Vull fer una constatació inicial abans de comentar el llibre El imperio de la IA, de Karen Hao (Península). Actualment, la paraula “imperi” i el concepte “nova era dels imperis” s’utilitza prou, i, pel que es constata, molt encertadament, per a definir la situació geopolítica mundial que vivim. El concepte ve del títol del llibre de l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawn The Age of Empire, 1875-1914, una època que va acabar molt malament.

El periodista de la BBC Jeremy Bowen és un dels que l’utilitzen ara arran de les polítiques del president Donald Trump. Això no obstant, en honor a la veritat i el rigor, cal dir que un dels primers que va pronosticar “una nova era d’imperis” en mitjans i fòrums internacionals va ser l’economista ecològic català Joan Martínez-Alier, l’any 2022, amb motiu de la guerra d’Ucraïna i de l’absorció del Caixmir per Narendra Modi a l’Índia. 

Per ell, a partir de llavors, quedaven en segon lloc la lògica de l’economia (tant el neoliberalisme com el keynesianisme) i la lògica dels acords ambientals (de canvi climàtic, de conservació de la biodiversitat, de supressió dels plàstics…) per deixar en primer lloc la lògica de la força militar, l’oblit dels drets humans, com en la inútil guerra del 1914-1918.

En definitiva, guanyava allò que el filòsof camerunès Achille Mbembe ha definit com a “necropolítica”, de què vaig escriure en aquesta secció l’any 2020, en plena pandèmia de la covid, quan encara no s’havien desencadenat la majoria dels conflictes actuals d’Ucraïna i Gaza, Veneçuela, o les amenaces a Grenlàndia, sota el domini dels Putin, Trump i Netanyahu.

El concepte “nova era dels imperis”, Joan Martínez-Alier l’ha repetit unes quantes voltes aquests anys. Al seu llibre Land, water, air, freedom. The making of world movements for environmental justice (2023) o en alguns dels articles que va publicar quan li van concedir els prestigiosos premis Balzan (2022) i Holberg (2023).

Reprodueixo un fragment d’un d’aquests articles per a l’anàlisi del que passa avui i també per l’interès que té en el context del llibre, que comentaré tot seguit, sobre l’imperi de la intel·ligència artificial (IA) i les seves conseqüències presents i futures per a la salut ambiental del planeta, ja deteriorada:

“L’economia dominant proporciona els principals arguments en política (sovint disfressada de tecnocràcia apolítica), en termes de polítiques per a augmentar el PIB. Però l’economia dominant va perdent el seu atractiu. Potser això va a favor del “raonament” geopolític en una Nova Era dels Imperis basada en la força. O, de manera més optimista, la lògica macroeconòmica serà substituïda per polítiques ambientals que vagin acompanyades de justícia social. En aquest sentit, l’estudi i el suport als conflictes ambientals són rellevants.”

L’amenaça global de l’imperi de la IA

Segons la revista Time, la periodista i enginyera mecànica Karen Hao, autora d’El imperio de la IA, és una de les cent persones més influents del món en el camp de la IA. Està especialitzada en l’impacte de la intel·ligència artificial en la societat. Actualment, escriu a mitjans com The Atlantic i dirigeix la sèrie AI Spotlight del Centre Pulitzer. També ha estat reportera tecnològica a The Wall Street Journal i editora sènior en IA a MIT Technology Review.

El llibre, de més de sis-centes pàgines, es basa en més de tres-centes entrevistes fetes durant set anys, en què s’ha dedicat a informar sobre Open AI, la indústria de la IA i el seu impacte global. L’impacte de l’obra ha estat considerable als mitjans i ha estat recomanat per intel·lectuals com Daron Acemoglu, premi Nobel d’economia.

Karen Hao ha aconseguit documents clau per a explicar l’evolució de les empreses d’IA, les seves estratègies comercials i la seva filosofia interna, que va evolucionant i modificant-se a mesura que els beneficis i les ambicions de mercat augmenten. Ha entrevistat treballadors, ex-treballadors i executius d’Open AI, i també de Microsoft, Anthropic, Meta, Google, etc. Tothom ha col·laborat amb ella, tret de Sam Altman i Open AI.

D’una una banda, Hao ens descriu detalladament la creació d’Open AI a Silicon Valley, el seu ideari inicial, amb objectius humanistes i de transparència, i com ha anat evolucionant fins a esdevenir una de les organitzacions més reservades de Silicon Valley. És la descripció d’una ambició científica convertida en una croada ideològica agressiva, impulsada pels diners, un examen de la seva empremta polifacètica i extensa i, en definitiva, una reflexió sobre el poder.

D’una altra banda, l’autora recull documents, estatístiques de fons molt diverses, universitats, empreses i agències internacionals. I recorre uns quants països (Xile, Kenya, Veneçuela, Colòmbia…) per informar-se i descriure’ns els greus efectes que l’evolució de la indústria de la IA té a tot el món en relació amb l’explotació dels treballadors precaris als països del sud global, però també entre els treballadors del nord global. Per exemple, quan Microsoft va invertir 10.000 milions de dòlars a Open AI, va acomiadar 10.000 treballadors per retallar despeses.

Un aspecte crucial del qual ens informa el llibre són les gravíssimes conseqüències que la indústria de la IA té, i tindrà en el futur, en el medi i la salut del planeta. Un cas paradigmàtic és Xile, que a causa de la seva gran riquesa en minerals es pot veure abocat a una nova colonització transnacional de les empreses d’extracció que treballin per a la IA. Al mateix temps, empreses com Google o Microsoft amenacen d’instal·lar-s’hi –ja han començat– i construir-hi immensos centres de dades, grans extensions de terreny, que anomenen “megacampus”, de la grandària de les universitats més grans, amb uns quants edificis per a emmagatzemar-hi fileres i fileres d’ordinadors que emeten una quantitat de calor inimaginable, els quals cal refrigerar amb aigua potable i ventiladors gegantins.

De segur que així devastaran les terres i assecaran el subsol de certes zones, que aquests darrers anys ja han sofert algunes crisis hídriques. A més del consum energètic que comporta. L’Agència Internacional de l’Energia calcula que cada petició feta a ChatGPT necessita, de mitjana, unes deu vegades més d’electricitat que no pas una cerca típica feta a Google. Fins fa poc, els centres de dades més grans eren de 150 megawatts, en un any podien consumir la mateixa energia que 122.000 llars dels EUA. Ara ja es treballa per fer megacampus de 1.000 i 2.000 megawatts de potència. Un de sol podria consumir anualment l’energia que gasta San Francisco multiplicada per dos i per tres.

Es calcula que el 2030, a escala mundial, la IA podria utilitzar més energia que tota l’Índia, el tercer consumidor d’electricitat del món.

L’imperi de la IA

Karen Hao creu que l’evolució de les grans empreses de la IA i els seus associats funcionen com els imperis. Per a l’enriquiment dels imperis, en els llargs anys del colonialisme, es van espoliar països i recursos naturals de tot el món que no eren de la seva propietat. I van projectar idees racistes i deshumanitzadores sobre la seva superioritat i modernitat per justificar la invasió de la sobirania, el robatori i el sotmetiment dels països colonitzats.

Els imperis de la IA no exerceixen la mateixa violència i brutalitat que els antics. Però també s’apropien de recursos valuosos i n’extreuen per impulsar la seva idea de la intel·ligència artificial: les obres d’artistes i escriptors, les dades de milions d’individus que publiquen les seves experiències i observacions a internet, i la terra, l’energia i l’aigua potable necessàries per a mantenir centres de dades i superordinadors gegantins.

Al mateix temps, els nous imperis exploten laboralment persones de tot el món per netejar, classificar i preparar les dades per convertir-les en tecnologies lucratives de la IA. Com els imperis antics, creen relat. Exposen idees seductores de modernitat i plantegen agressivament la necessitat de derrotar uns altres imperis per encobrir les invasions a la privacitat, el robatori i l’automatització devastadora de nombroses oportunitats econòmiques significatives.

Per això, a Xile les comunitats indígenes i les associacions ecològiques populars han començat a reaccionar. Ja han aconseguit d’aturar algun gran projecte i de sensibilitzar la societat i els polítics, que comencen a debatre amb ells maneres de legislar que protegeixin la terra, l’aigua i els drets humans.

La psicologia dels dirigents 

No hi ha dubte que la psicologia dels caps de les empreses de Silicon Valley marca i defineix l’evolució i la ideologia de les empreses d’IA. Poden ser superdotats en el seu àmbit, però molts d’ells són egòlatres, infinitament ambiciosos, inestables, consumidors de ketamina i assidus de festes descontrolades, un punt infantiloides, capriciosos i consentits. Un d’ells, Sam Altman, apareix prou ben descrit en el llibre, que duu el subtítol “Sam Altman i la seva carrera per dominar el món”.

El llibre obre amb una citació del seu bloc del 2013: “Les persones d’èxit creen empreses. Les persones amb més èxit creen països. Les persones amb més èxit de totes creen religions.” La frase era, deia ell, del científic informàtic sino-nord-americà i ex-executiu de Microsoft Qi Lu. Altman hi estava absolutament d’acord i hi afegia que, per crear quelcom semblant a una religió, la cosa més fàcil era crear una empresa. Ell va crear Open AI, la principal pionera de la intel·ligència artificial. En un altre moment del llibre, Altman confessa l’admiració que sent per Napoleó i les seves ambicions imperials, després d’haver-ne llegit un llibre de citacions, i el compara amb els grans emprenedors, és a dir, ell.

“Open AI encapçala actualment la nostra cursa cap a un ordre colonial mundial modern”, afirma Karen Hao. L’ambigüitat i la manca de transparència són les característiques clau d’aquestes empreses. I l’autoritarisme.

Segons l’autora, tal com s’utilitza, la IA construeix un ordre autoritari i erosiona la democràcia sense que ens n’adonem. En un article que va publicar després de tenir accés a uns quants executius i informes d’Open AI, arribava a la conclusió que hi havia una discordança entre allò que l’empresa defensava en públic i com actuava a porta tancada. La pressió i la competència per aconseguir més capital havia erosionat els ideals de transparència, aperturisme i col·laboració. Open AI va tallar tota comunicació amb ella durant tres anys.

Com reorientar la indústria de la IA

La IA va arrasant el món i en el llibre ella ho demostra amb dades i exemples diversos, alarmants i molt consistents. La terra, l’aigua, els drets humans, els drets laborals i el concepte de veritat en els mitjans de comunicació. No obstant això, l’autora també diu que hi ha una sortida a tot això. La IA no ha de ser necessàriament això que és avui.

Gran part de tot allò que la nostra societat necessita en realitat –millor assistència sanitària i educació, aire pur i aigua neta, una transició més ràpida per deixar enrere els combustibles fòssils– es pot aconseguir amb models considerablement més reduïts d’IA. Però, segons ella, caldrà lluitar per recuperar el control del futur d’aquesta tecnologia. Vivim un moment crucial. Si els imperis van deixar pas a estructures de govern més inclusives, també es pot assolir amb l’imperi de la IA.

Com? La seva recepta té quatre punts cabdals. Els legisladors hauran d’aprovar normes estrictes sobre privacitat, transparència i propietat intel·lectual. Les organitzacions de drets humans poden promoure legislacions laborals internacionals per a protegir els drets, un salari mínim i unes garanties dignes per als treballadors precaris que classifiquen dades a tot el món, especialment als països del sud. Les agències de finançament poden fomentar unes altres investigacions de la IA que l’adrecin en benefici del bé comú.

En darrer lloc, conclou Karen Hao, tots podem oposar-nos als relats que ens ha explicat Open AI i la indústria de l’AI per a ocultar els creixents costos socials i ambientals d’aquesta tecnologia basada en una idea imprecisa de progrés.