La transfobsfera mundial celebrava l’altre dia el veto de les dones trans a les categories femenines de les competicions del COI. En correspondència amb els temps que corren, veure caure drets d’una minoria no ens hauria de sorprendre; de fet, als Països Catalans és el pa de cada dia, i com tota reculada en camins ja recorreguts, la idea és que la tinguem per lògica i natural, com una tornada a la llera després de la disbauxa d’haver anat massa lluny. D’aquesta manera, pel que fa al cas concret que ens ocupa, molts s’han expressat a les xarxes en els termes que “ja era hora”, que “guanya el sentit comú”, que “l’aigua mulla”, mentre que molts altres que no hem tingut mai la qüestió tan clara no hi ha manera que ens en puguem alegrar.

Si ara tinguéssim una màquina del temps, seria una bona ocasió per a viatjar al segle que ve i veure la fórmula amb què el COI i les federacions futures hauran inclòs les dones trans a les seues competicions: si hauran tirat per categories segregades, en el pitjor dels casos; si totes les disciplines seran mixtes, o si seran individuals basades en la superació de les marques personals. Haurà de ser una de tres, perquè l’única certesa aquí és que les persones trans no desapareixeran, i les seues ambicions tampoc. Hom pot pensar que em precipito presumint que la deriva regressiva no durarà un segle, però m’estimo més suposar que amb cent anys n’hi ha prou perquè les societats es guareixin i deixin de voler tornar la gent als vells armaris físics i mentals.

Dit tot això, torno a la qüestió del punt de vista dels qui no hem tingut mai clar l’encaix de les atletes transgènere en l’esport. I aquí he d’afegir: tal com està muntat l’esport, perquè, si parlem d’inclusió, aquest món ja està mal resolt d’entrada. Vull dir que la competició física és un altre territori d’hòmens que els qui no s’ajusten a l’universal masculí sempre l’han hagut de conquerir, començant per les dones. Tot i això, obrir-lo a la diferència de l’universal establert –a dos pits, a un membre amputat, a una paràlisi cerebral– no ha resultat cap amenaça mentre la classificació general ha continuat ordenada en dos calaixets: el que dóna més drets televisius i els altres. El problema ve quan la pau de l’ordre establert és torbada per la conquesta de drets d’una part de la societat amb qui el sistema no comptava, ja fos perquè de normal s’ha reprimit, ocultat, tancat, suïcidat o executat, estalviant-nos la murga d’haver-hi de pensar.

En efecte, dirimir el lloc que han d’ocupar els discriminats al pati dels dominadors és més complicat que resoldre qui arriba més lluny, qui és més ràpid, més fort, més dotat per als avantatges amb què tradicionalment s’han mesurat els hòmens entre ells. D’aquesta manera, l’univers trànsfob, que no es complica, no s’expressa tant en termes d’inclusió com d’encaix en un ordre establert i natural. El discurs del feminisme transexcloent, com el del masclisme que l’instrumentalitza, ve a dir una cosa tan fàcil d’entendre com que, tant com ha costat a les dones fer-se un lloc al pati dels hòmens, només els falta ara haver de compartir el seu racó. Llàstima que la història continua, benvinguts al món de la interseccionalitat: en la piràmide de la marginació, sempre hi ha algú a sota més discriminat.

A manera de parèntesi, he dubtat si havia de perdre el temps amb les clàssiques obsessions trànsfobes sobre els lavabos i els vestidors, atès que ha estat un dels arguments de les atletes que es consideren amenaçades per les competidores trans. Ja ho sabeu, aquesta derivada de la idea que hi ha hòmens que fan el trànsit per colar-se als espais de dones i violar-les –com si els hòmens haguessin necessitat mai cap lavabo ni cap vestidor ni cap sofisticació per a violar, que sempre se n’han sortit sense gaires maldecaps. I, pel que fa a la competència deslleial, aquesta fantasia que atletes fracassats es puguin fer passar per dones per rascar alguna medalla, ja ni hi entro perquè només és la mesura d’una ignorància: la del coratge sobrehumà que cal per a renunciar a l’estatus de privilegi de la masculinitat i davallar al graó més oprimit de tots, aviam si un dia pel carrer tens sort i et volen matar. S’ho pot figurar anàlogament el català a qui li retreuen que “triï” d’enraonar la seua llengua podent parlar castellà, que és “lo normal”, i deixar de complicar la vida a la resta del món: per a qui s’hi hagi trobat, “moriràs essent un home” té el mateix component anorreador del “moriràs essent espanyol”.

És la incomoditat de sortir del blanc o negre, que sempre ho complica tot. Com a dona de nació oprimida, la imposició d’identitats contràries a la pròpia no m’és una qüestió aliena, i sento un rebuig natural a la filosofia del què-diu-al-teu-DNI aplicada a l’esport. Per altra banda, el privilegi de dona cisgènere em permet la comoditat del dubte: al final, l’esport es basa inherentment en regles, i així com hi ha reglaments que imposen una indumentària hipersexualitzadora a les esportistes, o cap a casa s’ha dit, no sé què pot impedir l’existència d’una norma que les obligui a passar un test genètic i, si no, que es dediquin al parxís. Alhora, la meua orientació científica em fa receptiva als estudis que conclouen que el rendiment físic de les dones trans no és millor que el de les cis; que, si bé les primeres conserven més massa muscular que les segones, no es poden establir correlacions directes entre la massa muscular i la força. I espera’t, que, de nou, el meu privilegi de dona cis em permet tornar a dubtar: i si un altre estudi diu una altra cosa, què; o, pel meu gust: i què.

En tot cas, el problema no és de les atletes trans, sinó de l’esport d’elit mateix, que ens entestem que sigui inclusiu tot i que es basa de manera intrínseca en l’exclusió: l’exclusió dels lents, dels febles, dels no normatius. A partir d’aquí, una de dues: o sotmetem tots els aspirants a les seues discriminacions, o repensem els valors de la competició. N’hi ha que, per tal de deixar fora les atletes que els desafien l’enteniment, defensaran a peu i a cavall les normes que les treuen de la circulació. N’hi ha que, per a no discriminar-les, optarien per un canvi radical a l’hora de mesurar la superació –aquesta n’és una que he sentit aquests dies: tecnològicament, és possible avaluar el progrés individual d’un atleta tenint en compte altres barems: els recursos amb què ha comptat, els ajuts institucionals, els factors econòmics, i tot el que convingués.

Sóc conscient que al llarg de la peça no he parat de caure a la trampa, aquesta que ens fa creure que parlem d’esport quan la qüestió de fons és ideològica, política, de poder. Deixem enrere dues dècades d’obertura pel que fa a la inclusió de les esportistes trans, amb canvis normatius i comitès d’experts que analitzaven els casos un per un, científicament; ara, en un petar de dits, el poder reescriu les regles per desfer el camí fet, perquè destruir sempre costa menys que construir. Ho veiem en tants camps que malauradament aquest és un més. En particular, sóc del parer que perseguir la justícia amb una injustícia és un error, però què sabré jo de poder. Em deu perdre aquest esperit d’identitat negada i oprimida, la consciència del llum de gas de quan ens diuen que l’esport és esport i no és política, l’esma de quan miro les seleccions esportives i que sempre em fa anar contra la que m’impedeix ser.