Llegir la mort des del futur

He de començar dient que vaig conèixer Gueorgui Gospodínov abans de llegir-lo. L’atzar ens va fer coincidir en un festival literari a Eslovènia el setembre del 2025. El vaig conèixer a Bazovica, terra de frontera, de rètols en italià i eslovè, en una enorme taula plena d’escriptors i gent de lletres. Em va tocar seure davant seu, vaig arribar jo primer i quan ell va aparèixer, ell dret i jo asseguda, em va semblar un gegant, i encara m’ho sembla. Va seure, ens vam saludar, vam parlar del temps, de la gana, de la sort de ser allà, dels nostres llibres, de les nostres lectures, com si ens parléssim des de la mateixa alçada. I de primer hi havia sopa, una sopa que va fer que Gospodínov hagués d’ajupir-se cap al plat per no fer un mullader mentre se la menjava, abocant-hi pessics de pa. 

Sentint-lo xarrupar, aquelles espatlles amples flanquejant una boca que s’obria quan se li atansava la cullera, vaig pensar en els tres óssos de la Rínxols d’Or, en el pare ós concretament, el del bol més gros i la sopa més calenta, el de la cadira més alta, el del llit més dur. Al meu voltant la fascinació per Gospodínov era més que evident i aclaparadora, i aquell moment de sopa i cullera era una mena de petit oasi de pau i calma per a l’escriptor d’èxit, perquè feia dies que el passejaven amunt i avall entre els dos països per saludar multituds, fer recitals plens fins a la bandera i dedicar exemplars a grans estols d’admiradors. Jo encara no l’havia llegit, ho confesso –em van avisar amb poc temps per anar a aquell festival i hi vaig viatjar sense els deures fets. 

En tornar a casa, vaig llegir primer un recull de contes seus i l’ós que menjava sopa de cop i volta em va començar a impressionar d’una altra manera. Ara n’he llegit el que deu ser el seu darrer llibre publicat en català, El jardiner i la mort (traducció de Marc Casals, Edicions del Periscopi, 2025), i se m’ha tornat l’ós més petit, però era ell qui em prenia la sopa, la cadira i el llit a mi, explicant amb les seves paraules el que creia que només jo havia viscut així; exagero i no, que la literatura té aquest poder de fer-te sentir únic en la identificació i empatia lectora, trobo. El jardiner és son pare i el llibre en narra la mort, i dit això cadascú imagina un llibre en funció dels jardins, les morts i el pare que té, i el pare de l’autor passa a ser un recipient que s’omple del nostre. 

“Dins del cap, les persones enterrem els pares moltes vegades.” El meu pare ens va anar preparant de mica en mica, molt lentament, per a la seva mort, anys i anys de patiment, uns quants assajos generals, algun de tan creïble que encara m’esgarrifa ara que fa sis anys que va passar de debò. Els estadis del dol, les etapes o com se’n diguin, se me’n fumen escandalosament i no estic disposada que ningú que no sigui un professional a qui li pagui la sessió em digui què estic sentint o vivint o patint, i menys que m’ho diguin per escrit fingint que fan literatura. El jardiner i la mort és la narració d’una vida i una mort concretes, i deixa a les mans dels lectors tot el que se’n pugui treure, extreure, concloure, deduir…, el verb que vulgueu. Jo ara fa temps que tinc mon pare ben acomodat al cap i que hi ha uns moments concrets en què el recordo vivament i de forma espontània i gens pautada, com una rutina indolora, necessària i discreta, petita i invisible, però essencial. He llegit la mort del pare de Gospodínov des del futur, diria. I hi he reconegut moltes coses, del meu camí per l’absència del pare, no totes, però sí moltes. 

“‘Els pares de tots ells són vius’, vaig pensar.” Que el món continuï igual després d’una mort tan important per a tu és una cosa que enerva i consola i no pas a parts iguals, que la cosa oscil·la i no se sap a què respon aquest ball d’equilibris. Sis anys després d’enterrar el pare, el món ha canviat tantes vegades que no atrapo mai el temps per explicar-l’hi, quan hi parlo, quan hi penso. Els diaris surten cada dia, els partits es juguen, hi ha gent que brinda, gent que es casa, que té fills, que celebra aniversaris, que balla, que riu, que es pixa de riure: “Tota la resta succeïa amb la seva mort de fons.”

M’ha vingut al cap el codonyat que feia mon pare, llegint sobre l’hort del pare de Gospodínov, que mor al desembre, i no tastarà res del que ha sembrat. El meu va morir al gener, i la tardor anterior havia fet tant de codonyat que en vam haver de congelar, tot de maons petits i de color torrat als tres congeladors, el dels pares, el meu i el de ma germana. El pare es va morir i ens va quedar el codonyat, i ens el vam acabar molt a poc a poc, assaborint-lo, tallant-lo fi, i amb un cert aire cerimoniós quan vam arribar als darrers talls. També m’ha vingut al cap el llibre que va deixar a mig llegir, que encara té el punt de llibre a la mateixa pàgina sis anys després i no ho dic per corprendre ningú, sinó perquè és una realitat que no es pot canviar i aquell punt ha de ser allà. Tinc un llibre de sudokus que era seu, els seus números en algunes caselles de pàgines a l’atzar, perquè no els feia per ordre, va voler començar pels més difícils. De vegades en faig un, i el fem junts. 

I el veig quan tanco els ulls i decideixo veure’l, i si per a Gospodínov el seu pare era el més alt i el més guapo, per a mi el meu també. Quan algú es trasllada a l’espai de la memòria pren la forma i el color de qui el recorda i també l’edat, i els trets del seu caràcter, i les anècdotes i ocurrències, hi ha una tria, com qui edita un record. Gospodínov fa això amb son pare i mentre ho fa entra i surt del llibre com a fill o com a escriptor o com a totes dues coses alhora, que és el més difícil. És fill de dol i és autor de renom i l’equilibri fa de mal portar, perquè hi ha un canvi de prioritats quan la mort dels pares comença a ser una possibilitat, però “almenys ens queda el consol que només sobreviurem un cop a la mort dels pares”. 

No hi ha res de nou a El jardiner i la mort, són molts els que han escrit sobre l’absència del pare, però hi ha una cosa única en aquest llibre que és la concreció del senyor Gospodínov sènior a través dels ulls del fill que es debat entre parlar del pare o escriure sobre el pare, entre la vida i la literatura, també quan el pare ja és mort i l’únic que li queda és escriure sobre ell.