L’home de 64 anys que viu en una cova: “És el meu paradís”

L’Abdul·lah es desperta amb els raigs de sol i observa per enèsima vegada la llacuna que s’estén davant seu. La poca profunditat de l’aigua fa que tingui un color turquesa d’aquells que semblen de mentida. És en una cova. La seva cova. El mateix lloc on va néixer fa seixanta-quatre anys i d’on no s’ha volgut moure tot i el rebombori exterior. Comença els dies menjant-se uns dàtils i unes ostres, i es renta les dents amb la sorra de la platja.

“Benvinguts, benvinguts!”, exclama quan ens veu arribar, tot pujant cap a la seva cova a través de les restes d’una mandíbula de balena blava. És un home rialler, amb els cabells rinxolats, que porta un collaret fet amb dents d’orca. Ràpidament ens serveix te en uns gotets petits. “A vegades surt dolç, a vegades salat!”, ens avisa. Com que l’aigua amb què el prepara és de mar, la infusió que tastem és inevitablement salada. Ell se la beu amb una petxina enorme. “Sempre ho faig així”, proclama orgullós.

És l’últim home que viu en coves de tot Socotra, una de les illes amb una biodiversitat més singular del planeta, situada al Iemen. Va néixer ací, igual que els seus pares, els seus germans, la seva dona i els seus fills. Però ell és l’únic que continua sense abandonar la vida cavernícola. “A la gent li agrada la ciutat per l’electricitat, l’escola… Perquè ho tenen a prop. Però a mi m’agrada ser ací”, ens explica entre glops de te salat.

Es va casar amb la seva cosina, que havia nascut a la cova del costat, i van tenir quinze fills, nou dels quals es van morir per la poca infrastructura sanitària de l’illa. El seu fill més gran, de trenta-cinc anys, li ha donat els primers néts. I, com tots els avis, de tant en tant li toca de fer de cangur. Deu ser l’únic, això sí, que penja els nadons d’una xarxa aprofitant les roques de la cova per a fer un gronxador. El soroll de les ones i la brisa suau que entra a la cova els calma de seguida, assegura.

La cosa que més sol sorprendre els qui coneixen l’Abdul·lah per primera vegada és l’edat. Ha superat àmpliament la seixantena, però té un aspecte físic envejable. Es mou àgilment per les roques, descalç, s’ajup i té reflexos explosius que l’ajuden a caçar. A més, té una dentadura blanca i sana sense haver utilitzat mai dentífric.

Però allò que captiva tothom és la seva personalitat, enèrgica i sempre alegre. I és capaç d’aprendre idiomes amb molta facilitat. Amb nosaltres parla en un bon anglès que ha après de manera del tot autodidacta. “No sé llegir ni escriure anglès”, ens explica. “Només sé les coses que en pesco dels turistes.” També s’ha après paraules de molts altres idiomes, com ara l’alemany, el txec, l’italià, el xinès i el castellà.

Malgrat que tot el seu entorn va decidir de traslladar-se al municipi pròxim de Qalansiyah, ell s’aferra a la cova. Està convençut que no necessita res més. Menja tot allò que troba a la naturalesa i es protegeix de les inclemències del temps a les profunditats de la seva llar. “Al matí, per esmorzar, menjo dàtils de Socotra amb peix a la brasa i, a vegades, marisc: musclos, petxines, ostres… Per dinar tinc arròs amb peix.” Ens mostra que fàcil que és d’obtenir el menjar amb una passejada ràpida per la llacuna, de la qual treu unes quantes ostres i mol·luscs. A més, també caça sovint tortugues marines i ocasionalment cria de tauró. Les rajades són encara més comunes. “Avui n’he agafada una, allà al darrere, caminant a poc a poc… Hi ha moltes rajades.”

A banda animals petits, a vegades n’ha trobat alguns de més grossos, morts a la costa. A més de la mandíbula de balena que fa d’entrada de la cova, fa un temps va trobar també el cadàver d’una orca. “Jo en dic dofí”, confessa. “Però si veus el blanc i el negre, és una orca. La vaig trobar morta allà. Al cap d’una setmana li vaig agafar les dents per a fer-ne un collaret. I al cap d’un mes vaig agafar-ne l’esquelet per a espantar els nens.” Dit i fet, la columna vertebral i el crani ara formen part de la decoració de l’interior de la cova.

Tot i negar-se a tenir una vida entre parets, l’Abdul·lah no renega dels avantatges d’algunes tecnologies. Ara, per exemple, té una petita placa solar que li permet de carregar un telèfon senzill. Si la cova és la cosa més important per a ell, socialitzar-se és la segona cosa que més li agrada: i aquell dispositiu li permet d’estar connectat amb els qui el volen visitar.

La seva dona ha acabat acceptant la vida del marit, que durant tota la setmana dorm a la cova. El dijous, això sí, dorm a la casa que tenen a Qalansiyah, perquè el divendres és el dia més important de l’islam i ha d’anar a la pregària del matí a la mesquita.

A Socotra, l’islam conviu amb les llegendes locals, que sovint esmenten la presència de jinns, o genis, uns esperits invisibles que habiten en zones remotes i que poden adoptar formes diverses i fer coses extraordinàries. “A vegades sento com si un jinn em parlés, saps?”, comenta l’Abdul·lah mirant cap a l’horitzó. “Quan camino, el sento, però no entenc què diu. Fa temps, també veia una persona caminant per la llacuna, com si pesqués. Apartava la vista un moment i, quan tornava a mirar, ja no hi havia res.”

Segons ell, el seu entorn va entendre més la seva preferència per la cova durant els dos ciclons del 2015. “Tothom a la ciutat va anar a l’escola, a la mesquita, a l’hospital… Per quedar-s’hi, perquè totes les cases podien caure a causa de la força de l’aigua. Jo vaig tenir una idea i vaig emportar-me tota la família ací, tots. I hi vam estar nou dies.” A Qalansiyah, la “ciutat” de la qual parla l’Abdul·lah (tot i que en realitat es tracta d’un petit poble de pescadors d’uns 4.000 habitants), unes quantes cases es van ensorrar i algunes barques es van enfonsar. Segons ell, hi van morir deu persones. La seva família, en canvi, va sentir-se protegida en tot moment dins la cova. “Ens van avisar que potser hi hauria un altre cicló. Vaig dir a la meva dona que si en venia un altre, moriria tothom a Socotra, i llavors seria tota l’illa per a nosaltres”. Per sort, no n’hi va haver cap més.

En una ocasió, l’Abdul·lah va abandonar la seva cova i l’illa. Va ser quan l’any passat el van portar al Iemen continental i a Oman. Els últims anys, la seva història s’ha fet força popular i el van convidar uns quants patrocinadors. “Em va portar molta gent”, explica. “Tenia dos escortes, un a cada costat, perquè hi havia molta gent que volia fotos.”

A la ciutat de Salalah, a Oman, va viure la pitjor experiència que recorda. Va ser quan va entrar per primera vegada en un ascensor, tot sol. No tenia ni idea de com funcionava i va començar a prémer els botons frenèticament sense entendre per a què servien: va anar amunt i avall, del tot perdut, fins que el “van rescatar”. “Vaig estar setze dies malalt. Suposo que pels canvis d’aigua, pel fred, per la gent… Em feia mal de cap tota l’estona, com si portés una caputxa ací”, recorda tot tocant-se el cap amb les mans. El van portar a un hospital del Iemen, a on li van receptar unes medecines que s’havia de prendre uns quants dies, al matí, a la tarda i després de sopar. Però com que ell no havia visitat mai cap hospital ni li havien receptat mai medecines, se les va prendre totes de cop. Afortunadament, no va haver-hi efectes secundaris.

“En canvi, no sé què és estar malalt a la cova. Tampoc sé què és estar trist. No ploro mai. Tota la vida he estat feliç perquè ací no noto res dolent: sento les onades, el vent, la mar, les barques…”, ens assegura amb el seu somriure etern. Per ell, aquelles roques, aquella llacuna i aquells animals són casa seva. Tot parlant amb nosaltres, s’acosten uns quants ocells i ràpidament els tira grans d’arròs. “Són els meus ocells”, ens diu. Aquesta connexió amb l’entorn el fa viure sense preocupacions i, tot i haver vist unes altres maneres de viure, no vol canviar la seva vida per res. “Hi ha qui prefereix viure a la muntanya, per les cabres i tot això. Però a mi m’agrada ací, a la cova… És el meu paradís.”