Si sou lectors que valoreu ser tocats pel llamp d’un llibre, per una obra literària que en el seu camí del cor a la crisma i la memòria deixa un eco, com el cop de puny que reclamava Kafka que havia de deixar un llibre, aquest n’és un, Koorsorkhi, de l’escriptora afganeso-iraniana Aliyeh Ataei en llengua persa (sense traducció catalana; edició castellana, La frontera de los olvidados, traducció de Javier Hernández Díaz, editorial De Conatus). La turbulència i les protestes a l’Iran actuals no són el centre (però s’hi podrien relacionar) d’aquesta col·lecció d’assaigs personals d’alta potència narrativa, ho és la condició afganesa, tan desconeguda per un Occident que creu saber-ho tot de tot. Una condició travessada per quaranta anys de guerra i d’intervencions d’exèrcits de potències internacionals, de la soviètica (quan encara ho era, mira si fa anys) a l’estatunidenca i, avui, els talibans. Una qualitat marcada per l’exili i pel no saber qui ets, si d’aquí o d’allà, i per sepultures sense tomba.

Tants exilis i tants expatriats poden venir al cap, com els que va conèixer i pintar Franch-Clapers, a qui he acudit per acompanyar aquest article, un artista desterrat que es va quedar en terres franceses, valorat per l’entorn picassià, que no va voler vendre mai res de la seva obra i la va donar el 1986 a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Els exilis que ens narra Ataei, nascuda el 1981, són diferents, es compten entre aquells de què no sabem res de res. Fins que va entomar el camí de l’escriptura per dir-nos-els.

Són assaigs personals i són relats, històries escrites a la manera oral de la memòria familiar que les motiva. Una família de setanta morts a les guerres. Històries que surten de les veus dels absents, mutilats, expulsats del record del món. Davant cada relat, un pòrtic, reflexiu, coent. Més cops de puny. En tradueixo alguns fragments: en el frontis de “La guerra s’ha acabat, estem en plena reconstrucció”, una de les històries més punyents (totes ho són, però algunes ho són de manera eixordadora): “… Quan es dispara la primera bala, l’impacte repercuteix en generacions. La condemnació és eterna. Esdevens un fugitiu i ho continues sent inclús sota la bandera de les Nacions Unides o de la Creu Roja. La bandera blanca de la pau està foradada per tots els cantons.” No hi ha reparació que valgui, a hores d’ara, encara.

És el fat de quaranta anys de la frontera afganeso-iraniana i dels que hi viuen, en fugen, hi tornen. La gent que es queda pel camí, les tombes que no se sap on són, les vides que no consten ni a l’Afganistan ni a l’Iran, les nits de boda que no seran, les exiliades del terror talibà contra les dones i les seves filles, que no pariran més fills al país: “La meva intencionalitat [en aquest llibre] no ha estat altra que les tombes i la necessitat obsessiva de tornar un cop i un altre als morts, a l’únic rastre de dignitat que li queda a aquest poble. Tot just puc creure que les històries contades en aquestes pàgines siguin les meves i que després de tantes dissorts hagi pogut embastar unes paraules amb les altres per dir al món fins a quin punt aquesta guerra continua ferint-nos, expulsant-nos i destruint-nos”, perquè “les nostres vides continuen estant atrapades en la frontera, mentre que els vertaders culpables de tot aquest dolor romanen impunes. Nosaltres som els que vivim en la frontera i els que hi trafiquem. Només som això”.

La lucidesa expositiva que precedeix cada història no dóna l’abast, i aquest és un dels assoliments del llibre, de la potència de cadascuna, narrades totes amb mestria. Mirades de criatures que juguen amb escorpins, d’adolescents enamorats i separats per les batalles, paraules de joves morts a les guerres, d’exiliats que volen tornar, de vides de la frontera –“territoris àrids i despietats, sotmesos als talibans d’una banda i a les draconianes lleis de l’Iran de l’altra”–, contrabandistes del pas humà per la frontera –“jo venc paraules, tu vens la frontera”, li diu l’autora a un d’ells allí mateix–, de sepultures, de diàlegs d’exiliades, de vides que han existit, de vides que existeixen tant sí com no, avui com ahir i esperem que demà.

La bellesa literària de l’envit d’Aliyeh Ataei travessa les pàgines com un raig que pica i desperta. No hi ha tristesa, en el deute acomplert de l’autora amb els ancestres. No n’hi pot haver, perquè l’exili, l’emigració, les discriminacions continuen i l’energia dels seus creadors n’és un fruit, disposat, com en aquest llibre, a recordar-nos que la memòria no és passat, és el present actiu des del qual recordem, somiem, completem els buits.