Si cada petit pogués tenir un bressol,
si els treballadors poguessin prendre el sol,
si tothom tingués habitacles com cal,
el món podria ser un paradís, tan llis,
el món podria ser un paradís.

A fora plou, i dins fa estona que juguem a fer construccions. Mentre muntem un castell amb legos i peces imantades, la menuda cantusseja “estima, estima, que això mai no fa mal”. Llavors em demana que li posi la cançó, que la vol escoltar, i jo encenc el petit altaveu i hi connecto el disc. Un disc que, des que va sortir, l’hem posat a casa i al cotxe desenes de vegades. I a mi em fa feliç. Em fa feliç que ella vulgui cantar aquestes cançons que ens arriben de tan enllà, i em fa feliç cantar-les amb ella, perquè a mi també encara m’agraden. Em fa feliç que els membres d’Ebri Knight hagin decidit de recuperar un grapat de cançons d’en Xesco Boix i enregistrar-les i fer-les rondar per escoles i teatres.

Per a molts, són les cançons de la infantesa, perquè Xesco Boix és aquell animador infantil que anava a l’escola a cantar-los cançons folk i els explicava contes i feia jocs de mans, i connectava amb la mainada d’una manera tan única que, ara que fa més de quaranta anys que es va morir, que es va suïcidar, encara és present en el record de tots ells. Molts d’altres no el vam conèixer en persona, no el vam sentir mai en directe, perquè ja no hi era quan érem menuts, però les seves cançons sí que hi eren, i les cantaven els pares, els mestres i en tants i tants homenatges que li han anat fent al llarg dels anys. Molts no hi vam coincidir en el temps, però, tanmateix, també el tenim present.

Pioner en la música familiar, Boix també va ser un dels introductors del folk a casa nostra i avui, indiscutiblement, forma part de l’imaginari col·lectiu. Eren les seves cançons i era també el missatge que transmetia, tant verbalment com amb la manera de fer. I ara els membres d’Ebri Knight han emprès aquest projecte familiar, anomenat Bon vent!, per retre-li homenatge i recuperar unes cançons que encara avui ressonen.

Recuperar les cançons que va popularitzar Xesco Boix, de nostrades i de versions nord-americanes, ara arranjades i ben plenes amb els instruments dels Ebri, i portar aquell folk al present, no és tan sols fer cançons perquè les criatures s’ho passin bé, cosa que em sembla imprescindible. És també mantenir encesa la flama, continuar la corretja de transmissió d’una cultura i una música que ens identifica i d’uns valors encara vigents.

Lluny de la cosa mastegada, explícita i amb poca gràcia de moltes cançons familiars que sonen avui i que no deixen espai a la imaginació –que és la cosa més preuada que pot tenir un infant–, em fa la sensació que aquestes lletres que avui, malgrat les dècades, no sonen gens arcaiques tenen una cosa, i és que tracten els infants considerant-los éssers intel·ligents.

Ara que es parla tant de criança conscient, cosa que sembla que ha portat erròniament a mirar-se encara més el melic, per mi això té molt més sentit. És aquesta, una transmissió positiva i important. Que els infants estiguin presents cantant unes cançons que els fan partícips, i que els parlen de germanor, de la lluita per una vida millor, d’abraçar la diferència, del respecte, de l’amor per la natura i també, és clar, de la bicicleta que porta a mil aventures i de gripaus blaus que fan volar la imaginació.

Sona “Si ens deixéssim de romanços” i penso que tant de bo fos així de fàcil. Però és aquesta, la mirada neta d’una criatura. Les coses són així de simples, així d’evidents, així de lúcides, quan es miren del prisma d’un infant. Arnau Aymerich, al capdavant del projecte, recordava fa un temps en una entrevista al Via Lliure que Xesco Boix acostumava a dir que els infants “són la gent més honesta, la més poètica, la més innocent i la més espontània” que hi ha. Després arribem la majoria dels adults i ho esguerrem.

Ells són l’esperança d’aquest món. No sé quants pares d’avui escoltaven Xesco Boix de petits, però una bona colla, segur. I, els qui no, poden conèixer-lo ara i compartir la descoberta amb els seus fills. Segur que en demanaran més.