28.10.2025 - 19:50
Ja tocava! Ha tardat divuit anys, però el rècord històric per a les borses de l’estat espanyol al final de la sessió d’ahir serà recordat perquè l’Íbex-35 va superar el pic previ a la gran crisi financera. Han tornat nivells màxims que no s’havien superat del 8 de novembre de 2007 ençà, fins a tancar en uns 16.000 punts rodons. Ahir va ser un dia més que positiu, d’una setmana carregada de referències, com els resultats dels bancs i grans empreses i les reunions de bancs centrals amb la Reserva Federal americana, en el punt de mira de noves retallades. Avui ha consolidat el nivell, amb una pujada del 0,5%, en els primers passos en un espai totalment desconegut.
He començat dient que ja era hora, perquè la majoria dels mercats dels grans països ja feia temps que havien assolit el nivell previ a la gran crisi financera. A l’estat espanyol s’ha trigat divuit anys a recuperar-lo. Vegem-ne les dates. Els mercats dels EUA van ser els primers. L’índex Nasdaq –que es basa, sobretot, en accions tecnològiques– va recuperar el nivell el febrer del 2011. Els altres dos índexs importants de Wall Street, el Dow Jones i l’Standard & Poor’s 500, el van recuperar un parell d’anys més tard, entre el gener i el febrer del 2013. A Europa, les coses van anar una mica més lentes. El Dax alemany hi va arribar aquell mateix any i, més tard, l’anglès FTSE 100. En canvi, el japonès Nikkei, el desembre del 2014. Més van haver d’esperar els francesos: el CAC 40 es va recuperar l’abril del 2021, si bé és cert que l’any abans, al gener, abans de la pandèmia, gairebé el va tocar. L’Íbex-35 ho ha fet ara i resta tan sols l’FTSE MIB italià, que encara no hi ha arribat, tot i que no li falta gaire.
I aquest és el panorama. Per què ha trigat tant l’Íbex-35? Doncs perquè l’economia de l’estat espanyol ha anat endarrerida respecte dels grans països europeus, llevat d’aquests darrers anys, després de la pandèmia, en què el PIB de l’estat espanyol ha crescut més de pressa. Si observem com han anat les economies europees en el període 2007-2023, el PIB per habitant (crec que més adient que no el PIB total) ha crescut d’un 61% a Alemanya, d’un 21% a França, d’un 9% a Itàlia i d’un 7% a Espanya. En vista d’aquestes dades, és clar per què aquests dos últims estats s’han endarrerit en l’evolució de les borses. Pensem, a més, que tots dos van tenir, immediatament després de la crisi financera, la de l’euro, que va escombrar literalment Grècia i els va afectar molt més que els altres.
I ara surten, com és lògic, tot un seguit de preguntes. Què passarà en el nou terreny desconegut? Tindran mal d’altura els inversors? No ho sabem, però és possible que hi hagi un nombre d’inversors que aprofitin la celebració per fer beneficis i facin baixar l’índex. La majoria d’analistes veuen una situació a l’economia espanyola molt diferent de la que hi havia després de l’anterior rècord del 2007. D’entrada, i això em sembla clau, el nivell d’endeutament de particulars i empreses és radicalment diferent. Llavors tothom estava endeutat fins al capdamunt i ara no. El mercat laboral ha marcat rècords històrics d’ocupació i no en sectors tan irregulars com la construcció, com passava llavors. Els bancs estan més controlats. I un fet important: les empreses, amb més problemes o menys, han anat augmentant també els beneficis.
Això ho podem veure amb un indicador molt utilitzat en el món financer: la relació entre cotitzacions i beneficis (l’anomenat PER: quants euros estic disposat a pagar per cada euro de beneficis de l’empresa?). En aquests moments, el PER de les borses espanyoles és de 13,5, un dels més baixos dels grans estats. A França, per exemple, és de 17,0 i a Alemanya, de 16,1. Als Estats Units és una altra cosa. Avui és a 28, i la mitjana d’aquests darrers cinc anys ha estat entre 21 i 24. Això vol dir que la borsa espanyola, en termes relatius, encara va barata i l’americana, molt cara.
Potser el risc més greu que tenim ara ve precisament dels valors americans, sobretot dels tecnològics, que treballen en la intel·ligència artificial. Pensem que l’índex S&P 500 sectorial de les empreses TIC, en aquests moments, es troba a 41,3, una magnitud desorbitada. Per això cada vegada més es parla de la formació d’una bombolla de IA i del risc que esclati en qualsevol moment. Molts analistes hi veuen un paral·lelisme amb la crisi de les “puntcoms” del 2000, que va arrossegar el mercat. Per què? Perquè els resultats reals no tenien res a veure amb les seves cotitzacions, que no paraven de créixer per motius purament especulatius. Hi ha relació entre tots dos episodis? A mi no em fa gens de gràcia això que passa amb aquestes empreses. No cal dir que si això peta, no solament passarà per damunt de la borsa americana, sinó que tindrà repercussions mundials. Aquí sí que hi veig un risc elevat.
Hi ha un altre factor a favor de les borses europees. El dòlar es va desvalorant envers l’euro, i això fa que moltes inversions borsàries que anirien als EUA vinguin cap a Europa, perquè les perspectives del dòlar no són bones, atès allò que ha dit Trump, per activa i per passiva, que vol un dòlar barat per a frenar les importacions i afavorir les exportacions. I ho va aconseguint. Des que va començar la nova legislatura americana, al febrer, el dòlar s’ha desvalorat de gairebé un 12% envers l’euro. I no s’ha acabat.
Tampoc no podem passar per alt tot això que ha passat aquests darrers anys a la borsa de l’estat espanyol, on l’economia ha crescut molt més ràpidament que a la resta d’Europa, per causes que hem anat analitzant a la Píndola. Sembla que després de la pandèmia el rebot aquí ha estat molt més fort. I un dels factors que no es pot negligir és el boom del turisme, fruit dels desigs d’escampar la boira que hi ha hagut a tot Europa, després dels confinaments forçats. Val a dir que enguany sembla que comencen a minvar.
“Espanya és un cas fora del comú entre les economies europees que, d’una altra banda, presenten un compliment decebedor.” Aquest és el diagnòstic del Financial Times, en un editorial de fa unes quantes setmanes, en què destacava que, d’ençà de començament del 2024, l’economia espanyola havia crescut a una taxa anual mitjana del 3%, en comparació amb poc més de l’1% de la zona euro en conjunt. Vet aquí l’empenta final que ha portat l’Íbex-35 al nivell actual.
No deixem de banda un altre fet cabdal: el comportament dels bancs. Aquests darrers anys, els seus beneficis han anat de rècord en rècord, i això n’ha enlairat les cotitzacions a nivells estratosfèrics. Observem tan sols una dada. Els cinc anys darrers, el valor de l’Íbex-35 s’ha multiplicat per 2,5, que és una animalada. Molt més que l’europeu, que s’ha multiplicat per 1,6. Doncs bé, l’Íbex sectorial bancari s’ha multiplicat per 6 en aquest temps! Això ens dóna una idea de la cursa d’aquests anys. I no oblidem que l’Íbex-35 és l’índex de les borses europees, on els bancs tenen una ponderació més important. Pensem que entre els cinc valors que més pesen dins l’Íbex-35 hi ha tres bancs (Santander, BBVA i CaixaBank) que ells tots sols equivalen al 35% de l’índex. Els altres dos valors són Iberdrola i Inditex (sumant-los als bancs, fan un pes total de gairebé el 60%). I així tanquem el cercle, de moment…
