Les lletres catalanes es reivindiquen

Dilluns passat es va fer pública una notícia que em fa ben feliç. Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans van anunciar que coorganitzaran la gran Nit de les Lletres Catalanes que, en la seva pròxima edició, tindrà lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 14 de març de 2026. Sí, un canvi de data que suposa un canvi històric que permetrà eixamplar horitzons i arrelar amb més força. Nostàlgics, entenc el dol de deixar enrere el desembre (mes habitual d’aquesta celebració). Entenc la possible sensació d’estranyesa perquè sovint els canvis ens remouen, però a vegades, per avançar-se cal transformar i per aquest motiu acomiadem desembre i ens deixem abraçar pel mes de març, per encaminar-nos cap a una primavera esclatant de lletres.

Ens he de remuntar a l’any 1951 per trobar l’origen d’una celebració que ha esdevingut pal de paller de la nostra cultura. L’editor Josep M. Cruzet, fundador de la Llibreria Catalònia i de les editorials Selecta i Aedos, aixecà la primera vetllada, celebrada en clandestinitat. El nom de Santa Llúcia li ve de la data del 13 de desembre, en la qual s’havia adjudicat el premi Crexells, instituït el 1928 per l’Ateneu Barcelonès en memòria de Joan Crexells, mort als 30 anys el dia de Santa Llúcia de 1926. Fou el 1960 que la Nit acollí per primera vegada un nou premi de novel·la, el Sant Jordi, instituït pel mateix grup de persones que l’any següent (1961) fundaria l’entitat Òmnium Cultural, que des d’aleshores organitza la vetllada, ara sumant-hi les forces del IEC. Durant aquests anys la festa de les lletres ha viscut variacions, i aquest 2026, a 75 anys, viurà una revolució per vantar-se, justament, de tota la seva maduresa. Ens encaminem, doncs, cap a una celebració que no serà només un lliurament de premis que dóna continuïtat a la Nit de Santa Llúcia, sinó que esdevindrà una cita cultural de referència adreçada al conjunt de les lletres catalanes i dels Països Catalans amb la implicació de tota la cadena del sector del llibre del país: des dels autors fins als lectors, passant pels traductors, editors, llibreries i biblioteques. Als catalans, sovint ens fa pudor de fer les coses grans, perquè tenim una gran autoestima dissimulada i, com que ens volem discrets, a voltes ens sembla que disparar alt i pensar en majúscules no va amb nosaltres, i penso que ens equivoquem, i que és un encert que ens deslliurem de complexos estúpids restrictius per aconseguir pujar un graó més a l’escala, per fer un canvi de model mantenint l’essència, per fer que la Nit de les Lletres Catalanes sigui una gala de gran envergadura, un clam, una radiografia, un batec ineludible d’una literatura que bombeja amb força i que deixa enrere la falsa modèstia per reivindicar-se ben rica i ben plena, per celebrar exclusivament les lletres catalanes amb més aliances que mai. Malgrat els incessables atacs que hem patit i patim com a nació, el catalanisme i el país estan en disposició de fer coses grans i valuosíssimes perquè la nostra literatura catalana és una de les més potents d’Europa. Com a país, hem de tenir clar que la nostra cultura i la nostra llengua són eines de construcció nacional a través de les quals alcem miralls on reconèixer-nos i alhora, si els acostem als nouvinguts, esdevindran per a ells font d’inspiració, desig d’integració, de coneixement de la nostra llengua i d’arrelament a la nostra terra.

Us deia que em sento feliç perquè, d’ençà que em van proposar d’entrar a la junta directiva d’Òmnium Cultural, vaig posar la banya en una fita que per a mi era un repte personal com a escriptora i com a dramaturga, com a activista cultural, i ara, per fi, després de molta feina col·lectiva feta, puc dir que el que em fa especialment contenta és que, en aquesta setanta-cinquena edició, s’hi incorporin nous premis, entre els quals, el premi Àngel Guimerà de literatura dramàtica a obra inèdita. Un premi de nova creació, convocat per la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica Barcelona, que hereta la trajectòria del premi Frederic Roda i que esdevé el més ben dotat a literatura dramàtica de l’estat, amb una remuneració de 15.000 euros desvinculats dels drets d’autor. Tal vegada no us ho sembla, però es tracta d’un fet històric per al conjunt del país i per al col·lectiu de dramaturgues dels Països Catalans. Feia anys que em gelava l’ànima que la Nit de les Lletres Catalanes hagués deixat de tenir el seu premi, el seu reconeixement, a la literatura dramàtica. Els dramaturgs del nostre país, sovint menystinguts dins el propi sector i pel conjunt d’ens culturals, són uns dels grans ambaixadors de les lletres catalanes al món. No en som prou coneixedors, però les peces teatrals dels nostres escriptors dramàtics viatgen arreu i s’estrenen en múltiples idiomes, fent arribar així la nostra cultura i la nostra identitat molt més enllà dels Països Catalans. Aquest premi, ara batejat amb el nom del gran Àngel Guimerà, era un deute amb els nostres dramaturgs, que sovint reben més reconeixement i suport fora de casa que al seu propi país. Sense dramaturgs no hi ha història, no hi ha funció, no hi ha capvespres de dissabte al teatre, només hi ha pàgina en blanc, i, tanmateix, poder-se dedicar a la dramatúrgia a casa nostra és refotudament difícil perquè, de tot l’engranatge empresarial i de producció de les obres de teatre que aneu a veure, els dramaturgs, els creadors inicials, són els únics que no tenen un sou i es juguen la seva remuneració econòmica a la platea. Si la sala s’omple, menjaran; si no, passaran gana i no podran escriure una altra peça. Per aquest motiu celebro, a més, una dotació econòmica que supera la del premi Born de teatre, fins ara el més ben remunerat. Celebro que el Guimerà no s’emmiralli en l’estat espanyol i que només aculli peces inèdites escrites en català. I encara un darrer tema per a reivindicar en la dramatúrgia: de totes les peces literàries, l’escriptura dramàtica és l’única (tal vegada la poesia també, però en grau més baix) que té un valor doble: en si mateixa és una peça literària que es pot editar per ser llegida, però transcendeix i, a més, esdevé una segona creació literària, cultural, damunt els escenaris. Sense cap mena de dubte, a la dramatúrgia catalana, li cal sentir-se estimada, vista i empoderada i aquest premi emmarcat dins la Nit de Santa Llúcia i impulsat per Òmnium i el IEC és l’altaveu que mereixen els nostres dramaturgs per a poder ser coneguts per tots vosaltres.

Tant de bo aquest nou Guimerà, que compta, a més, amb el suport de la Sala Beckett (casa de l’autoria dramàtica catalana) obri les portes a noves mans creatives del nostre país, tant de bo la seva remuneració permeti als guanyadors de no haver de renunciar a la creació per manca de recursos econòmics i tant de bo llibreries i biblioteques potenciïn també la venda del nostre teatre per a ser llegit, per a ser reivindicat com a peça literària, perquè llegir teatre és deixar que dins la nostra ment hi creixi un director escènic durant tota la lectura i, això, la narrativa no ens ho pot oferir.

Llarga vida a les nostres lletres catalanes. És hora de reivindicar-se!