Acaba de sortir un llibre, La revolució pendent, de Blanca Serra i Carles Benítez, que, a través de la història –entre el 1974 i el 1980– de la formació política més avançada de l’independentisme d’esquerres, el PSAN-provisional, ens interroga sobre el present i ens estimula a continuar lluitant en l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. (Al costat de la Prosa de combat, de Manuel de Pedrolo, aplegada per Júlia Ojeda, hauria de constituir un nutrient de primer ordre per als joves independentistes.) M’avanço a advertir al benèvol lector i a la lectora comprensiva que el fet que una servidora aparegui de tant en tant en el llibre de Serra i Benítez, en qualitat de vell company de viatge, no justifica de cap manera que en parli aquí, sinó que el motiu, com es veurà seguidament, és que proporciona raons per a analitzar el moviment independentista fins els nostres dies.

La pràctica política del PSAN-provisional (“els provisionals”), els anys que es consolida la submissió de Catalunya (i l’oblit dels Països Catalans) al disseny del transformisme franquista, anomenat “transició”, sota la forma d’una monarquia i un “estat de les autonomies”, revela els límits de la lluita de la independència a través de la subversió en un període d’hegemonia constitucional que arriba fins a la revolta al carrer del juliol del 2010; de passada, aquells límits també revelen la impossibilitat de capgirar l’estat de coses movent-se en l’arena controlada per l’enemic: el fracàs electoral del BEAN i de Nacionalistes d’Esquerra, entre el 1980 i el 1984, serien l’expressió més concloent de la línia possibilista. Es pot adduir que la divisió entre aquestes forces polítiques i la disputa del lideratge van ser la causa més aparent del seu fracàs, però la raó última va ser la indefinició de les seves estratègies per fer la independència. Els respectius fracassos de la línia subversiva del PSAN-P i de la línia possibilista de BEAN i NE expliquen per què, després del cop d’estat del 23-F de 1981, l’independentisme va haver de cercar una fórmula intermèdia amb la fundació de la Crida a la Solidaritat, el juny d’aquell any, per generar, gràcies a l’activisme, un primer embrió de moviment de masses independentista, que marcaria distàncies amb la fèrria militància del PSAN-P i les tàctiques flonges de BEAN i NE.

Però els papers teòrics, els programes i les formes de lluita, l’organització militant i la solidaritat amb els pobles sense estat és un llegat del PSAN-P que anticipa els problemes centrals del país pendents de resolució: extracció colonial, sotmetiment polític, desnacionalització planificada, irrellevància internacional. El problema dels provisionals va ser que no van trobar l’espai adient per a desenvolupar els seus programes i formes de lluita: la persecució i la criminalització (el desembre del 1981 i el gener del 1982 es torturaven militants dels antics provisionals, convertits des del 1979 en Independentistes dels Països Catalans) impedien adhesions en massa i sostingudes en l’espai i en el temps; i l’àmbit institucional, controlat per convergents i socialistes, no permetia de posar en dubte l’ordre social i polític establert i la submissió a l’estat. En aquella primera transició, el bloc de poder postfranquista va crear les condicions per a una expressió controlada de la voluntat popular per mitjà dels partits legalitzats i, alhora, va difondre la por, en forma de repressió sistemàtica, per a evitar que les exigències socials i polítiques prenguessin cos al marge del sistema imposat; i els polítics catalans es van avenir a formar part d’aquell joc de taula constitucional que es va fer miques estrepitosament amb el cop del 23-F. En aquelles circumstàncies, la línia dels provisionals no va disposar d’espai ni de temps de maniobra per a deixar llast respecte de les pràctiques mantingudes contra el franquisme, que els van aïllar del consens general i els van menar a un carreró sense sortida; per la seva banda, les provatures electorals de BEAN i NE van mostrar que les eines per a integrar-se en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia eren inútils per a avançar cap a la independència. I la repressió sistemàtica de l’estat i el silenci mesell de les institucions pròpies van fer el seu fet.

El moviment de masses que va portar el Primer d’Octubre hi té poc a veure, aparentment, amb aquella experiència pre-franquista i postfranquista, llevat que oblidem que en la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) hi van participar antigues provisionals com l’Eva i la Blanca Serra. I llevat que oblidem que, sense la PDD, no hi hauria hagut les condicions perquè l’anhel d’independència prengués cos al marge de les institucions i dels partits establerts. Es tractava, en efecte, d’un autèntic desglaç, com si, tot d’una, el monstre independentista hagués fos, successivament, una capa i una altra i una altra més del glaç on el volien soterrat per a inundar tots els terrenys de la consciència nacional. Havíem començat una segona transició, aquest cop sense demanar permís i arrossegant les institucions des del carrer.

En aquesta segona transició, les seqüeles de la qual patim, el bloc de poder central encara obliga els partits catalans a jugar el seu joc, atès que han abandonat qualsevol pretensió de tornar a posar el moviment de masses al centre del tauler polític; la diferència, però, amb la primera transició és que si aleshores es tractava de contenir un desordre generat per la desaparició de la dictadura, després del Primer d’Octubre l’estat va prendre bona nota que, si s’adormia, en despertar-se encara trobaria el monstre independentista al seu costat: en conseqüència, ha fet la seva transició particular cap a una monarquia autoritària, una voluntat desnacionalitzadora sense embuts i una extracció colonial exhaustiva, acompanyades d’una estratègia d’anorreament que va de les infrastructures als serveis bàsics, amb un despotisme burocràtic sobre una societat superpoblada i sense recursos. Catalunya torna a ser un país ocupat i a mercè de colonialistes, lacais i sipais.

Les condicions actuals empitjoren el pronòstic dels provisionals sobre els problemes estructurals que plantejaven els seus documents i revistes de combat, perquè han continuat igualment irresolts i, en canvi, el nou independentisme sembla prescindir-ne amb una fugida cap endavant empesa per la frustració i el ressentiment. Cridar que ja vam proclamar la independència és una temptació forta, però ineficaç, no ja perquè no hem desenvolupat tàctiques d’autodefensa civil per a sostenir el torcebraç amb l’estat, sinó perquè no disposem de capacitat per a definir la mena de país que volem. I la pretensió de “discutir” el país que volem, un cop independitzats, equival a suposar que la independència és una mena de bàlsam que ho cura tot i sota la qual podem amagar, com si fos una catifa, allò que no ens convé saber, que no sabem arreglar, o que no volem mirar, del desastre de societat que ens va quedant. Perquè, tant si ho volem com si no, el primer dia que s’afermi la independència serem davant d’una revolució en tota regla.

De tot plegat, s’infereix que les eines amb què vam arribar al caire de la segona transició ja no serveixen quan la involució antidemocràtica, l’exacció econòmica i el menyspreu nacional s’han fet presents en tots els àmbits: en el col·laboracionisme de les institucions pròpies (començant per un govern econòmicament colonial, administrativament incompetent, políticament corromput), en els signes emanats del dominador, mani qui mani al govern, i en el pessimisme d’una ciutadania sotmesa a la tirania de la precarietat i el desencís de la política. I, com va passar al BEAN i a NE en la primera transició, que ningú no esperi recuperar majories parlamentàries amb coalicions, llistes o programes merament electorals, si no es disposa prèviament d’un moviment de masses organitzat per a capgirar les condicions estructurals del domini espanyol. I, sense aquest capgirament, no es podran recuperar espais de poder de cap mena: pensar en cicles electorals significa començar la casa per la teulada. Només el subjecte polític que sorgeixi de la subversió de l’ordre imposat podrà encapçalar una nova arremesa independentista.

Però, sota la capa del fracàs polític del Primer d’Octubre, s’amaga la llavor deixada pels provisionals, i posada al dia, en les condicions d’una independència des de baix: CDR, ocupacions d’estacions i talls de carreteres, Urquinaona i Tsunami, marxes contra les sentències. Però amb l’avantatge que ja són patrimoni d’un moviment de masses que no podrà emprendre de nou la marxa prescindint de la consciència històrica desplegada als ulls de tothom. Algunes pràctiques que van ser útils per a arribar al caire de la segona transició han esdevingut obsoletes; les formes de lluita i d’organització s’hauran d’adaptar als preparatius per a una tercera (i, esperem, definitiva) transició. I sorgiran i s’afinaran en la mesura que es provin en el terreny de la lluita real.

En perspectiva, el llibre de Serra i Benítez ens diu que el fil profund que ve d’anys de lluita infatigable i dolorosa no s’ha trencat.