Som el que mengem, diuen. I som el que parlem i el que veiem i el que sentim i el que escoltem, que no és igual. Som el que llegim, també. De vegades (gangues de l’ofici o la passió) diria que sobretot som el que llegim. No pas l’impacte primer, aquest trasbals que jo mateixa tinc ara i que avui em defineix, aquest desassossec, no: el pòsit, les coses que en queden, les que com un tel se t’adhereixen als teixits, per dins i per fora i pertot, i que els impregnen i s’hi fonen i al final ja són ells; tu.

No passa pas amb tots els llibres, això, és clar. Però amb alguns, sí. Aquella sensació, aquell saber que ja no ets la mateixa persona després d’haver llegit Vida i destí, de Vassili Grossman, per exemple. No goso afirmar-ho avui perquè tot just si he passat la darrera pàgina de La pell i qui sap després si farà o no l’efecte del pòsit, que no és un procés que puguis establir a conveniència i necessita el seu temps i ara mateix amb prou feines sóc en aquell punt del silenci i del deixar anar l’aire retingut i alguna exclamació entre les dents i tornar encara a les dues darreres línies i llegir “—És una vergonya, guanyar la guerra —vaig dir en veu baixa”.

No goso afirmar encara res però sé que sí. Perquè encara que l’autor, aquest Curzio Malaparte de biografia paradoxal, m’esmussava i m’esmussa, el llibre, la novel·la, els contes que la formen, cròniques, el que sigui, té tanta grandesa, tanta veritat, i dolor, i poesia, que és impossible d’oblidar. I ja sé que quedarà.

Biografia paradoxal, he escrit, per fer-ho curt i per entrar en matèria: que va ser soldat a la Primera Guerra Mundial i corresponsal a la segona, que va ser feixista amb Mussolini i que Mussolini el va empresonar per antifeixista, que després es va unir als aliats i més després, al Partit Comunista. I al catolicisme. Diuen que el càncer que el va matar venia del gas mostassa. La guerra és espantosa i les seves cicatrius, també. En tot cas, aquest Curzio Malaparte que es va inventar el nom (de naixement era Kurt Erich Suckert, mare italiana, pare alemany), que es va convertir ell mateix en personatge inventat precisament per fer-se real (personatge també literari: Malaparte és el narrador d’aquesta novel·la crònica i metàfora de totes les devastacions, acta alçada dels espants que Suckert va viure), ens ha deixat aquesta obra tan dura i tan bella, tan difícil, a estones, de llegir; tan difícil, quan comences, de parar de llegir.

En tot cas, per sort, l’Anna Casassas, que ha traduït La pell per a La Segona Perifèria (en som conscients, de la força i la qualitat de la traducció al català avui, oi?), escriu una breu presentació que diu “Totes aquestes posicions, més o menys canviants, de Malaparte són determinants per entendre’n l’obra? No. Entre altres coses perquè no sabrem mai del cert què pensava de debò. En canvi, sí que sabem segur que, independentment que li agradés provocar i que fos un megalòman, és un escriptor immens, d’un humanisme profund, proveït d’una gran cultura clàssica i d’una imaginació barroca, que ha deixat textos que avui encara ens sorprenen i ens remouen.”

He llegit La pell amb el cor encongit. És la crònica poètica, terrible, de la postguerra i de la guerra i de la degradació i de la dignitat alhora. Una ironia amarga, un cop de puny a la gola, una tristesa per Europa. Nàpols vençuda i aliada de sobte dels seus conqueridors (“ara lluitàvem al costat dels aliats, per guanyar amb ells la seva guerra després d’haver perdut la nostra, i per això era normal que duguéssim els uniformes dels soldats aliats que havíem matat nosaltres”), Nàpols descrita amb cruesa descarnada, dones “pansides, amb els llavis pintats i les galtes xuclades sota una crosta de coloret, horribles i llastimoses”, que criden i ofereixen les seves criatures als soldats: “Two dollars the boys, three dollars the girls!” Nàpols en textura de xaloc o de garbí, en colors de pell de llangardaix, de tinya i floridura, “miserable i arrogant alhora”. Nàpols com a relíquia o supervivent del món antic. Nàpols invicta i conquerida. Nàpols venent-se a ella mateixa per comprar un crostó de pa, mitges, cigarrets. El contrast amb els uniformes impecables, els cossos alts i ben alimentats dels soldats americans, “les sabates fines de cuir groc”, sabates d’or entre la runa, és cruel: “No s’havien vist mai, en tot Europa, uns soldats tan desinfectats, sense el més petit microbi ni entre els replecs de la pell, ni entre els replecs de la consciència”. Nàpols desolada i bruta i empestada. La pesta que descriu Malaparte no l’escampen les puces sinó la guerra mateixa, la mera lluita per la supervivència que la conquesta estableix (no pas lluitar per no morir, sinó per sobreviure): és una malura ètica que transforma “la consciència humana en una buba horrible i pudent”.

La pell es va publicar l’any 1949. Diuen que el títol primer era La pesta, però que Camus es va avançar. La pell, La pesta, dues cares potser, d’una mateixa cosa. Tan diferents i en complement o contradicció. Tan abocades al seu temps. Tan necessària, la literatura, per explicar-nos el món i per interrogar-lo, també. El món d’ara, vull dir.