Les mares més cansades d’Europa

Tinc un llibre trinxat de tant llegir-lo. Ja des de la primera lectura, vaig traçar horitzons de grafit sota cada vers que m’agradava, o potser no era que m’agradés, potser ratllava el vers que em commovia, i en tinc tants, de subratllats! El llibre està farcit d’anotacions i de paperets. No sé si puc afirmar que és el meu llibre preferit perquè sempre m’ha semblat certament infantil, això de tenir una cançó, un color, un autor, una pel·lícula o un llibre preferits; en tot cas, queda clar que és un llibre al qual sempre retorno, com ara avui, en aquesta nit d’insomni maternal en què he aprofitat la negror i el silenci de la llar, del món, per alçar aquest article. Dic insomni maternal, perquè el motiu d’estar desperta en plena nit no és pas una cabòria: servidora dormia tranquil·la quan la filla l’ha despertada perquè tenia mal de panxa. Servidora ha provat de calmar-la procurant de no obrir els ulls per no desvetllar-me, parlant-li d’esma i assegurant-li que, si dormia fins al matí, el dolor li passaria, però servidora ha hagut d’acabar alçant-se del llit per preparar el beuratge que la filla sempre demana quan té mal de panxa. I aleshores, cinc minuts després, ha estat l’altre, el fill gran, qui ha cridat el meu nom. Mama, vull aigua. I la mare li ha dut l’aigua. I després ha vingut un mama, no puc dormir. I així han acabat les dues criatures invasivament adormides, finalment, al llit de sa mare i la mare, que sóc jo, ha acabat amb els ulls esbatanats com finestres a les quatre de la matinada. He comès l’error de repassar mentalment tota la feinada (la remunerada i la que no, la de dins i la de fora la llar) que em quedava per fer de cara a l’endemà i m’he posat a endreçar la cuina: netejar el marbre, treure el rentaplats i col·locar-ho tot a lloc i tornar a carregar un altre rentaplats amb tot el que hi havia acumulat a la pica, i anar plegant la muntanya de roba neta, mentre rumiava de què aniria aquest article. I he preparat l’esmorzar de la canalla, i la bossa per al cap de setmana i he pensat: avança tasques ara que el món dorm i tu no, perquè demà, al món, tant-se-li-en-fotrà que jo sigui mare i vagi una mica més cansada que els mortals que no ho són; demà tocarà complir i rendir, com els homes, sí, però nosaltres, sota l’atenta mirada d’un món que ens vol somrients per no emprenyar gaire, ens vol fortes perquè ningú pugui ni sospitar que com a mare (com a mares), un neguit callat, una angoixa martellejant i silenciosa, una plorera interna ens està devorant per dins com si fóssim un moble vell preciós per fora, però infectat de corcs per dins. Demà, a banda de mare, hauré de ser o semblar perfecta, i serena com a treballadora, com a amant, com a amiga, com a filla i un extenuant i llarg seguit d’etcèteres… Potser en aquest punt de l’article ja hi ha qui està a punt d’escriure un comentari dient que la senyora Solé ja torna a fer un article d’aquells en què sembla que odia els homes i es fa la víctima. Espereu, espereu a acabar de llegir-lo, que el comentari sé que el fareu peti qui peti, però deixeu-me donar-vos quatre dades.

Hi ha un llibre que m’agrada, comentava. Cares a la finestra, es diu. Recull poemes de vint dones poetes de parla anglesa del segle XX, traduïts magistralment per l’adorada i enyorada Montserrat Abelló. Quan ja havia endreçat la casa, l’he anat a cercar, el llibre. L’he estirat pel llom, n’he rellegit els poemes i he recordat perquè m’encisa tant: aquestes vint poetes parlen de temes que costen de trobar en la poesia en general (la poesia que tants anys ha estat dominada per homes), però també costen de trobar en la poesia de les dones. Anne Sexton, Alice Walker, Muriel Rukeyser o May Sarton, entre d’altres, parlen de la seva menopausa, dels seus cossos camps de batalla, de la seva vellesa, de la seva veritat com a mares, com a dones. I gairebé ploro tornant a fullejar-lo perquè el que algunes d’elles narren, escrit fa dècades, no dista gaire de la realitat més crua i callada de les dones d’avui. Elisabeth Jennings, nasuda el 1926 a Anglaterra escriu: “Sempre guardar-ho dins i mai mostrar / ni una mica de dolor, seguir endevinant, / fingint un sacrifici, forjant una llàgrima / pel dolor d’un altre, però sempre duent / dins l’agonia de sentir-se sol(a). […] Però un cop, en una nit llarga i agitada / en despertar-me obria la finestra en cerca d’aire […] i des d’una altra finestra vaig veure que em guaitava / una cara com la meva plena de son i blanca / i, com la meva, angoixada per un malson d’infant.” Carolyn Kizer, nascuda el 1925 a Washington, diu: “Ensenyada a callar i a obeir, / no li donaràs cap motiu de queixa.” I encara, si m’ho permeteu, aquests altres versos d’Adrienne Rich: “Si em sento sola / deu ser la solitud / […] de ser la que està desperta / en una casa embolcallada en son.”

En la meva ment insomne s’hi uneixen, en plena nit, tres pensaments o realitats. La meva de dona-mare alçada escrivint de matinada el seu article mentre llegeix els poemes de dones que narren exactament la seva solitud, el seu cansament, la seva angoixa. Després s’hi suma la realitat dels poemes d’aquestes poetes i, per acabar, la realitat de la notícia de rabiosa actualitat que afirma que les mares espanyoles són les que estan més esgotades de tot Europa i són les que tenen més ansietat. I com que encara no som un país independent, les mares catalanes també hi estan, hi estem incloses. Segona un estudi de l’ONG Make Mothers Matter, el 57% de les mares manifesta problemes de salut mental, gairebé un 80% declara sentir-se mentalment sobrecarregada. L’estudi porta per nom “L’estat de la maternitat a Europa 2024” i per fer-lo han parlat amb dones mares de diferents països europeus, tot plegat per acabar concloent que, malgrat que se suposa que hem avançat en termes de conciliació, de transparència i igualtat salarial i en tasques de cures, encara hi ha  importants bretxes que retraten el greu patiment que sofreixen les mares, especialment a Catalunya i Espanya. Em faig la víctima? Em queixo massa? Alguns creureu que sí, i algunes, fins i tot, direu que les mares d’abans éreu més sofertes i que ara estem per a massa ximpleries. Potser penseu això, darlings, però la solitud de què parlava Adrienne Rich com a mare no ha desaparegut. Un 64% de les tasques domèstiques les continuen assumint les dones, sigui quin sigui el seu estatus social. Un 53% considera que el seu rol com a mare no té cap mena de reconeixement socialment i un 36% va decidir, a contracor, no alletar les seves criatures per problemes amb la conciliació. La gran majoria de les mares treballen a temps complet (fora de casa) després del naixement del primer fill i recalquen que l’entorn laboral és molt poc flexible a l’hora de mostrar-se comprensiu amb les necessitats de conciliar.

“Fills no sempre vol dir / esperança. Per a algunes vol dir desesper. […] Aquesta dona amb els cabells tallats / perquè no pugui penjar-se / es va llançar avall d’una teulada […] Hi ha un límit, però qui sap / quan arribarà? (…) Si la maternitat és sagrada, posa’t / els diners on tens la boca.” Deixà escrit Margaret Atwood. Perquè si bé és cert que el món encara pot arribar a considerar sagrat, preciós, el fet de tenir fills, aquest mateix món que lloa l’arribada de noves criatures a la vida ha oblidat qui porta aquestes criatures al món. El nostre esgotament, el d’ara, el de fa dècades, segles, no és inventat, ni gratuït, és fruit i causa de la manca de veneració, de respecte real, que socialment es mostra a les mares, a les portadores de vida. I no són compliments el que ens cal, ni falses promeses, ni paraules boniques, són lleis que igualin, són fets que equiparin, que destensin la pressió d’unes per a repartir-la, això repara, evita el mal major; si no és així, com diu Penelope Shuttle, no existim, o pitjor encara, existim emmotllant-nos a una vida que no ens fa lloc i que cada dia ens estreny més. “Com tota mare / em vaig esfumar, / vaig desaparèixer de l’escena / per ser substituïda per un robot calmat i pràctic, / que va prendre la cara, fent servir la meva sang i els meus ossos com a bastiment.”