cas de Salvador Illa, així m’ho ha transmès. Per tant, amb això no hi ha hagut diferències. En canvi, en l’eix nacional o amb elements de polítiques socials, sí que hi ha hagut un punt més de diferència. Però també és veritat, i ho haig de reconèixer, que per exemple amb el govern d’Illa hem aconseguit acords bilaterals, entre Girona i la Generalitat, que amb el govern d’Aragonès no els havíem tinguts.

—La setmana passada a Girona una persona sense llar va ser víctima d’una agressió brutal. Ja heu anunciat que us personareu en el cas. Però, a més, heu denunciat que la Generalitat no fa prou per a lluitar contra el sensellarisme…
—Sí, la precarietat laboral, la desigualtat social i l’encariment del preu de l’habitatge fa que cada vegada hi hagi més situacions d’emergència residencial a les nostres ciutats, i conseqüentment més persones que acaben vivint al carrer. La realitat del sensellarisme és que creix. És conseqüència de les polítiques dels ajuntaments? No. És conseqüència d’un sistema econòmic, institucional, legal, que no garanteix el dret d’habitatge. I els ajuntaments som a primera línia. Cada vegada ens trobem amb més tensió i per això no és estrany veure com l’alcalde Collboni, en el cas de Barcelona i el PSC, també expressa una preocupació entorn del sensellarisme. No tenim prou recursos. Nosaltres posem el 68% dels recursos en sensellarisme a la ciutat de Girona, però hi tenim gent de tota la demarcació. No donem serveis per a la gent de la ciutat de Girona i prou, sinó que tenim gent de tota la demarcació de Girona. Això és insostenible. Si continuem incrementant o mantenint la quantitat de persones que viuen sense llar a Girona o en les altres ciutats del país, i no incrementem els recursos per a aquesta gent ni trobem solucions d’habitatge, ens trobarem amb situacions cada vegada més dures. Ho hem de combatre.

—Cal un pla de país per al sensellarisme?
—Sens dubte! I ho vaig demanar a la consellera de Drets Socials. Em va dir que n’eren conscients, que comptaven poder posar més milions i liderar un pla de país. Hem d’aconseguir més establiments, més equipaments residencials per a persones sense llar, més pisos de transició, i això ho ha de liderar, en el moment en què ens trobem, la Generalitat de Catalunya, deixant de banda que nosaltres tinguem competències en l’àmbit municipal. La situació és de país, és un problema de país, i requereix que el govern l’abordi. De fet, és un dels cinc temes que vaig posar sobre la taula a la primera reunió que vaig tenir tant amb el president Aragonès com amb el president Illa.

—Aquesta setmana heu dit que us havíeu reunit amb la consellera a la tardor, i que no ha canviat res durant aquests mesos…
—És exactament així. Ni han augmentat els recursos a l’Ajuntament de Girona, ni hem vist cap proposta concreta d’un nou equipament residencial a la demarcació de Girona que ens ajudi a encarar la situació de sensellarisme que vivim. Confiem que durant aquest 2026 les coses canviaran. Nosaltres continuarem insistint i continuarem treballant i col·laborant tant com sigui possible. Nosaltres, a diferència de ciutats com Badalona, no ens desentenem de les polítiques del sensellarisme. No diem que no ens en volem fer càrrec, no, ens en fem càrrec. Les ciutats que fem això hem de ser valorades, cal que siguem les primeres a rebre més suport.

—Quan dieu que us en feu càrrec, què voleu dir?
—El 70% dels recursos destinats al sensellarisme els assumim a l’Ajuntament. Fer-se’n càrrec vol dir que coordinem l’equipament residencial que hi ha a la ciutat, que tenim un pla del fred, un pla d’estiu, trobades amb persones sense sostre als matins en un local de Girona… Ho coordinem nosaltres, i som nosaltres que hi destinem la major part dels recursos. És veritat que la diputació i la Generalitat ens ajuden. Per exemple, amb la Diputació de Girona hem arribat a un acord perquè ens ajudin a reformar l’equipament residencial. Però crec que ara necessitem que la Generalitat de Catalunya faci un pas endavant. Hi insisteixo, nosaltres no tenim cap problema a assumir la coordinació. El que sí que necessitem és que augmentin els recursos. A més, resulta que si creix a Girona vol dir que també creixerà a Figueres o a Olot. I el que no pot ser és que tots acabin anant a parar a la ciutat de Girona. No pot ser que tota la pressió recaigui sobre nostre.

—I, després d’aquesta brutal agressió, us preocupa la seguretat de les persones sense llar?
—Veiem que creixen les situacions de risc dels qui no tenen una llar estable. I això té a veure amb els discursos, les arengues i les accions que l’extrema dreta promou contra aquestes persones. Tant Vox com Aliança Catalana tenen discursos de discriminació, menysteniment, deshumanització de les persones que no tenen una llar estable. I quan tu deshumanitzes una persona vol dir que li prens drets, vol dir que dius que si a aquesta persona li passen certes coses no és tan important com si em passessin a mi. L’extrema dreta ajuda i fomenta que hi hagi accions de violència en els seus discursos contra les persones sense llar. Els qui som humanistes i que creiem que tothom té el dret de tenir una vida digna, hem de confrontar-nos amb aquests discursos.

—Canviem de tema. Una altra cosa per la qual heu criticat el govern d’Illa i el de Sánchez és la gestió de la crisi de Rodalia. Us heu sentit desinformats?
—Ens sentim desinformats, a hores d’ara. No només per la Generalitat. Un mes després, ADIF no ens ha tramès cap document de l’estat del viaducte que travessa la ciutat. ADIF va explicar que havia fet una gran auditoria a tota la xarxa ferroviària catalana. L’Ajuntament de Girona no té cap document que ens digui les conclusions d’aquesta auditoria. Mira que ho hem demanat. De fet, ADIF es va comprometre, després de molt insistir, a donar-nos-ho. Però la informació que tenim és perquè s’ha publicat en un mitjà de comunicació local. Tenim molt poca informació. Fa temps que intento reunir-me amb el ministre Puente, i no hi ha manera. I no només per parlar de Rodalia. Avui per anar de Girona a Barcelona en mitjana distància es tarda més que no quan jo estudiava a Barcelona. I a anar-hi amb alta velocitat es tarda més que quan es va inaugurar la línia, fa deu anys. És a dir, la situació és pitjor per als gironins i també per als barcelonins que volen venir a Girona. Ningú no dóna explicacions. Ningú no ens dóna un calendari per a saber quan millorarà la situació. Això que passa no és ocasional. La crisi de Rodalia no s’ha acabat. No en parlem tant, però no s’ha acabat. La realitat és que continua sobre la taula dels catalans. El que hi ha, en tot cas, és resignació. Però els que tenim un altaveu no l’hem de deixar d’utilitzar per explicar la realitat.

—I amb la Generalitat, amb la consellera Paneque, n’heu parlat?
—N’hem parlat. La consellera n’és perfectament conscient. És gironina, viu a Girona, i ella sap quins problemes hi ha. Sempre m’ha transmès que treballa per minimitzar-les i per posar fi a aquesta situació que vivim.

—Algú dirà que ho aprofiteu tot plegat per criticar la vostra rival…
—Entenc que ho puguin dir, però no és veritat. No critico només el govern d’Illa en les matèries que gestiona Paneque, sinó també en aspectes com el sensellarisme o l’educació, que no depenen d’ella. Encara més, no tinc cap problema a dir que amb Paneque hem fet molt bona feina. També s’han de dir les coses que es fan bé.

—Ara parlàveu d’Educació…
—Girona té dues escoles vinculades a l’Opus Dei que segreguen per sexe. Aquestes escoles van decidir que es privatitzaven i que no tindrien més el concert. Fa un any que ho sabem. Però tant l’escola com l’ajuntament vam demanar que fos gradual, per tal que l’escola pública pogués assumir la demanda. La Generalitat ens va dir que això no podia ser. Al novembre vam fer una proposta i es va arribar a un acord per a abordar la situació. Però entre el novembre i el febrer hi ha hagut tres canvis en aquesta proposta. I una setmana abans de començar encara no sabíem si hi hauria concert o no aquest curs. Així és molt difícil de planificar. I en un moment en què ja tenim els mestres i el professorat al carrer, amb tota la raó del món, queixant-se de coses amb molt de sentit, a la nostra ciutat s’hi afegeix que no podem planificar com tocaria perquè el departament no ha fet la feina. Haig de dir que no té res a veure amb les escoles que han estat molt clares i han plantejat claríssimament el seu camí. Amb la Generalitat semblava que al novembre ja hi havia un acord, però el Departament ha anat movent les coses. Així no es pot funcionar. No podem garantir que els qui s’inscriuran a I3 l’any vinent tinguin les condicions que han de tenir. És un problema que ens preocupa molt.

—Una altra queixa contra el govern d’Illa va ser durant les ventades. Creieu que no s’havia d’haver paralitzat el país per aquella ventada?
—No, els tècnics i el govern són qui han de prendre la decisió. I segurament, el dia abans, van prendre la decisió que s’havia de prendre amb els mapes que hi havia. En una situació d’emergència és molt difícil d’afinar. I, en aquest cas, el dia abans, es preveia una situació molt complicada. Per tant, entenc la decisió. Però l’endemà nosaltres fem un comitè d’emergència a les 9.00, i totes les dades que es tenen diuen que com a mínim a les comarques més al nord del Principat la situació serà de normalitat. Tenint en compte això demanem a la Generalitat que hi hagi una desescalada per zones, que curiosament és el que acaba passant dissabte. La petició la fem de manera privada, no volem crear cap mena de conflicte públic. Però no hi ha cap resposta. Al cap de quatre hores ens diuen que es valorarà, que s’estudiarà. No en sabem res més, fins que surt la consellera a migdia i anuncia unes mesures que són iguals per a tot el territori. Per tant, es desatén la petició que fa Girona i la resta de municipis de les Comarques Gironines. Això és el que costa d’entendre. A més, per què llavors dissabte es fa exactament allò que nosaltres hem demanat que es faci dijous? Tots plegats tenim la sensació que, al final, es decideix què passa al conjunt del país segons què passi a Barcelona.

—Hi ha barcinocentrisme?
—Els gironins ho vam veure així. Aquell dia sorties al carrer i la gent reia, no hi havia vent. La gent em parava per preguntar-me que fèiem, però, és clar, no era decisió nostra. A la gent li costa molt organitzar-se la vida. Hem de poder ponderar les coses. I tot això no ho dic contra el govern, sinó per a fer una aportació constructiva per a la pròxima. S’ha de poder fer tot plegat d’una manera més quirúrgica.

—Però dissabte, quan es va fer d’aquesta manera quirúrgica, també hi va haver errors… Vau rebre alertes que no anaven dirigides a la ciutat de Girona.
—No només va haver-hi problemes amb l’Es-Alert. A la ciutat de Girona, vam rebre l’Es-Alert els que viuen més al nord, els del sud no. I deia unes coses que no anaven dirigides a la nostra zona. Però a més, els alcaldes, quan hi ha una situació d’emergència, rebem una trucada i un missatge especial. Aquell dissabte vaig rebre la trucada. Llavors ho vaig traslladar a Protecció Civil, que m’havien trucat com a batlle, però en el correu que havia rebut, en canvi, em deia una altra cosa. Ells em van reconèixer que hi havia hagut un error en aquest sentit i que s’havia alertat alcaldes del Gironès i del Pla d’Estany que no s’havien d’alertar.

—La consellera va dir que era un problema amb les antenes, però això de les trucades…
—Sí, per l’Es-Alert costa d’afinar pel que fan les antenes… Però la trucada no té aquesta justificació. De fet, m’ho van reconèixer. Puc entendre que el sistema és el que és, però llavors potser quan ho comuniquis cal que el missatge sigui més clar. De tot plegat, se n’ha de prendre nota per a la pròxima.

—Això del barcinocentrisme és una cosa que passa sovint en aquest país?
—Molt. Us posaré un altre exemple. Amb el futur Hospital Clínic de Barcelona, és previst que es construeixi una nova estació de metro perquè la gent hi pugui anar. I per què no s’inverteix igual per a la mobilitat del futur campus hospitalari Josep Trueta, que anirà entre Salt i Girona. De moment, no ho tenim garantit. Són dos projectes equivalents. Per què a un se li garanteix la mobilitat i a l’altre no. I, com aquesta, passen moltes coses. Cal tenir una mirada del país sencer. Aquesta és una queixa que comparteixo amb diversos alcaldes. I s’ha de dir que no és una cosa només del PSC… ho han fet tots els partits. Jo m’he trobat amb consellers que desconeixen molt el territori. No diré cap nom, però he hagut d’explicar a consellers coses que donava per fet que sabrien. 

—No em direu qui?
—No…

—Ho havia de provar… Va haver-hi un moment que els batlles estaven molt més coordinants amb l’AMI o l’ACM. Això s’ha perdut?
—Ara fa un any vam organitzar a Girona una trobada de càrrecs electes independentistes. La meva intenció era ajudar a reflotar aquesta estructura i aquest moviment. És veritat que va tenir l’impacte que va tenir. Jo sempre he pensat que l’AMI hauria de tenir figures de primera línia del municipalisme, com en el seu moment ho va ser Carles Puigdemont. Nosaltres ara som a la junta de l’AMI, des de Guanyem Girona, i hi apostem fortament. Però a mi m’agradaria que tots els partits hi apostessin. També tenim l’ACM i tenim la Federació de Municipis. Són estructures a les quals crec que hem de poder donar més joc per tenir més força. Va ser una bona notícia que l’ACM i la Federació de Municipis s’afegissin a les manifestacions pel problema ferroviari, però els cal més protagonisme.

—Canviant de tema, sabeu si us tornareu a presentar a la batllia de Girona?
—Jo ho explico sempre. Aquesta decisió depèn de tres factors clau. Un és què en pensa l’organització Guanyem Girona, i no hem tancat aquest debat. Però després és important saber què en pensa la família. Que jo sigui alcalde té molt a veure amb com ens organitzem a la unitat familiar; hi ha sacrificis, generositats, i per tant plantejar si em torno a presentar té a veure amb si nosaltres estem amb forces o no d’afrontar-ho, perquè és molt exigent. I, per una altra banda, també cal veure si jo, Lluc Salellas, em veig amb força i capacitat per a ser batlle quatre anys més. Aquest primer quadrimestre de l’any haurem d’anar responent a aquestes preguntes i prendre una decisió.

—I, parlant d’eleccions, l’altre dia, en l’entrevista a l’Ara, parlàveu de fer una candidatura d’esquerres independentistes per a Madrid. Una proposta d’unificar forces com Rufián?
—La proposta que jo defenso segur que no es presentaria a Madrid. A mi em sembla interessant que es pugui provar en algunes eleccions, siguin estatals, europees o municipals, de presentar candidatures d’obediència catalana. Jo no tinc la fórmula màgica, però sí que em sembla que estem en un moment en què la gent progressista, transformadora, d’esquerres i catalanista, independentista ens exigeix més a tots plegats del que fem. Cal una candidatura d’obediència clarament catalana, que pugui trencar alguns motlles i que ens pugui ajudar a generar coses diferents del que generem aquests últims anys.