Llamps i trons… de matinada

A primera hora del matí, les notícies que emetien les ràdios eren preocupants. Els mercats borsaris asiàtics baixaven d’un 7% i a les cinc, hora d’aquí, el petroli Brent havia arribat a vorejar els 120 dòlars per barril. A l’hora de plegar, Tòquio i Seül havien tancat amb pèrdues superiors al 5% i tot apuntava que tindríem una obertura molt complicada a les borses europees. I tal dit, tal fet. A les nou, les caigudes eren d’un 3%. La incògnita era saber si es frenarien o era el començament d’alguna cosa pitjor. Tot podia ser. Són moments de molta incertesa i ja sabem que els diners són molt porucs. L’anomenat “indicador de la por”, calculat a la borsa de Xicago, a partir de la volatilitat de l’índex S&P 500, assenyalava 31 punts a l’obertura de les borses europees, i la cosa normal és que no arribi a 20 punts. Tot, doncs, feia intuir que tindríem una sessió molt moguda.

La imatge dels dipòsits de petroli iranians cremant, que s’havien vist a la televisió, acreixien el temor arreu del món. Val a dir que el totpoderós Trump s’ha emprenyat amb els atacants israelians. Ell no ho volia per dues raons. Primera, per l’esmentat temor que originen entre els inversors els reportatges televisius amb les flames gegantines; i segona, perquè aquests atacs tan espectaculars no ajuden a fer que el poble iranià es posi contra del govern, com volen aconseguir els nord-americans. Altrament, els pot acostar al fill d’Ali Khamenei, acabat de nomenar successor. El fet és que el cap de setmana no hi ha hagut calma bèl·lica, sinó, a l’inrevés, foc creuat i una extensió creixent del polvorí de l’Orient Mitjà a més països.

Mentrestant, en vista dels esdeveniments del cap de setmana, els ministres de Finances del G-7 s’han reunit urgentment per videoconferència aquest matí, amb una sola idea: recórrer a les reserves estratègiques de petroli dels països per mirar d’estabilitzar el mercat. La reunió ha tranquil·litzat els ànims i això ha fet que el preu del petroli anés baixant, del punt màxim a què havia arribat fins a 98 dòlars per barril, quan escric aquestes línies.

Finalment, no hi ha hagut acord, però els ministres han mostrat la disposició a adoptar “totes les mesures necessàries” per a estabilitzar els mercats d’hidrocarburs. Això inclou la possibilitat de recórrer a les reserves estratègiques. Aquest ha estat el principal missatge al final de la reunió, en què, segons Roland Lescure, el titular de França, país que exerceix la presidència rotatòria, s’ha insistit que s’examinaria de prop “com es pot estabilitzar el conjunt dels fluxos, el conjunt del mercat”.

A la tarda els nervis s’havien calmat, “l’indicador de la por” havia caigut fins a 27,5 punts i les pèrdues a l’hora d’obrir Wall Street eren minses, d’un 0,5%. Això feia que els índexs europeus tanquessin amb baixades moderades, entorn del -0,5% (l’Íbex-35, un -0,7%). “S’ha salvat el dia”, respirava alleujada la gent de les borses. I demà? Ja ho veurem. Depèn de què facin uns i altres amb els drons i els míssils.

Però el fet és molt preocupant. Els més afectats són els asiàtics, sobretot els xinesos, per a qui el petroli de la zona conflictiva és vital. En el cas de l’estat espanyol, per exemple, la situació no és tan complicada, perquè els principals proveïdors són els EUA, el Brasil, Mèxic i Nigèria. Tanmateix, el preu és unificat. Una cosa és que no hàgim de patir pel subministrament, com els asiàtics, i una altra és el preu. Qui hagi posat benzina al cotxe avui ja ho deu haver notat. I demà, encara més.

La clau és que el petroli de la zona no pot sortir dels països productors. Els iranians tenen tancat l’estret d’Ormuz, cosa que actua en dos sentits. Per una banda, no deixa passar vaixells carregats de producte ni tampoc els que han de carregar. I, per una altra, tots els països de la zona s’han trobat obligats a abaixar la producció o a tancar-la, perquè l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats, Catar (sobretot gas natural) i l’Irac tenen els dipòsits dels magatzems plens a vessar i no els poden buidar. Per això tothom diu que el futur dels preus depèn de quants dies estigui tancat l’estret.

I això és per dues raons principals. La primera és que, quan s’obri, la producció que podrà sortir cap a les destinacions respectives s’haurà alterat per la manca de producció dels dies que hagin de tenir tancats els pous. I la segona és que, mentre no es resolgui la situació, molts hauran de fer la volta pel cap de Bona Esperança, per la por de passar per la mar Roja, atès que els petroliers circularien a tocar del Iemen. Tot plegat implica un cost més alt de transport i d’assegurances, que, al capdavall, acabarem pagant els usuaris finals, siguin empreses o particulars.

La conseqüència directa de l’encariment del petroli –i el gas natural, pensem-hi, que ha pujat d’un 30%– és l’encariment del transport per terra. Transportistes, taxistes, agricultors (pels fertilitzants que vénen de la zona) i pescadors ja han fet sentir la seva veu i això tot just acaba de començar. Un encariment del transport i del combustible de moltes empreses, en què és cabdal dins el seu escandall, vol dir que els preus del consum poden tornar a pujar amb facilitat. I no parlem de l’electricitat… Fer pronòstics de quant pot afectar l’IPC encara és arriscat, perquè depèn de quant duri la guerra i això, ara com ara, és imprevisible.

I, finalment, hi ha el paper que hauran de fer els bancs centrals si la inflació es torna a enfilar. Ja vam veure què va passar quan va començar la guerra d’Ucraïna. De moment, hi ha un silenci total, però no cal ser un gran economista per a intuir que si els preus pugen també hauran de tornar a pujar els tipus d’interès, i això derivarà en un fre addicional a la recuperació que espera Europa. I tampoc no agradarà als EUA, encara que Trump hagi canviat el president de la Reserva Federal. A més, amb els volums estratosfèrics de deute que molts països tenim, això afegiria un problema més a l’hora d’haver de dedicar més diners del pressupost a pagar interessos addicionals. Però no ens esverem abans d’hora…