04.04.2026 - 19:04
|
Actualització: 05.04.2026 - 01:23
Tres vegades va sonar l’himne espanyol ahir durant la Processó General de Divendres Sant a Mataró, una de les més importants de Catalunya, declarada Patrimoni Cultural de la ciutat. La Mare de Déu de l’Esperança, el Sant Sepulcre i la Soledat han sortit a la plaça de Santa Maria acompanyats de l’anomenada Marxa Reial i la televisió local ho va retransmetre en directe.
Enfront de l’escàndol a les xarxes, el president de la Comissió de Setmana Santa va afirmar que fer sonar aquesta música davant les imatges religioses no tenia cap connotació política. Però s’han alçat demandes perquè l’ajuntament doni explicacions al ple municipal sobre la que és, efectivament, una imposició del franquisme.
Un origen clarament militar i monàrquic
La presència de l’himne espanyol a les processons no és una tradició religiosa immemorial. Està documentat que fins a mitjan segle XIX les processons de Setmana Santa a Andalusia feien el recorregut completament en silenci. Va ser llavors quan les bandes de música, que en aquell moment eren sobretot militars, van començar a acompanyar els passos. Aquestes bandes tocaven el que sabien: el seu repertori castrense, que incloïa, naturalment, l’himne de l’estat.
Així, hi havia una tradició andalusa genuïna, de naturalesa essencialment castrense i monàrquica, en la qual les bandes dels regiments portaven la música als carrers. Però era una pràctica andalusa i, sobretot, vinculada a la presència de bandes militars en un context molt específic. No era ni general, ni obligatòria, ni ideològica en el sentit que passaria a ser-ho, i no tenia cap presència als Països Catalans.
El canvi de símbols del franquisme
El salt qualitatiu el va donar el franquisme. El règim que havia batejat la guerra del 1936-1939 com una croada religiosa i havia convertit el nacionalcatolicisme en la seva doctrina oficial no podia deixar de veure en la fusió entre l’himne i la cerimònia religiosa una oportunitat simbòlica d’or. La simbiosi entre estat i església era total, i calia que es manifestés en tots els actes públics, incloses les processons. Especialment tenint en compte l’entusiasme amb què la població havia acollit l’himne de Riego, himne oficial espanyol durant la II República, una música que havia fet oblidar el vell himne monàrquic que aviat passaria a ser el de la nova dictadura.
Cal recordar que al començament de la insurrecció franquista, durant uns quants dies, els partidaris de Franco onejaven la bandera tricolor de la república espanyola i en feien servir els símbols, fins i tot l’himne. La bandera tricolor republicana va ser utilitzada pels sollevats del 17 de juliol al 15 d’agost de 1936.
Aquell dia es va fer un gran acte a Sevilla per la festivitat de la Verge dels Reis, organitzat per Franco, però protagonitzat formalment per Queipo de Llano, en què es va retirar la tricolor i es va hissar la bandera monàrquica mentre una banda de música recuperava la Marxa Reial, que havia estat prohibida el 1931. La bandera bicolor i la Marxa Reial van quedar oficialitzades amb un decret del 29 d’agost de 1936, tot i que la bandera va conservar l’escut republicà, que no va ser canviat fins al 1938. La data i el marc no eren casuals: la processó de la Verge dels Reis, a l’estiu, a la capital andalusa. Religió, exèrcit, autoritarisme i nacionalisme espanyol, tot fos en un sol acte.
La legalitat franquista sobre l’himne i les processons
El marc legal va arribar una volta s’havia consolidat arreu de l’estat el nou costum de fer sonar l’himne monàrquic al final de les processons –més per apartar de la memòria col·lectiva l’Himne de Riego republicà que no per cap altra raó. El decret 895/1963, que va aprovar el Reglament d’actes i honors militars, va regular explícitament que les bandes havien de tocar de manera obligatòria l’himne espanyol en tot de situacions relacionades amb la pràctica de l’església catòlica. El títol III d’aquest decret, dedicat als honors que calia retre al “santíssim sagrament i les imatges sagrades”, especifica que les bandes havien de tocar obligatòriament la Marxa Reial en presència del “Santíssim”.
La pràctica andalusa espontània quedava així elevada a norma militar de l’estat espanyol. La democràcia no en va derogar formalment l’ús, però tampoc no el va consagrar. El reial decret del 1997 que regula l’himne espanyol no inclou les processons entre els actes en què ha de sonar obligatòriament, com es va aclarir el 2015 arran d’una polèmica al País Valencià, on hi va haver moltes protestes pel mateix fet que ahir va passar a Mataró.
Polèmiques anteriors al País Valencià i a les Illes
El 2015, a Sueca i al Pinedo, les autoritats municipals van prohibir la interpretació de l’himne espanyol a la processó, bo i argumentant que no era adequat de tocar-lo en un estat que es proclama oficialment laic.
El conflicte va arribar al govern espanyol quan la Federació de Societats Musicals va preguntar sobre l’obligatorietat –o no– de tocar l’himne de l’estat espanyol a les processons i festetes populars. La resposta de l’executiu va ser esquiva: va citar la llei que regula l’ús de l’himne i va assegurar que la normativa “no limita ni exclou” més situacions possibles. En definitiva, va dir que no era obligatori, però que tampoc no estava prohibit.
Un cas equivalent, però anterior, havia passat a les Illes, a Felanitx. El 1998, el rector Llorenç Lledó havia substituït l’himne franquista per la peça “Al·leluia”, de Händel. Però l’any 2004, amb l’arribada al poder de l’alcaldessa Catalina Soler (PP), va sorgir la polèmica: la batlessa insistia que sonàs la Marxa Reial espanyola durant la cerimònia de l’Encontre del Diumenge de Pasqua. El rector s’hi oposava. La solució final va ser salomònica: la banda va romandre en silenci mentre pels altaveus sonava “Al·leluia”, de Händel.
Així, el patró és sempre el mateix: quan algú intenta d’eliminar aquest costum heretat del franquisme, la dreta l’intenta recuperar o mantenir, i la controvèrsia fa evident la naturalesa política –que no pas religiosa– d’una pràctica que alguns volen presentar com a tradició immemorial, quan no ho és. La polèmica de Mataró d’enguany no és, en aquest sentit, un incident aïllat, però té la característica inèdita fins ara que sigui un ajuntament socialista qui promou la recuperació de les tradicions franquistes.
