L’illa que sembla d’un altre planeta: Socotra

Alguns l’anomenen l’illa alienígena; alguns altres, els veritables Jardins de l’Edèn i, fins i tot, l’illa oblidada. Socotra no deixa indiferent ningú. Hi ha curioses espècies animals i, sobretot, vegetals, que fan que els paisatges que s’hi veuen semblin ben bé d’un altre planeta. La remota localització ha fet que sigui una de les destinacions que tot viatger romàntic ha tingut a la seva llista de desigs quasi impossibles. I, tot i les dificultats, he tingut la sort de poder-hi anar.

L’illa es va separar del continent africà fa uns divuit milions d’anys, i ara es troba al golf d’Aden, a 250 quilòmetres de Somàlia i a 350 de la península aràbiga. Aquesta situació ha ocasionat un aïllament clau que ha fet que gran part de les espècies de Socotra no es trobin enlloc més del món. El 37% de les plantes que hi ha són endèmiques, i també el 90% dels rèptils i el 95% dels caragols terrestres. avui, l’arxipèlag forma part del Iemen, si bé no és directament afectat per la guerra civil que impera al país del 2014 ençà.

Finalment, després d’anys somniant aquest moment, em vaig plantar a l’aeroport de Socotra amb un dels dos únics vols que uneixen l’illa amb l’estranger. Allò que més ganes tenia de veure eren els famosos arbres de sang de drago, l’espècie endèmica que s’ha convertit en el símbol de la regió. No van tardar a aparèixer en les siluetes de les muntanyes, en racons de la carena que semblaven impossibles per a uns arbres com aquells. El seu contorn els feia inconfusibles.

Hi ha qui diu que és com si fossin capgirats, amb les arrels apuntant cap al cel. Alguns altres en comparen la forma amb la d’un paraigua, cosa que els ha permès d’aprofitar la poca pluja que hi ha i, sobretot, les partícules d’aigua de les boires. A més a més, com que fan una ombra molt densa, això els ha ajudat a protegir-se de l’omnipresent sol i a crear un microclima a la vora del seu tronc, perfecte per a sobreviure en aquest ambient i per a refugiar les plàntules més joves. Precisament, per poder captar tanta aigua com sigui, aquests arbres es troben sobretot als llocs de més altitud, a vegades, en llocs on no hi ha cap més rastre de vida, en penya-segats o crestes escarpades.

Els vaig poder veure de prop quan per fi em vaig endinsar cap a l’illa, tot ascendint a peu per les muntanyes. Era una excursió de tres dies per a arribar al punt més alt de l’illa, a 1.500 metres. En passar pel costat d’un d’aquests arbres impressionants, que poden arribar a viure fins a 800 anys, un dels guies, l’Abdul·lah, un noi de vint anys que coneixia aquelles muntanyes com si fos casa seva, es va acostar fins a l’escorça i, amb l’ajuda d’una pedra, va extreure’n una mica de resina. La substància tenia un color vermell que recordava molt la sang. Em van explicar que s’havia utilitzat històricament com a maquillatge, però també amb fins mèdics: per als dolors associats a la menstruació, per al mal de panxa o com a antiinflamatori.

Els coneixements de la gent d’allà sobre el seu entorn eren evidents en cada frase que deien. Sabien què era cada planta, cada animal, i quines propietats tenien. Durant l’excursió, per exemple, em vaig fer una esgarrinxada a la cama que va cicatritzar ràpidament gràcies a un gel que van extreure d’una planta, semblant al que s’obté de l’àloe vera.

A Socotra es poden distingir tres paisatges principals: la muntanya, la zona d’altiplans i la costa. Aquella experiència fent senderisme ens va portar per les zones més remotes de l’illa, sense topar amb gairebé cap rastre de civilització. Era un paisatge impressionant, sobretot a les parts més altes de les muntanyes Hagghier, on vam arribar fins a 1.500 metres. Els cims eren de roca granítica, i com que recollien la humitat de la boira marina, s’hi podia trobar un microclima especial. Hi havia verd pertot arreu, cosa que contrastava amb la resta de l’illa, on hi havia llocs on feia anys que no plovia. Els arbres de sang de drago transformaven aquella estampa en una que s’assemblava més a un film del juràssic que no pas a un paisatge de la nostra era.

Vam acabar l’excursió arribant fins a un dels llocs més emblemàtics de Socotra: el bosc de Firmihin. Ací és on es troba la concentració més gran d’aquesta espècie de dragos de tot el món. N’hi ha pertot arreu. Per cert, com a curiositat: el drago de les illes Canàries és de la mateixa família que el de Socotra, tot i que són espècies diferents.

Aquest bosc s’estén per l’altiplà de Diksam, entre 400 metres i 600 sobre el nivell del mar, i es calcula que hi ha entre 20.000 arbres de drago adults i 30.000. Acampar entre aquests arbres i veure sortir el sol ací és una experiència única. Però, tot i la salut de conservació que es podria atribuir veient un lloc com aquest, la veritat és que aquesta curiosa espècie es troba en un moment crític. El culpable d’aquesta situació, no és cap sorpresa, és l’home.

A Socotra, hi viuen unes 50.000 persones, d’influència àrab, però també africana i índia. Són musulmans sunnites, rigorosos i conservadors, però no extremistes. Es calcula que els primers pobladors hi van arribar fa uns set mil anys. En l’actualitat, els habitants tenen el seu propi idioma, una llengua semítica que no té a veure amb l’àrab i que parla tothom, tot i que la llengua que s’utilitza a les escoles, als mitjans i a l’administració sí que és l’àrab del Iemen.

La situació econòmica de l’illa és molt preocupant. La hiperinflació del rial iemenita afecta la compra de productes externs, i per això la gent d’ací basen la seva subsistència en el sector primari, si bé el turisme és com més va més important. La pesca forma part primordial de la vida a l’illa, i el peix és l’aliment que no falta cap dia. Això sí, sempre fresc, perquè a l’illa quasi no hi ha subministrament elèctric i, per tant, la gent no té neveres. Ara, si hi ha un sector que ha transformat Socotra de dalt a baix és el de la ramaderia. Concretament, la cura de cabres, un animal que van introduir els primers pobladors. Es calcula que hi ha, de mitjana, quatre cabres per persona, cosa que fa que es vegi aquest animal pertot arreu. Fins i tot, al principal nucli urbà de l’illa, Hadibu, on viuen 10.000 persones, es poden trobar cabres a cada carrer.

Tot i que és un animal aparentment inofensiu, la veritat és que ha trastocat del tot el fràgil equilibri de l’ecosistema de Socotra. Com que menja qualsevol planta que té a l’abast, espècies com els dragos, que necessiten un segle per a convertir-se en adultes, no creixen com creixien abans. La població dels arbres de sang de drago gairebé no té espècimens joves. I no és l’única espècie en aquesta situació. Per contrarestar-ho, s’han fet alguns vivers envoltats amb tanques de pedra que pretenen d’evitar l’entrada de cabres. Això sí, quan en vaig visitar un, vaig trobar-ne que aquest acrobàtic animal havia aconseguit d’entrar-hi i les joves plantes tenien totes les fulles mossegades.

De la mateixa manera, el canvi climàtic també ha perjudicat greument la riquesa biològica de l’illa, com més va més àrida, i també hi ha més ciclons tropicals destructius. El 2015, per exemple, n’hi hagué dos en tan sols una setmana que van arrencar i destrossar el 30% d’arbres de Socotra, una cosa mai vista.

Ara, en aquesta època de l’any, no hi fa tant de vent i les temperatures són molt agradables. Tant, que sovint ve de gust aprofitar els gorgs naturals que es formen a les zones mitjanes. N’hi ha moltíssimes de repartides per tota l’illa, i hi van tant visitants com locals.

És una de les conseqüències més visibles del terreny calcari: grans piscines naturals amb aigües de colors diversos que serveixen per a refrescar-se els dies de calor. Un altre aspecte menys conegut són les coves. Se n’hi han identificat tres-centes, pel cap baix, però es calcula que n’hi ha moltes més. La més important és la de Hoq, que té una longitud de més de 3 quilòmetres. De fet, encara no s’ha arribat mai fins al final. “Jo crec que no ens volen dir què hi ha més enllà”, em va dir un noi socotrí.

A l’interior, s’hi han trobat inscripcions antigues, amb dibuixos de vaixells i símbols religiosos, fins i tot del segle I aC. Els primers a documentar aquesta illa van ser els grecs, que en el Periple de la mar Eritrea, un manual de navegació i comerç per l’oceà Índic del segle I dC, ja esmentaven Socotra amb el nom de Dioskouridou, i la catalogaven d’illa gran i habitada, que produïa i comerciava amb resines i productes vegetals preuats. També explicaven com arribar-hi. O, més ben dit, quan anar-hi, perquè l’accés a l’illa depenia dels vents estacionals, i durant l’època de monsons era pràcticament impossible d’anar-hi.

Els socotrins han sabut viure de la mar d’ençà que van poblar l’illa. Pesquen i capturen peix i marisc amb destresa, com es pot veure visitant la costa i els pobles pescadors. A més, en uns quants punts de la costa hi ha dunes de sorra que poden arribar a 200 metres d’alçada. Conformen un paisatge irreal a la vora de la mar.

Les platges també són un dels grans atractius de l’illa. N’hi ha de paradisíaques, amb sorra blanca i aigües turqueses, completament verges. Acostumen a ser les zones més fotografiades i compartides a Instagram.

Però, més enllà d’això, hi ha tot un món que s’acostuma a passar per alt quan es visita Socotra. La cultura local, experiències de persones que encara avui viuen en coves, o la ingerència estrangera que podria canviar per sempre l’status quo de l’illa són algunes de les realitats més silenciades d’aquest arxipèlag, històries que tractarem durant les setmanes vinents en aquesta sèrie especial sobre un dels indrets únics i més especials del planeta.