Per afrontar els pitjors escàndols de la democràcia, és imprescindible remetre’s al passat dictatorial. Especialment, quan es tracta d’investigar i denunciar els privilegis i la impunitat antidemocràtica que encara ostenten i exploten els poders fàctics que han continuat intactes i impunes en democràcia, com ara la judicatura o l’Església Catòlica, entre més.

En l’entrevista que em va fer Assumpció Maresma fa uns mesos per a la introducció del llibre Contra el silenci i la impunitat, sobre la responsabilitat històrica de l’Església Catòlica en la dictadura, jo afirmava:

“L’Església Catòlica és corresponsable de la política d’extermini i dels crims del franquisme. En virtut de la llei d’amnistia, aquesta institució també ha gaudit d’impunitat judicial, social i política. No hem d’oblidar que ells van beneir la croada de Franco i els seus crims en una carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món. El 1937 la matança de Gernika –mil sis-centes víctimes en tres hores–, obra dels aliats de Franco, la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, va horroritzar el món. Franco exterminava la població civil indefensa.

Per frenar la reacció internacional, el general va demanar ajuda a l’església, al cardenal Isidre Gomà. I li van donar una carta col·lectiva en què, entre més coses, es deia: ‘En morir sancionats per la llei, els nostres comunistes s’han reconciliat en la seva immensa majoria amb el déu dels seus pares.’ Assassinar rojos, per tant, segons els bisbes, era fer el bé. Actualment, segons la constitució, Espanya és un estat laic, però a la pràctica l’església continua aprofitant-se econòmicament de l’estat i gaudeix de tots els seus privilegis i influències, sobretot en l’àmbit educatiu. Igual que en la dictadura.”

Aquest article d’avui parteix del que ja vaig dir aleshores i segueix el fil de la riquesa de l’església obtinguda, gràcies a Franco en dictadura i a Aznar en democràcia, sota l’empara dels pactes ocults i els fraus de la modèlica transició. A més del silenci còmplice de tots els partits de l’arc parlamentari, i la desídia, passivitat o desinformació de la societat.

Si durant la dictadura l’Església Catòlica i l’estat eren una sola cosa, avui, malgrat la declaració de laïcisme d’estat de la constitució, l’església continua espoliant i apropiant-se del patrimoni històric del país, amb total impunitat, un privilegi que li va atorgar Franco i que la transició, com en tantes altres coses, va consolidar de manera hipòcrita, il·legítima i opaca.

La pràctica de les immatriculacions ha convertit l’església en el principal propietari immobiliari del país. Té un 80% del patrimoni històric i 100.000 béns inscrits sense proves, segons els càlculs de la plataforma estatal Recuperando. A Catalunya, tenim la Plataforma Catalana per la Recuperació dels Béns Immatriculats per l’Església, Recuperant, una aliança d’organitzacions socials que lluiten pel retorn complet de tot el patrimoni històric i cultural que pretenen d’apropiar-se indegudament les institucions eclesiàstiques a Catalunya. Integren la plataforma: Unió de Pagesos, Fundació Ferrer i Guàrdia, Europa Laica-Catalunya, Col·lectiu Iaioflautes, Ateus de Catalunya, Associació d’acció social i cultural Adalqui.

L’espoliació de les immatriculacions de l’església

Per aprofundir en aquest escàndol polític és fonamental llegir El expolio de las inmatriculaciones de la Iglesia (Ediciones Akal), d’Antonio Manuel Rodríguez Ramos i Aristóteles Moreno Villafaina. El primer és professor de dret civil de la Universitat de Còrdova, fundador i portaveu de la Plataforma Mesquita Catedral de Córdoba Patrimonio de Tod@s i Recuperando. El segon és un periodista amb una àmplia experiència en molts mitjans, que aquests darrers anys ha investigat a fons les immatriculacions de l’església i n’ha publicat nombrosos reportatges.

És un excel·lent treball d’investigació rigorosa, de documentació, reivindicació i denúncia d’una qüestió molt important que els mitjans de comunicació i els partits polítics han tendit sistemàticament a deixar de banda d’ençà dels pactes de la transició. Totes les iniciatives i demandes d’informació i llistes de propietats i immatriculacions de l’església, tant a l’estat espanyol com als governs autonòmics, s’han fet per demanda popular i d’associacions com Recuperant, entre més.

La simbiosi estat-església encara és tan sòlida, després de cinquanta anys de la mort del dictador, que, per exemple, com expliquen ells, l’any 2015 l’estat va haver de derogar una llei hipotecària anticonstitucional, però no va declarar nul·les les immatriculacions, amb la connivència dels registradors de la propietat. És la mateixa estratègia que la democràcia ha utilitzat per preservar els privilegis i la impunitat dels funcionaris, jutges i policies de la dictadura quan ha declarat “il·legítims” els tribunals de justícia de Franco, però no n’ha anul·lat les sentències. Com veiem dia a dia, els pactes foscos de la transició entre feixistes i antifeixistes estaven molt ben travats i dissenyats pel mateix patró.

Un privilegi franquista que es manté fins avui

En el llibre de Rodríguez i Moreno es detallen quins mecanismes legals han permès l’espoliació més gran de la història d’Espanya i com ha funcionat. S’analitzen i investiguen els casos més flagrants, des de la Mesquita de Còrdova, el més simbòlic, fins al cas de la Basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona, passant per la Giralda de Sevilla, el saqueig dels béns comunals de Navarra, les muralles d’Artà, els tresors mudèjars d’Aragó, el pre-romànic asturià, i també masies, cementiris, ermites, boscos a Catalunya i les Illes Balears, oliverars a Jaén i Còrdova, finques rústiques i urbanes, cases, pisos i locals.

Tot el llibre està molt ben emmarcat en el context històric espanyol i en l’europeu, on fa molt de temps que l’Església Catòlica ha perdut tota mena de privilegi ancestral i paga els imposts com li pertoca. El cas espanyol és una anomalia flagrant en el panorama internacional.  També estudien i analitzen les claus jurídiques de les immatriculacions de l’església que, segons ells, són una qüestió d’estat. Expliquen les demandes legals presentades per obtenir totes les dades del tema, els casos judicials guanyats a l’església, i les possibles vies de reclamació política i als tribunals per a restablir la veritat i aconseguir el retorn d’aquest patrimoni al domini públic.

Tot va començar l’any 1946. El mateix any que França decidia de tancar la frontera amb Espanya, motivada per les manifestacions multitudinàries que es van viure en protesta per l’afusellament del guerriller asturià Cristino García Granda, que a França era considerat un heroi nacional per la seva lluita contra els ocupants nazis. El govern francès va advertir als dels EUA i el Regne Unit del perill latent que representava Franco per a la seguretat internacional. L’Assemblea de les Nacions Unides recomanava als països membres la retirada d’ambaixadors i ministres plenipotenciaris de Madrid “convençuda que el govern feixista de Franco a Espanya […], imposat al poble espanyol per la força amb l’ajuda de les potències de l’Eix i a les quals va donar ajuda material durant la guerra, no representa el poble espanyol”.

Simptomàticament, aquell mateix any 1946, quan la dictadura quedava aïllada del món, Franco, com a premi pels serveis prestats abans, durant i després del cop d’estat, atorgava poders a l’Església Catòlica per perpetrar l’espoliació patrimonial més monumental de la història d’Espanya.

La clau va ser la nova redacció de la llei hipotecària, que en l’article 206 deia textualment: “L’estat, la província, el municipi i les corporacions de dret públic o serveis organitzats que formen part de l’estructura política d’aquest estat i les de l’Església Catòlica, quan els manqui el títol escrit de domini, podran inscriure el dels béns immobles que els pertanyin mitjançant l’oportuna certificació lliurada pel funcionari a càrrec de qui estigui l’administració d’aquests béns, en la qual s’expressarà el títol d’adquisició o la manera en què van ser adquirits.”

Aquests privilegis, fruit de l’arbitrarietat dictatorial, clarament inconstitucionals avui, no van ser derogats pas quan es va aprovar la constitució espanyola. Per contra, José María Aznar els va blindar i reforçar durant uns quants anys. L’any 1998, va aprovar dues normes, la llei del sòl i la reforma hipotecària, que permetia, per exemple, de privatitzar els temples, que no havien estat mai de ningú, com els rius i les places. Va ser llavors quan l’Església Catòlica va posar al seu nom la Mesquita de Còrdova (i el negoci que representa) i capelles de poble i es va fer seu més del 80% del patrimoni històric de domini públic.

És immoral, afirmen els autors, que la jerarquia catòlica aprofités per immatricular monuments d’un valor cultural incalculable que sempre havien estat del comú, sense aportar cap més prova que el fet que eren esglésies. És com si els metges s’apropiessin dels hospitals, o els professors, de les escoles. I encara és pitjor, perquè veient que era tan còmode i impune fer-ho, es van posar a inscriure tota mena d’immobles sense cap vinculació religiosa. Inclosos cementiris, muralles, carrers, locals comercials, places de garatge, pisos, videoclubs, parcs, frontons… i, fins i tot, béns ja inscrits.

El més greu no és que els bisbes actuessin com a fedataris públics, sinó que únicament ho fessin per autocertificar-se el domini d’allò que no podien provar que els pertanyia. Una potestat que no tenen ni els notaris. Són molts els exemples de casos que analitza el llibre, com ara el cas de les muralles d’Artà, o terrenys i ermites propietat de pagesos que s’apropià el Bisbat de Vic, entre més.

La Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona

El cas de Santa Maria del Mar és emblemàtic i flagrant. És una obra col·lectiva important construïda pel poble entre el 1329 i el 1383. Mentre els aristòcrates, els rics i les jerarquies catòliques edificaven la catedral, els veïns del barri de la Ribera de Barcelona recaptaven diners entre obrers, mariners, pescadors, menestrals, comerciants i artesans per construir Santa Maria del Mar. L’origen popular està simbolitzat pels bastaixos populars de les portes principals. Eren els estibadors del port i antics esclaus alliberats que van baixar centenars de blocs de pedra de les pedreres de Montjuïc per edificar la basílica.

El que no es podien imaginar aquells mariners i bastaixos és que, set-cents anys després del seu esforç titànic,  la jerarquia catòlica s’apropiaria de la seva obra monumental, sense proves, amb quatre paraules i una signatura. La Basílica de Santa Maria del Mar va ser inscrita per l’Església Catòlica l’any 2012, tal com ha aconseguit de documentar la Plataforma Recuperant després d’un llarg i laberíntic procés burocràtic i administratiu d’anys.

Ho reflecteix la llista de béns immatriculats publicada pel govern de Pedro Sánchez l’any 2021, tot i que fins el 2025 no es va tenir accés a la nota registral. El més curiós del cas per als autors és que la immatriculació a nom del bisbe va ser comunicada a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, tràmit a què no estaven obligats. Generalment tot es fa de manera quasi clandestina.

Els autors remarquen que ni la Generalitat ni l’Ajuntament no van moure ni un dit per impugnar la immatriculació. “Hi ha una clara omissió de responsabilitats en la defensa de l’interès públic a què estan obligades les dues administracions per imperatiu legal”, afirmen. El registre és del 6 de juny de 2012. El president de la Generalitat era Artur Mas. El batlle de Barcelona, Xavier Trias. El bisbe de Barcelona era el cardenal Lluís Martínez Sistach, que quan va esclatar l’escàndol de corrupció familiar dels Pujol Ferrusola defensà públicament Jordi Pujol com a “referent d’honestedat”.

Un deure democràtic de transparència i de justícia

La impunitat de l’església és inquietat. Mentre la ciutadania exigeix transparència a la corona, als partits polítics i sindicats, el patrimoni i la fiscalitat de l’Església Catòlica encara romanen ocults a les catacumbes, exposen els autors. Hi ha un deure democràtic de transparència i de justícia.

Són moltes les preguntes que es fan els autors i que intenten de resoldre, sense ser exhaustius i en la mesura de les seves possibilitats, després d’anys d’investigació: “Per què no podem saber quants i quins han estat els béns immatriculats per la jerarquia catòlica d’ençà del 1946?”, es demanen Rodríguez i Moreno. “Quin és el valor de tot aquest patrimoni ingent? Per què ignorem els diners que recapta amb la seva venda i explotació mercantil? Per què no es fiscalitza? Quants diners deixa d’ingressar l’estat pels impostos que graven aquests béns i activitats? Com es pot entendre aquest tenebrós silenci respecte de la jerarquia catòlica en una societat democràtica i en un estat que es considera aconfessional? A què obeeix?”