L’any 1906 Giosuè Carducci (1835-1907) va ser el primer escriptor italià a rebre el premi Nobel de literatura (que es donava des del 1901). I el segon escriptor italià a rebre el guardó més important de les lletres va ser la novel·lista i dramaturga sarda Grazia Deledda (1871-1936), a cinquanta-cinc anys, ara fa un segle, l’any 1926. Era la segona dona guardonada després de la sueca Selma Lagerlöf (1909). Després l’han guanyat només setze dones, en cent anys, l’última, la sud-coreana Hang Kang (2024). De 125 guardonats, només 18 són dones. 

Vist amb la perspectiva del temps, sembla ben bé un miracle que Deledda el guanyés ara fa cent anys, tenint en compte que a banda de ser dona, també era sarda, i només havia anat a escola fins a deu anys, que era l’edat límit d’escolarització de les nenes a l’època. Deledda va ser autodidacta i més que una gran cultura adquirida es pot dir que tenia una intel·ligència innata privilegiada i uns dots d’observació fora del comú. 

“Per la seva inspiració idealista que escriu amb claredat plàstica sobre la vida de la seva illa nadiua i amb comprensió profunda dels problemes humans generals”, per això li donaren el Nobel. El 2026, Deledda continua sent la primera i única escriptora italiana que s’ha endut aquest guardó, i a banda de ser una icona de la cultura sarda també ho és del tortuós camí d’emancipació de la dona. En una entrevista que li van fer a Il Mattino l’any 1914, declarà: “Em temo que acabaré sent feminista… per quines raons? Moltes i molt llargues. En part ja les sabeu. N’he parlat en altres ocasions. Fins i tot ho he publicat. És necessari. Ens hi tornarem totes. La dona pot continuar vivint en aquestes condicions? Necessita llibertat, llum, ser responsable de la seva consciència. […] La dona té un lloc a la societat i l’ha d’ocupar.” 

A Deledda se l’ha volguda relacionar amb el verisme de Giovanni Verga, que va elogiar la seva obra, o amb el decadentisme de D’Annunzio, però en la seva obra potser és més palpable la influència dels grans novel·listes russos, especialment Tolstoi. Al lector català, però, pot ser que llegint Deledda li vingui al cap Caterina Albert (1869-1966), coetània de l’escriptora sarda i amb qui es podrien traçar uns quants paral·lelismes si ens fixem en les seves obres. Tota l’obra de Deledda versa sobre l’amor, el dolor i la mort trenats amb la culpa i el pecat, sempre en un entorn rural adust, i de la duresa de la vida, i del destí i la fatalitat, amb el sempitern rerefons de la religió catòlica, omnipresent i vara de mesura de l’època –fins i tot que la jove Deledda escrivís novel·les es va arribar a considerar un pecat. Però ella es rebel·la contra tot això, en part perquè vol escriure, en part també perquè la seva observació analítica i profunda de la realitat de l’illa la fa ser conscient de les desigualtats socials, en part perquè com ella mateixa va dir anys més tard, acabarà sent feminista. Ella es rebel·la contra tot això i des de ben petita sap que vol escriure i lluita per aconseguir-ho, i a quinze anys ja publica el seu primer relat, i a dinou, el seu primer llibre. I per poder enviar-ne el manuscrit a l’editor, la jove Grazia robarà un litre d’oli de casa seva, on tenien un molí, i el vendrà a una criada, i amb els diners podrà pagar la tramesa del paquet certificat –i després necessitarà anar al confessionari.

La vida de Deledda és el material de les seves novel·les, la vida d’ella i del seu entorn, la vida de la seva illa, Sardenya, sobretot de la Sardenya interior. I ho és fins al punt que la seva última novel·la, Cosima, publicada pòstumament (1937), és detalladament autobiogràfica –hi llegireu el robatori del litre d’oli amb tots els ets i uts, per exemple. I han hagut de passar gairebé noranta anys perquè la puguem llegir per fi en català, traduïda per Alba Dedeu i publicada per Edicions de la Ela Geminada, que el 2024 van publicar la seva primera novel·la, Ànimes honrades (1895) –recuperant la traducció de Maria Mariné que va publicar la Llibreria Catalònia l’any 1931, l’única traducció al català que es féu en vida de l’autora. També podem llegir en català L’heura (Fonoll, 2023, traducció d’Alba Dedeu), La mare (Adesiara, 2009, traducció de Meritxell Anton) i Flor de Sardenya (Lleonard Muntaner, 2023, traducció d’Anna Carreras).

Cosima és la història d’una nena d’imaginació desbordant que aviat descobreix que vol escriure sobre la realitat que l’envolta. El primer cop que apareix ja ho fa mig d’amagat, espiant atentament el que passa: “La nena que ha tret el cap per la porta les sap, aquestes coses, i considera els veïns uns personatges extraordinaris. S’ha de dir que tot li sembla extraordinari, a ella: sembla haver vingut d’un món diferent del que habita, i té la imaginació plena de records confusos d’aquell món de somni. Tot i que la realitat d’aquest món no li desagrada, se la mira a la seva manera, és a dir, amb els colors de la seva imaginació.” Coneixem Cosima quan encara no té edat d’anar a l’escola, i sempre que apareix es parla de la seva fantasia, dels seus somnis, de la seva curiositat, fins al punt que davant d’una finestra que s’havia marcat però no s’havia arribat a construir, és a dir, encara sense “foradar”, Cosima s’hi aturava i “l’obria amb la imaginació, i en tota la seva vida no va veure cap horitzó més ampli i fabulós que el que s’imaginava al fons d’aquell traçat polsegós i ple de teranyines”. Cosima és una petita somiadora, “encara no sap llegir però entén les il·lustracions”, i quan ja té set anys descobreix la llibreria del senyor Carlino: “on es venen quaderns, tinta i plomes; totes les coses màgiques, en definitiva, amb les quals es pot convertir la paraula en signes, i més que la paraula, el pensament de l’home”.

“Cosima frisava per saber”, escriu Deledda, i tot el que un altre aprendria dels llibres, ella ho aprèn de la vida que transcorre davant dels seus ulls, i de tot en treu profit, i l’autora anirà subratllant-nos totes aquestes lliçons vitals que conformaran la seva veu i el seu univers literari. A catorze anys Cosima “era en realitat una mena de rebel respecte de tots els costums, les tradicions i els hàbits de la família i també de la raça, perquè havia començat a escriure versos i novel·les, i tothom començava a mirar-la amb una certa desconfiança astorada, o a burlar-se’n i predir-li un futur poc prometedor”. La novel·la ens narra la vida de Cosima, que és la de Deledda, fins a la primera traducció d’Ànimes honrades, com si la Grazia, ja de gran, i amb el guardó més preuat de les lletres a les seves mans, ens deixés esbossada només la seva entrada al món de la literatura, perquè la resta ja la trobarem als seus llibres.

Cosima escriu d’amagat de la mare, amb l’ajuda de les germanes, que la distreuen, i llavors “ella s’endinsa en el món de les seves fantasies, i escriu, escriu, per una necessitat física, com altres adolescents corren pels caminets dels jardins o van a algun lloc on els han prohibit d’anar”.

Llegint Cosima m’ha semblat que Deledda, a banda de satisfer el desig d’explicar d’on ve, d’alguna manera també devia voler fer callar tots els rumors i enraonies sobre ella, perquè tot i ser una rebel que lluità sempre pel que somiava, que era escriure, també carrega el pes de la tradició i els costums familiars i de l’illa. “Sovint es preguntava si era religiosa, o supersticiosa, o fabuladora i d’esperit feble; però, en el fons, intuïa que la seva rectitud era una cosa superior a totes les forces exercides per l’educació i la crueltat de la vida.” Tot i ser una obra pòstuma, doncs, faria tot el sentit que fos aquest el primer llibre que es llegís de l’autora, si el lector no l’ha descoberta –hipòtesi altament probable, perquè fins i tot a Itàlia ha estat força silenciada durant dècades (llegiu L’enigma Grazia Deledda: la grande scrittrice e il lungo silenzio delle Istituzioni, d’Antonio Casu, Alguer: Nemapres, 2018). Sort en tenim d’editorials com Ela Geminada, Adesiara, Fonoll o Lleonard Muntaner, que ens acosten les grans autores de la literatura universal; i tant de bo algun dia algú s’animi a publicar un recull de contes de Deledda que inclogui aquell primer que va escriure a quinze anys, d’amagat de la mare.