Les cartes de Lolin

Fa un parell d’anys o tres vaig comprar un paquet de cartes a un antiquari. Sense llegir-les. Les vaig veure a l’aparador de la botiga, ordenades i disposades amb cura dins un calaix de fusta d’aquells que sembla que fan part d’una calaixera de fitxes antigues. La imatge d’aquella composició em va cridar l’atenció. El brocanter em va dir que aquestes cartes no eren tan interessants com un altre lot que havia venut a un escriptor i que contenia intercanvis epistolars. Va posar un accent peculiar quan va dir “escriptor”. Va precisar que aquelles eren cartes d’anada i tornada i probablement es podria reconstruir la història dels protagonistes.

En el cas d’aquelles que a mi em cridaven l’atenció només hi havia les cartes que rebia Lolin. D’amigues que vivien fora de la ciutat, d’unes monges i, sobretot, de Rafael. De Rafael n’hi ha 134, que Lolin va rebre entre el 21 de juliol de 1967 i el 26 de juliol de 1972. Segell d’una pesseta i mitja, primer, i de dues pessetes, després. I a partir d’un cert any, el segell verd de 25 cèntims del Pla Sud amb què els valencians van pagar el desviament del Túria per a evitar avingudes com la del 1957.

Com que el calaix de fusta antiga i pesant m’agradava molt i el brocanter em va tocar la moral amb la manera que va pronunciar el mot “escriptor”, vaig comprar la correspondència de Lolin. Va ser un impuls.

De camí a casa amb aquell bolic  em vaig començar a fer preguntes sobre si era lícit allò que era a punt de fer, que era, en certa manera, violar la intimitat d’una persona que no coneixia. Intentava justificar-me tot dient-me que si eren en mans del brocanter és perquè algú molt pròxim a Lolin les hi havia venudes, que potser aquella relació havia acabat malament i Lolin mateix les havia tirades i algú les havia arreplegades del fem, i altres banalitats. Quan vaig arribar a casa, penedida del tot, vaig deixar el paquet, tal com me l’havia donat el comerciant, embolicat en una bossa de plàstic i no vaig tocar les cartes. De tant en tant, allò, deixat anar en una prestatgeria, em citava, m’incitava, em provocava, i jo em feia la desmenjada i fermada al pal major mai no vaig caure en la temptació de llegir les cartes.

En un viatge a Ciutadella vaig agafar la calaixera i les cartes, encara en la bossa de plàstic, i ho vaig posar tot al maleter del cotxe. Ací, però, les vaig traure del plàstic perquè vaig pensar que, com a objecte de decoració, podria funcionar al meu racó de treball, al costat d’una màquina d’escriure i d’una ràdio antiga.

Hi han fet mesos, en una semipenombra. Ahir, que era dissabte i havia de fer unes actualitzacions a l’ordinador per a buidar-lo de la brossa que no em deixava treballar amb normalitat, les cartes em van tornar a cridar.

I aquesta vegada no m’hi vaig resistir.

Vaig entrar en la vida de Lolin. Les vaig agafar amb una certa devoció. Primer amb delicadesa, després amb curiositat. Les cartes eren lligades amb vetes de colors, de les que es cosien per a adornar els llençols i les coixineres quan es feien de fil de cotó i s’hi brodaven les inicials. Algú, potser l’antiquari, les havia separades per anys i les havia ordenades cronològicament. També havia escrit la data amb un llapis a la part superior esquerra del sobre per poder-les tenir sempre arranjades.

Primer vaig llegir les cartes que no eren del seu estimat Rafael. Les amigues li escrivien de París estant o d’unes altres ciutats europees. Com que era a final dels anys seixanta, els prejudicis em van fer pensar que eren emigrants. Una d’elles li conta que va fer un viatge en cotxe i que havia anat a 120 i a 130 quilòmetres per hora, perquè les carreteres allà eren fabuloses i es podia córrer d’aquella manera. També li diu que els francesos són lletjos, que tenen les faccions molt anguloses, i que com els mediterranis n’hi ha pocs, d’homes. Llavors li esmenta el seu Rafael tan estimat, a qui considera un jove formós. “Tu sí que en saps, de qüestions de l’amor!”, li diu.

Amb les mans, amb una sensació estranya de tocar un paper tan vell, i amb una mica de remordiment i contenció, vaig anar llegint les altres cartes, les de Rafael. A Lolin no la sentim parlar, però sí que veiem que viatja prou, perquè Rafael de tant en tant li retrau que no l’hagués avisat que tal dia no seria a casa, perquè ell li va escriure i no havia rebut resposta. No li agrada gaire que viatgi tota sola, ella. En canvi, ell té un cotxe amb una ràdio. A vegades l’apaga per resar el rosari i pregar per Lolin, perquè arribi el dia que Déu beneeixi la seva unió.

Potser als pares de Rafael Lolin no els agrada gaire, perquè no el deixen anar a veure-la tant com ell voldria. Hi ha una carta del 23 de desembre i no hi ha cap referència a les festes de Nadal. I una del primer de gener, en què Rafael li explica que s’ha alçat tard perquè anit va vetllar mirant el programa de la televisió, que va acabar a les tres de la matinada, amb els seus pares i la seva àvia. No podem saber com va passar Nadal, Lolin. Ni com va ser la seva nit de Cap d’Any, ni amb qui la va passar, però llegint la carta de l’etern enamorat l’he imaginada sopant tota sola, escoltant la ràdio al menjador de casa i, potser, bevent una copeta d’anís.

De Lolin, en sabem ben poca cosa. Només sabem com se li adrecen les amigues i com li parla Rafael, que tan bon punt li diu “mama” com “amor meu”. També beneeix Déu ara sí i ara també per haver-li donat el do d’haver-la conegut. És un llenguatge formal i contingut. Mescla aspectes de la vida quotidiana, com quan explica que ha posat dues injeccions a la seva àvia perquè resistís un viatge llarg, amb el desig de veure-la. A cada carta li promet que li posarà una conferència [telefònica] i li demana que esperi perquè algun dia, a més de les cartes, rebrà un telegrama.

Rafael descompta els dies que falten perquè puguin estar tots dos junts beneïts pel sagrament del matrimoni. Però els anys passen i ell es converteix en metge i ja li escriu amb quartilles timbrades amb el seu nom complet i l’adreça de la consulta. Amb la darrera carta, la del 1972, sabem que exerceix en un poble no gaire lluny d’on viu Lolin, i que encara no han pogut consumar l’amor.

Ara ja no em puc traure del cap Lolin. Sent que he entrat en una intimitat sense que ningú em convidés, m’envaeixen les ganes de saber com eren les cartes que Lolin enviava a Rafael, i he de refrenar l’impuls de contestar-les jo.