15.10.2025 - 19:50
Ahir vaig quedar sorprès quan vaig llegir el discurs que va fer dimarts Xavier Panés, president de la patronal CECOT, a la 30a Nit de l’Empresa. Em va sobtar un dels dos aspectes cabdals en què centrava les seves paraules. El primer, la necessitat de millorar la productivitat de les nostres pimes, el vaig trobar normal, però el segon no és l’habitual en aquests actes: va parlar del risc en què es troba la societat del benestar. I, dins aquest aspecte, va posar èmfasi en el problema de les pensions.
Va fer un resum impecable de la situació de la nostra societat, radicalment diferent de la dels anys quaranta, quan es va començar a aplicar a Europa la idea del benestar. El problema és que a l’estat espanyol s’han fet retocs en el model, però no s’ha encarat el risc. L’últim exemple, que ja no ha estat notícia, és que al setembre la Seguretat Social va destinar una xifra rècord –13.638 milions d’euros– a pagar la nòmina ordinària mensual de les pensions contributives, gairebé un 6,1% més que el mateix mes del 2024, segons el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol. En total, al setembre va abonar 10.379.303 pensions, gairebé un 1,6% més que un any enrere, a més de 9,38 milions de persones, un 1,5% més que al setembre de l’any passat. Anem de rècord en rècord… i en parlem poc.
Però vegem què va dir Panés. Va comentar que l’envelliment de la població, les jubilacions en massa i l’augment de la taxa de dependència posen en qüestió la viabilitat del model actual. A l’estat espanyol, de fet, el grup de gent que entra a la jubilació cada any és més nombrós que el de 25 anys que entra al mercat laboral. I aquest “parany demogràfic” de no-renovació encara s’accentuarà més els anys vinents. De fet, la taxa de dependència (que calcula la proporció de població de més de 65 anys respecte de la de 25-64 anys) és actualment del 36%, és a dir, per cada jubilat hi ha 2,6 persones en edat de treballar, i les previsions demogràfiques apunten que arribarà al 61% el 2050, és a dir, només 1,6 persones. I això on conduirà? A una caiguda dels ingressos fiscals de l’estat i a un augment de la despesa pública, és a dir, una situació d’insostenibilitat de les finances públiques, si no hi fem res. “Aquí no hi ha ideologia –va dir Panés–. És pura aritmètica.”
Estic totalment d’acord amb el seu enfocament i la urgència que fa avinent. Li vaig demanar ahir per què havia triat aquest tema, dins la munió de problemes importants que tenim i que semblen més mediàtics. “Doncs perquè ara som en un punt d’inflexió”, em va respondre. “Fa temps que advertim els símptomes que vaig explicar ahir, però ara ja no podem ajornar més les decisions. Posar l’accent en la societat del benestar és una manera d’assumir col·lectivament la necessitat d’actuar, de reivindicar el paper de la societat civil com a motor de canvi i de recordar que, si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho farà. Per això, l’entitat que presideixo vol contribuir a activar aquesta consciència.” Parla de punt d’inflexió. Tant de bo les autoritats ho veiessin així.
De totes maneres, què en pensa la gent, de les pensions? Crec que tothom les veu molt seves, com si fossin un deute de la societat amb cadascú. “Ja ho he pagat per endavant, amb tants anys de cotitzar”, s’acostuma a pensar. I no és pas sempre així, molta gent acaba cobrant molt més que no ha pagat. Però deixem-ho estar, perquè m’interessa més entrar en un aspecte col·lateral que, per a mi, és completament nou i que m’ha sorprès una mica, alhora que m’ha preocupat molt.
Em refereixo al nivell de coneixement tan baix de la població espanyola sobre el funcionament i el rendiment general del sistema de pensions. Només una persona de cada vuit entre 18 anys i 75 (un home de cada 6 i una dona de cada 14) demostra conèixer qüestions bàsiques sobre com es financen les pensions i quin és l’import mitjà aproximat de la prestació de jubilació, la més freqüent del sistema. És una xifra tan baixa que em va deixar astorat.
Ara que fa trenta anys de l’aprovació parlamentària del pacte de Toledo –l’abril del 1995–, l’enquesta Funcas 2025 sobre “Pensions i educació financera”, presentada fa quinze dies, ofereix la imatge d’una societat en què abunda la gent preocupada per la suficiència de les seves futures pensions, però molt poc coneixedores de com funciona el sistema que les genera i assigna. Això s’hauria d’explicar en els conceptes bàsics d’economia a tots els adolescents.
Segons Funcas, el desconeixement social sobre el sistema de pensions dificulta la percepció de la seva “generositat”, perquè hi ha un seguit d’estudis que mostren que el sistema espanyol retorna, en pensions, de mitjana, més d’allò que s’ha aportat en cotitzacions socials. I això crea desequilibris que en comprometen la sostenibilitat financera. Arran d’aquests diagnòstics, es proposen reformes que reforcen el component contributiu de les pensions, però que no deixen de ser pedaços. Un 51% dels enquestats són partidaris que les prestacions s’ajustin a les cotitzacions fetes durant la carrera laboral, però un 49% prefereix, no obstant això, que les pensions garanteixin un nivell de vida digne amb independència de les aportacions. Aquest 49% i, probablement, uns quants del 51% restant semblen pensar que els diners cauen del cel i que no hi ha límit.
Això sí, malgrat els limitats coneixements sobre el finançament i el rendiment del sistema de pensions, als enquestats els inquieta la suficiència de les futures pensions, concretament, al 67%. Entre els més grans de quaranta-cinc anys, al 36% els preocupa “molt” la possibilitat que la seva pensió de jubilació “no sigui suficient per a viure sense problemes” i a una proporció igual els preocupa “bastant” (36%). Sembla que la por, doncs, és un dels principals lligams que hi ha entre la majoria dels ciutadans i les pensions.
Vegem les dades reals de l’estat espanyol. L’anàlisi dels comptes fins a l’agost d’enguany mostra ingressos per valor de 159.169 milions d’euros, enfront d’unes despeses de 153.110 milions, cosa que deixa un superàvit de 6.059 milions. Aquesta és la manera d’explicar-ho oficialment. Tanmateix, aquest resultat positiu es manté solament gràcies a l’aportació estatal. Si s’eliminessin les transferències, el sistema presentaria un dèficit considerable. Això ja no s’acostuma a explicar.
Dels ingressos totals, prop de 117.000 milions (un 72%) corresponen a cotitzacions socials. La resta prové del finançament públic general, que ja representa gairebé una quarta part de tots els diners destinats a pagar les pensions. Aquesta realitat reflecteix una transformació profunda del model contributiu original, en què la major part de la despesa havia de sostenir-se amb les aportacions directes de treballadors i empresaris. Això vol dir que, fins a l’agost, 42.000 milions cobrats pels pensionistes provenen del pressupost general de l’estat. Són diners que cada any es retiren dels recursos generals per destinar-los a les pensions.
La realitat, doncs, és que les cotitzacions socials financen únicament tres euros de cada quatre de les prestacions contributives. La resta es cobreix amb transferències extraordinàries de l’estat i amb més deute públic. El 2024, el desequilibri del sistema va atènyer un dèficit equivalent al 3,8% del PIB. I tot això malgrat que l’ocupació assoleix nous rècords històrics, amb 22 milions d’ocupats i les cotitzacions a la Seguretat Social corresponents. L’economia espanyola, durant les parts expansives del cicle, origina ingents quantitats d’ocupació (que aporta poc valor afegit), com passa ara. La pregunta que ens podem fer és: si ni tan sols en la part alcista del cicle es pot cobrir el dèficit de la Seguretat Social, que passarà quan siguem a l’altra cara? El problema rau en la despesa, és clar.
La pregunta, per tant, no és si el sistema de pensions és sostenible amb la configuració actual (que, per tot això que hem vist, sembla que no ho és), sinó quant de temps més podrà sostenir-se en la mena de ficció que vivim, parlant de superàvits irreals, emmascarats. Enmig del preocupant desconeixement majoritari de la realitat, cada any que passa sense reformes estructurals es multiplica el cost per a les futures generacions. Com deia Xavier Panés, “som en un punt d’inflexió i la necessitat de prendre decisions de fons és d’una urgència absoluta”.
