Lisa Cohen no vol ser una víctima

Lisa Cohen (l’Altra editorial) és la primera novel·la d’Ada Klein Fortuny, l’autora de La plaga blanca. La narradora i protagonista fa un viatge en tren per a trobar el seu nou amor, i ho aprofita per a repassar la seva vida sentimental. Ens presenta històries de tota mena, positives i negatives, però aviat ens explica que, amb l’excepció de l’ex-marit, encara té relació amb tots els homes que l’han marcada. Són els meus, ens diu. El text té un registre lingüístic excel·lent, i fuig de les relacions arquetípiques que trobem a la majoria de novel·les, sèries i pel·lícules. Ens mostra, amb molt de realisme, que els lligams canvien i prenen altres formes en cada etapa de la vida.

Quan vaig acabar la novel·la, de seguida vaig pensar en la seva gran especificitat generacional, i que només podia haver estat escrita per algú nascut a les dècades de 1960 o 1970. Les dones més grans van patir un món amb molta menys llibertat, i les més joves encaren la vida d’una altra manera. He llegit sovint que Lisa Cohen és un llibre vitalista, tot i que a la protagonista li passen fets molt greus. No, la clau és que la protagonista decideix de no enfonsar-se davant de les tragèdies i sobretot es nega a presentar-se com una víctima. I té lògica, perquè els que avui som quarantins encara vam créixer amb la idea que ser una víctima és un tret negatiu, i mai no construiríem la personalitat a partir d’això. Aquest llibre escrit per algú deu o vint anys més jove seria un reguitzell insuportable de traumes. Ada Klein fins i tot recupera el concepte ara totalment desterrat que es va anomenar capital sexual: els homes m’han desitjat, ens explica, i això m’ha donat poder sobre ells. 

(L’altre dia dinava amb l’escriptor Jordi Dausà, i vam lligar la novel·la amb Ranma ½, aquell anime extraordinari que va emetre el Club Super 3 als anys noranta. Ranma és un noi adolescent que, per culpa d’una maledicció xinesa, es transforma en una noia quan el remullen amb aigua freda. La sèrie és una comèdia romàntica amb embolics sexuals i arts marcials, però vist ara és interessant que el protagonista mai no viu la situació com un insult a la seva masculinitat ni com una tragèdia, sinó que se n’aprofita. Té clar que és un noi, però sovint tria un sexe o un altre en funció dels beneficis que en pot treure.)

La setmana passada vaig assistir a la presentació de Lisa Cohen a la llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí. L’acte va ser joiós i caòtic, perquè el públic –de l’edat de l’autora o més gran– va decidir que no li interessaven les preguntes habituals, sinó que volia explicar dèries, vivències i teories. Fins i tot hi va haver un intent de revolta en contra de la manera que tenen les escriptores joves de parlar de l’amor. “Vaig veure una obra de teatre feminista”, em van explicar, “i els únics personatges masculins eren un violador i el pare”.

Fa un parell de mesos Ada Klein va anar al pòdcast Gent de merda, presentat per quatre noies que voregen els trenta anys, i el document és fascinant. Se la miren com si fos una alienígena, i els costa d’entomar el missatge de la novel·la –li va passar el mateix a Arià Paco, nascut el 1993, a la crítica que va escriure al portal Núvol. “Tot el que vius, sigui bo o dolent, t’aporta alguna cosa, són capes que vas afegint, madures com a persona i t’enriqueix”, els diu Klein, però li contesten que la sensació davant d’una relació que no funciona és d’haver perdut el temps. “Sóc molt escèptica i crec que no estic feta per a l’amor”, diu una de les noies. També li plantegen que la narradora és boja, o que la reivindicació de l’amor és cursi. I atenció al títol que van triar per a l’entrevista: “Hetero-optimisme (!) amb Ada Klein Fortuny”.

Em sembla que aquest pessimisme avui està molt estès entre alguns perfils de les noves generacions, i a les xarxes veiem com es critiquen les relacions que no compleixen totes les derivades estructuralistes i interseccionals, com si calgués haver llegit Judith Butler per enamorar-se. Les formulacions que ha fet el feminisme durant els darrers vint anys han estat necessàries, però ara s’aixequen uns murs defensius tan alts que ni un mateix els pot travessar. Vist això, no m’estranya que molts joves trobin refugi en el mòbil i no surtin de l’habitació, i que Lisa Cohen, amb la seva reivindicació de l’amor, es llegeixi com un llibre gairebé subversiu.