Les paraules concretes

Amb la veu melosa i aquell to de madrileny afable que fa veure que només vol ser amic teu, el periodista Carlos Alsina, molt hàbilment, interpel·la el president Salvador Illa:

—President, vostè va dir en el discurs de la Diada que reclamava la participació plena de tots els actors polítics, en referència al senyor Puigdemont. Això també li ho vaig criticar, perquè, a parer meu, el senyor Puigdemont participa plenament en la política a Catalunya, fins al punt que és diputat al parlament. No sé com pot tenir-n’hi més, de participació.

Illa fa un so gutural fugaç, com de rumiar-s’ho, i prova sort:

—No pot estar-se a Catalunya. No pot desplaçar-se… És una restricció…
—Sí que pot —el talla Alsina, amb el riure que mig se li escapa—. Passa que si torna ha d’anar al jutjat, però poder, pot.
—No pot —respon Illa, mirant de ser taxatiu, però llavors titubeja—. Senyor, senyor, senyor Alsina. No pot. Diguem les coses pel seu nom.

Heus ací la qüestió: el nom de la cosa. Fa quinze dies, la consellera Sílvia Paneque, portaveu del govern, es va negar a respondre si el govern considerava que el president Carles Puigdemont era a l’exili. Ho va resoldre així: “Entrar en debats de paraules concretes no em sembla rellevant.”

Alsina continua:

—El meu problema argumental amb això que vostè planteja és el següent: si el president de la Generalitat, que va ser elegit pel Parlament de Catalunya després d’unes eleccions perfectament netes, lícites, diu ara que el cap de l’oposició no pot exercir plenament l’activitat política a Catalunya i que el senyor Junqueras no es pot presentar com a candidat, en el fons dóna la raó al senyor Puigdemont i al senyor Junqueras quan diuen: “És que el senyor Illa jugava amb avantatge.”

Illa es neguiteja una mica, diu unes quantes vegades que no, reivindica l’amnistia, i finalment contesta a l’argument del periodista:

—Les eleccions van ser com van ser, tothom sabia les condicions en què es donaven aquestes eleccions, i cada formació política va prendre les seves decisions, com vostè ha dit.

Alsina és un gran entrevistador, perquè sol trobar l’esquerda de la contradicció en l’entrevistat, i aquesta del president Illa és essencial. El PSC està obsessionat a no entrar en “debats de paraules concretes” perquè aquests debats serveixen per a recordar com ha conquerit el poder. Illa sap que Puigdemont “no pot” tornar perquè sap que voldria fer-ho, i sap que és cínic dir que una persona “pot tornar” si el tancaries uns anys a la garjola tan bon punt hagués tornat. I sap, en el fons, que efectivament jugava amb avantatge –com Puigdemont hauria de saber, per cert, que si va perdre no va ser per aquest avantatge–, i fins i tot ho deu saber el senyor Alsina, i de fet espero que el president Illa s’adoni, almenys, que sense aquesta “restricció” i tota la cadena de restriccions sancionades pel jutge Marchena no hauria arribat mai al càrrec, perquè els debats haurien continuat essent, inevitablement, “de paraules concretes”, perquè la democràcia es buida per dins si es buiden també les paraules.

Ara que l’independentisme necessita retrobar també els significats, i saber què pensa i què vol dir, potser ha arribat l’hora de forçar que els socialistes encarin els “debats de paraules concretes.” Perquè, si el president de la Generalitat reconeix que el seu rival principal “no pot tornar” al Principat, és una vergonya que respongui que “tothom sabia les condicions en què es donaven aquestes eleccions, i cada formació política va prendre les seves decisions.” Perquè allò que diu Illa en realitat, amb aquest circumloqui lamentable, és que, si Junts hagués volgut competir en igualtat de condicions, hauria d’haver presentat un altre candidat, que no deixa de ser una reproducció inconscient d’allò que Espanya ha dit a l’independentisme: que si vol “participar” ho ha de fer amb unes altres idees.

Els “debats de paraules concretes” són molt fèrtils, políticament, perquè de seguida revifen les emocions, i cal una mica d’emoció per a donar pes als discursos. Per això fuig dels debats, aquest PSC; per això deien que el procés era una perversió emocional de la política. L’independentisme –tot l’independentisme: els partits, les entitats, els intel·lectuals, els periodistes, els ciutadans– s’omplí la boca de paraules esplèndides, l’autodeterminació, la llibertat, la democràcia, i va prometre que se’n faria càrrec, i després no ho va fer, i tot se li va fer miques entre els dits, i heus ací el seu problema bàsic de llenguatge, i la seva desorientació. Però, i els socialistes? Ho van trair molt abans, tot això, i no pas per no ser dignes d’allò que defensaven, no per incompetència, ni per estupidesa, ni per un excés de fe cega, ni per covardia, sinó perquè Madrid els va dir que ho havien de combatre. I van obeir. I van votar a favor de la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Van tancar el Parlament de Catalunya. Aquesta mateixa setmana, per menystenir la negociació a Suïssa entre Junts i el PSOE, Paneque va dir: “En tot allò que té a veure amb el nostre autogovern, les decisions es discuteixen i es prenen al Parlament de Catalunya, no pas a cap altre espai.” Quin parlament, consellera, si quan no els agradava allò que s’hi debatia el van tancar? El van tancar. Al senat. A Madrid.

Fins quan els socialistes amagaran la seva traïció històrica a l’autodeterminació rere els errors de l’independentisme? Es pensen que la mediocritat i les flaqueses del moviment independentista ens ho farà oblidar? Es pensen que no es pot trobar, a internet, el Pacte d’Abril del 1977 on el PSC i la Federació Socialista Catalana defensaven “el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’estat espanyol”? No saben que a la seva pròpia pàgina web, la Declaració de Constitució del PSC continua subscrivint el dret a l’autodeterminació de Catalunya? No ho saben o tant se’ls en dóna? I, si tant se’ls en dóna, tant se’ls en dóna que tant se’ls en doni?

Quina esperança tenen? Que ens cansem de “les paraules concretes” perquè fa segles que debatem d’allò mateix? És aquesta, la seva esperança? L’extenuació? O és que confien que importi cada vegada a menys gent? O és que confien que les paraules restaran sota la catifa i que ningú no gosarà espolsar-la? O és que confien que dues o tres generacions oblidaran fragments sencers de la història del seu país? O és que es pensen que es poden anul·lar els debats en nom del pragmatisme i del principi de realitat? És això, president? I no els fa vergonya? Diguem les coses pel seu nom.