“Les morts evitables”, el funeral d’estat també esdevé un crit contra Carlos Mazón

El primer aniversari de la gota freda del 29 d’octubre de 2024 ha tingut com a moment més destacat el funeral d’estat que s’ha fet al Museu de la Ciència Príncep Felip. Hi han assistit 652 familiars de les 237 víctimes, 180 autoritats i 78 batlles. El funeral ha estat també a la memòria de les víctimes de Letur i d’Andalusia. Aquest acte laic és el que havien demanat les associacions de víctimes al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, quan s’hi van reunir a València. Consideraven que era la millor manera d’honorar totes les víctimes, perquè hi havia moltes famílies que no s’havien sentit representades en el funeral que es va fer a la catedral de València el mes de desembre de l’any passat.

L’espai triat per fer aquest acte de record és gran i fotogènic. Amb capacitat per a tanta gent com s’havia previst que hi assistiria. També és fàcilment encapsulable, i se’n poden controlar els accessos amb facilitat. Fins i tot, les desenes de furgonetes de policia tenien prou espai per a aparcar i fer una demostració de potència i seguretat. Les postes de sol, vistes d’allí dins estant, són molt plàstiques, i la imatge que s’ha donat de València al món és de modernitat. En alguns plans de televisió, fins i tot apareixien els coets d’una exposició del museu. Amb tot, aquest gran espai, fora de tota escala, com un temple postmodern, remarcava massa la petitesa dels assistents a l’acte.

“Mazón, dimissió”

Al món, però, també s’hi ha projectat la València digna, resistent i resilient. I això ha estat gràcies al que ha ocorregut fora del guió. Gràcies als crits de “Mazón, dimissió” que s’han sentit quan el president de la Generalitat ha entrat a la sala, descol·locat, amb la jaqueta malgirbada i fora de lloc. “Sembla que arriba directament d’El Ventorro”, ha dit algú entre els periodistes que teníem completament delimitat el nostre lloc de treball en aquella gran sala del pis de dalt. També hi havia una diversitat de samarretes amb les fotografies dels morts, amb els lemes que ja han fet fortuna a les manifestacions. “Les morts evitables”, “Mazón, assassí”, “Mazón, dimissió”. Els familiars de les víctimes volien un funeral d’estat, però hi han deixat la seua empremta. Un altre gest que han fet molts dels assistents ha estat anar aixecant les fotografies dels seus parents, sobretot, quan se n’han recitat, un per un, els noms i cognoms.

L’emoció de les víctimes

Lara Siscar, la periodista de Gandia que ha conduït l’acte, que s’ha fet tot en castellà, ha dit que aquella reunió de gent era per a recordar les persones mortes ara fa un any i per a acompanyar els seus familiars. Ha citat Raimon i la coneguda cançó de la pluja que ha recitat fins al moment que es pregunta qui portarà la pluja a escola, qui li dirà com s’ha de ploure.

La pluja d’ara fa un any no havia fet els deures i va arrasar pobles i comarques poblades de ciutadans que aquell dia, quan es van alçar, tenien plans de futur, tenien feina, tenien família, tenien una hipoteca o veien passar plàcidament els dies que els restaven d’una vida que havia estat llarga. També hi havia infants que tot just aprenien com és la redonesa del planeta, i una que ni tan sols va arribar a obrir els ulls a un món que l’esperava.

Això és el que es recordava avui de vesprada al Museu de la Ciència. Les vides que no havien de morir. Hi ha hagut moltes llàgrimes en el decurs de l’acte. Els dies previs havien estat carregats de tensió i de notícies que han exacerbat encara més els ànims. L’emoció, la ràbia, el dolor, la frustració, la memòria i el record s’han mesclat durant el funeral.

La memòria i el retret

També hi ha hagut emoció quan la Maria ha cantat “Mon vetlatori”. “A la plaça ploren, que t’han vist marxar…” I també n’hi ha hagudes quan Andrea Ferrari, de vint anys, filla d’Eva Canut, morta en la barrancada, ha donat el condol a totes les persones que han perdut un ésser estimant. “La dana va canviar la vida de tots els pobles i comarques. Tots els que som ací tenim cicatrius a l’ànima, però l’ànim ferm”, ha dit, abans de recordar sa mare com una dona lluminosa que creia que tot era possible, i que ara la impulsa a continuar vivint.

Naiara Chulià va perdre el seu marit Slim, un tunisià que havia arribat a Mallorca fa vint-i-cinc anys per guanyar-se la vida, i amb qui va tenir dos fills. Naiara ha explicat que complicat que va ser tot quan començaven, i que ara ja estaven tranquils, establerts a València, i restaurant la casa que s’havien comprat.

Virginia Ortiz, que va perdre un cosí a Letur, ha estat l’afectada que ha tingut un discurs més dur contra el negacionisme del canvi climàtic, i contra la gestió que es va fer de l’emergència. “És qui omet el seu deure qui comet l’acte primigeni que deriva en les morts”, ha dit, i tot l’auditori s’ha posat a aplaudir.

L’acte ha tingut tots els ingredients protocol·laris d’ofrenes florals i interpretacions del “Cant dels Ocells” previ a un minut de silenci. El fet que hi hagen assistit els reis dels espanyols ha convertit l’acte en una celebració freda.

Control ferri

Els periodistes hem tingut algunes dificultats per a fer la nostra feina. Érem tan lluny del centre que amb prou feines podíem veure res que passàs fora de la càmera de Televisió Espanyola, que ha fet una realització professional i cartesiana, amb els plans mesurats i justs, i era, bàsicament, allò que podíem veure a les pantalles. Ni tan sols, una hora abans de l’arribada dels monarques, quan els familiars de les víctimes ja seien pacientment en unes cadires que els han resultat molt incòmodes, no ens han deixat que ens hi acostàssem. Cada vegada que havíem de fer un moviment fora del nostre espai ens acompanyava una funcionària que, amablement, s’assegurava que tornàvem al lloc. Als passadissos, funcionaris de la presidència del govern i de la casa reial, anaven i venien sense que, aparentment, tinguessen cap tasca concreta a fer. Es diferenciaven de la resta perquè a l’escapulari que duien penjat hi havia una O en compte d’una P de premsa. També hi havia els de seguretat, amb uns vestits molt ajustats i que parlaven amb el dit posat a l’orella.

Acabat l’acte, algunes de les víctimes s’han volgut acostar als reis per abraçar-los i agrair-los la presència. La realització de Televisió Espanyola s’hi ha recreat perquè era la imatge de proximitat i empatia dels reis espanyols que necessitaven transmetre.

La toxicitat de Mazón

S’ha tancat un cicle, però no s’han tancat les ferides, perquè alguns familiars amb qui hem parlat han insistit a dir que això ha estat molt bé, que és el que havien demanat, però que no descansaran fins que Carlos Mazón no dimitesca. Fins que no se’n vaja. “No puc fer net, no puc fer net.”

Aquest podria ser el resum del funeral d’estat per les víctimes de la gota freda que s’ha fet avui a València. Un funeral d’estat és un acte protocol·lari i taxat que té uns ingredients que no es poden eludir. Per exemple, hi han de participar això que se’n diu “altes autoritats de l’estat”, que són el cap del govern, els presidents del congrés i del senat, i del Tribunal Suprem i també els reis espanyols. També hi ha els presidents de les comunitats autònomes, i a això s’ha aferrat com una pegellida, Carlos Mazón, que ha assistit a l’acte com aquell cunyat borratxo que ningú no vol al seu costat i que acaba donant conversa al cambrer o a qui no el pot esquivar. Ha estat el cas de la presidenta del Tribunal Suprem, Isabel Perelló, amb qui Mazón ha parlat durant els minuts en què han esperat l’arribada de Felipe fora del Museu de les Ciències. Parlant amb Perelló, Mazón es girava d’esquena a la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. I dins la sala, a banda d’haver de sentir que li cridaven assassí, ha tingut poques oportunitats de parlar amb ningú. La seua figura comença a ser tòxica. L’envolta una capa invisible de tensió de què ningú no es vol contagiar.

Coda

Com que l’atzar i les isòbares són tan capricioses, en acabar l’acte, s’ha posat a ploure. Aquesta volta, amb seny, com si ja l’haguessen duta a escola, la pluja.