Les col·legues iranianes

Diuen que Mahsati Ganjavi és la primera poeta persa coneguda (és important això de “coneguda”, perquè ser dona i poeta en territori persa no ha estat mai una tasca fàcil). Va néixer a Ganca (ara ciutat de l’Azerbaitjan) l’any 1089, i només se sap que va morir passat l’any 1159. La poeta va viure setanta anys, però d’ella només se n’han conservat uns dos-cents quartets de temàtica amorosa. I hauran de passar gairebé vuit segles perquè trobem una altra dona poeta persa coneguda, ja que “durant un llarg temps les poetes iranianes, atrapades en una societat masclista i tradicional, han hagut d’amagar els seus versos”, com diu l’escriptora iraniana Nazanin Amirian a la introducció de l’antologia de poesia persa que publicà l’editorial Libros de la Frontera (El viento nos llevará. Poesía persa contemporánea, 2001). Al segle XIX, tindrem Zarin Taj (1814-1850), “una revolucionària, estrella fugaç del cel de la poesia”, segons Amirian, “que solia irrompre, sense vel, a les reunions masculines, per recitar els seus poemes, crítics amb el seu sistema polític. La seva rebel·lia li costà la vida: va ser assassinada quan tenia 36 anys”. De Mahsati Ganjavi es diu que es va guanyar l’atenció del sultà Sanjar tocant l’arpa i recitant-li un quartet que l’homenatjava, i que fou perseguida per condemnar l’obscurantisme, el fanatisme i el dogmatisme religiós –se’m fa inevitable pensar en Les mil i una nits, també d’origen persa. 

Al segle XXI continua sent molt difícil ser dona i poeta a l’Iran, i ser dona, i simplement ser. Les notícies en van plenes, anava a dir, però en realitat en van poc plenes perquè des del 8 de gener que a l’Iran el govern manté tallat l’accés a internet i la telefonia, per amagar la duríssima repressió que pateixen les revoltes que van iniciar-se el 28 de desembre arran de la nova caiguda del valor de la divisa iraniana, el rial, que va ser la gota que va fer vessar el got d’una situació insostenible no solament econòmicament. Davant d’aquesta nova onada de manifestacions, iniciada pels comerciants dels basars i seguida poc després sobretot per les generacions més joves, el govern iranià utilitza la força i la violència i amenaça amb la pena capital, i cada cop ens arriben, tot i les restriccions, més testimonis i evidències dels centenars de morts que des de finals de desembre desborden els hospitals de tot el país i s’acumulen també pels carrers de les principals ciutats. 

L’origen d’aquesta nova onada ha estat econòmic, però de seguida ha virat cap a unes protestes més generals contra el règim teocràtic que governa amb mà dura el país des del 1979. La república islàmica de l’Iran fa anys que viu cicles de revoltes i manifestacions que acaben sent reprimides amb forts i violents desplegaments policials fins que tornen a rebrotar; però sembla que aquest cop podria ser diferent, perquè la frustració i l’esgotament de la població respecte del règim pot haver arribat al seu límit i ara el que es demana ja no són canvis en el règim sinó un canvi de règim. Tot i això, es fa la distinció, des del govern, entre manifestants per la crisi econòmica i esvalotadors contra el règim, i les protestes s’aborden més com un problema de seguretat que com una crisi de govern. I mentrestant els empresonats, els represaliats i els morts no paren de créixer tot i que es vulgui amagar tallant les comunicacions. La diferència, diuen, és que ara hi ha hagut una reacció generacional alhora que emocional, que la vida s’ha fet tan inviable que els més joves ja han perdut la por, són massa morts, i a més morts amb noms i cognoms, com la de Mahsa Amini el 2022, i la recent de Shagar Etemadi el 3 de gener de 2026 (que a hores d’ara encara no s’ha pogut confirmar “oficialment”, sembla); i la de Sahar Jodayan l’any 2019, que es va calar foc com a protesta perquè no la deixaven entrar a un estadi de futbol. Els joves i sobretot les joves de l’Iran senten que ja no tenen res a perdre i això fa que perdin la por a l’hora de manifestar-se i que ho facin, a mesura que els noms s’acumulen, d’una manera més vehement i unitària, tot i que encara lluny de ser un tot organitzat que pugui acabar fent d’efectiva oposició política al règim. 

“Dona, vida, llibertat” era el crit de les protestes de 2022, arran de la mort d’Amini, el crit unitari de la generació Z; però ara diuen que ja es crida “mort al dictador” i que les joves universitàries sense vel ja no creuen en el relat oficial, i unides a la resta de la societat, comerciants inclosos, tenen una força imprevisible. Encara no és una revolució, encara no hi ha un lideratge clar ni propostes reformistes, però sí que és un esclat social. Afegim-hi la sequera que des de fa temps empitjora les coses a l’Iran, les amenaces dels Estats Units i Israel, la precarietat laboral, la vigilància constant… 

Llavors tornem a les dones, a les dones que escriuen, i a Nazanin Amirian parlant-nos de poetes perses: “Parvin Etesami, la dama de la poesia contemporània de l’Iran, va ser la primera poetessa que, després de la Revolució Constitucional [de 1979], va cantar a la llibertat i a la justícia social; […] no es va poder estalviar les calúmnies, i els seus poemes van ser atribuïts al seu pare, que no havia escrit mai ni un sol vers.” Més: “L’única dona que ha donat identitat femenina als seus versos i que va mirar el món i la vida en la seva dimensió de dona, i no solament d’ésser humà, va ser Forugh Farrokhzad [1935-1967]. […] Va ser acusada de ‘pocavergonya’, ‘descarada’, i ‘donota’.” I encara: “El camí obert per Forugh ha estat recorregut per les joves poetes que, sense por de les difamacions, s’han fet portaveus del patiment i de la lluita de la dona iraniana pel seu alliberament dels lligams de les tradicions i l’opressió política i religiosa”. 

I qui són aquestes escriptores continuadores de Farrokhzad? Hi ha Simin Daneshvar (1921-2012), per exemple, novel·lista i traductora, que el 1948 va ser la primera dona iraniana a publicar un llibre de contes i l’any 1969 va ser la primera dona a publicar una novel·la, Savushun, que ha estat un dels llibres perses més venuts i més traduïts (al català encara no). Shahrnush Parsipur (1946) també és novel·lista, contista, guionista i traductora, el 1974 va ser arrestada per la policia secreta del Xa i detinguda durant dos mesos, i l’any 1981 va tornar a ser empresonada, fins al 1986, aquest cop per la policia de la República Islàmica, i en tots dos casos sense cap acusació formal; en total ha estat empresonada en quatre ocasions, ha escrit sempre sobre dones i el règim l’ha “convidada” més d’un cop a deixar de fer-ho, però ella no ha desistit mai. Parinoush Saniee (1949) deu ser actualment l’autora iraniana amb més projecció internacional, si no m’erro; es defineix com a novel·lista feminista i la seva novel·la Sahme man (“El llibre del meu destí”, no està traduïda al català) està inspirada en les dones que van viure la revolució del 1979, ha estat traduïda a 26 idiomes i ja és l’obra persa més traduïda d’una persona viva. Saniee viu als Estats Units però l’estiu del 2022 era a Teheran quan hi va haver les manifestacions arran de l’assassinat de Mahsa Amini. 

I faig un salt en el temps i acabo amb Parnia Abassi (2001-2025), una poeta que morí juntament amb la seva família, a casa seva a Teheran, arran d’un bombardeig israelià; va estudiar traducció, formava part de la generació més jove de poetes iranians i era considerada una veu prometedora. El seu poema més conegut és “L’estel apagat”. 

L’estel apagat*

Vaig plorar per tots dos
per tu
i per mi
bufes
els estels, les meves llàgrimes
al teu món
la llibertat de la llum
al meu
la caça d’ombres
tu i jo arribarem al final
en algun lloc
el poema més bonic del món
cau en silenci
tu comences
en algun lloc
a plorar el
murmuri de la vida
però jo acabaré
cremaré
seré aquell estel apagat
al teu cel
com fum

*Traducció meva a partir d’una versió en castellà.