Com que això del confinament és llarg, alguns migdies, a casa, avorrit d’avorriment, he escoltat les compareixences dels consellers de la Generalitat. L’avorriment, aleshores, s’ha tornat tedi, aquell estat que Baudelaire explora poèticament a Les flors del mal, perdoneu-me l’incís. Mentre escoltava les conselleres i els consellers em vaig adonar que Alba Vergés, en les seves compareixences, fa servir molt exageradament l’expressió ‘com no pot ser d’altra manera’, ho haureu comprovat els qui l’hàgiu escoltada. Quan vaig comentar-ho per les xarxes, em van fer avinent que la consellera Budó també ho diu sovint. Òndia!, empès per la curiositat, vaig anar a parar a un reportatge antic d’un diari d’aquests de la caverna espanyola en què les taquígrafes i estenotipistes del congrés espanyol deien que una de les frases més repetides per les diputades i els diputats al llarg del temps és, precisament, ‘com no pot ser d’altra manera’, en diferents temps verbals, referint-se al passat, al present o al futur.

Vaig concloure, doncs, que l’ús d’aquesta expressió no entén ni d’ideologies ni de territoris (pesqueu la broma?); no és un rampell o un tic personal o partidista. Ja m’estranyava que les conselleres Budó i Vergés fessin servir la mateixa expressió com a consigna política, si pertanyen a dos partits que ja fa temps que s’acarnissen entre si i volen que això del camí cap a la independència no pugui ser d’una altra manera que la seva, i no la de l’altre. No, sembla que el tic és general i, encara que la facin servir en altres professions, en l’àmbit de la política institucional està molt arrelada. Casualitat? Au, va, les casualitats no existeixen, Jorge Luis Borges va deixar escrit que ‘allò que denominem atzar és la nostra ignorància de la complexa maquinària de la causalitat’. Causalitat, no casualitat.

Amb el temps que tenim per a barrinar, he arribat a la conclusió que l’expressió ‘com no pot ser d’altra manera’, dita per uns polítics, és un símptoma alarmant per a tots nosaltres. I, encara que us sembli inversemblant, si ho diuen ‘els nostres’, encara pitjor, no ens en podem refiar ni gens ni mica. L’expressió, deixada anar enmig d’una roda de premsa és alarmant, precisament, perquè no està escrita en cap discurs meditat, ben al contrari, és una manifestació del seu inconscient; ens indica que, en l’interior més profund de qui la pronuncia, hi ha el convenciment que les coses no es poden fer de cap més manera que de la seva, en la gestió d’una crisi de tanta envergadura com la que passem, en les estratègies que ens haurien de dur cap a una república catalana o en la més vulgar tramitació administrativa.

No em digueu que trec les coses de mare, si us plau; no em sortiu a defensar la consellera Vergés, que l’he pres a ella com a punt de sortida, però ja l’he deixada enrere o, més ben dit, l’he posada a la pila de tots els polítics que diuen (o pensen) que les coses no poden fer-se de cap altra manera de com ho fan ells. I és que, al meu entendre, aquesta habitud inconscient en la manera d’expressar-se d’algú (la definició de diccionari de ‘tic’) explica molt bé tantes i tantes coses que presideixen la nostra societat i que podríem definir amb una sola paraula: el consens.

Ho comentàvem fa poc amb el professor Xavier Bassas, especialista en l’obra del filòsof Jacques Rancière: pensar o sentir que les coses no es poden fer de cap més manera que la teva és concebre una situació política monolítica, inapel·lable. Quan un polític usa aquesta expressió està afirmant que les coses són com són, necessàries i naturals, hi ha un consens que no pot rompre’s perquè el món no pot ser de cap més manera que com ell el veu i com ell l’administra. Aquest consens no pot ser posat en qüestió. I si algú s’hi atreveix, rep admonicions; i si persisteix, li poden enviar la policia per amenaçar-lo o, si convé, estomacar-lo; o un jutge el pot posar a la garjola… Com no pot ser d’altra manera, oi?

Totes les situacions que vivim, en la pandèmia o fora d’ella, abans i després de l’anomalia, són complexes, la vida en societat és plena de malentesos, de matisos incommensurables. Però els polítics professionals necessiten tenir-ho tot controlat, concebre que hi ha un consens que els permet a elles i a ells dictaminar l’única manera d’actuar i, abans d’actuar, de dir. En aquest consens no hi ha possibilitat de contrastar res, les coses són com el qui mana diu que són; i quan n’hi ha més d’un que mana, com ara, amb l’administració de la pandèmia, es produeixen situacions que farien riure (el ball de morts en les estadístiques, per exemple) si no fotessin ràbia.

Diàleg? Quan sents un polític apel·lar contínuament al diàleg, ‘com no pot ser d’altra manera’, ens estan abocant a l’abisme; quan fan servir l’expressió per a afirmar categòricament una cosa, passarà la cosa contrària o, si més no, una cosa diferent. Cada vegada que sentim un polític dir amb tota naturalitat que farà això o allò, i hi afegeix la frase com aquell que estossega, s’ensorra una mica més la possibilitat de posar fi al consens, a tots els consensos que ens constrenyen.

I és que, sabeu una cosa, amigues i amics: les coses sempre poden ser d’una altra manera, en la política i en tots els ordres de la vida.

Nota: Sobre el món entès com un seguit de consensos i sobre la possibilitat d’eliminar-los per mitjà del dissens (dels dissensos) hi ha un llibre, un diàleg entre l’amic Bassas i Jacques Rancière, titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (2019), que us recomano enfervoridament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.