Les cadires Coca Rossa, el secret del confort a la menorquina

Aquest reportatge és la història d’una cadira, però també la història d’una família que ha sabut conservar l’herència rebuda en forma d’un objecte quotidià que ha marcat el pas del temps i del descans dels menorquins. La família és Anglada, Coca Rossa, de malnom. I la cadira és aquesta de lona, plegable, còmoda i duradora, que a Ciutadella es coneix com a cadira de lona o cadira Coca Rossa, i que fora de l’illa s’ha arribat a anomenar cadira de director [de cinema] o, ara que Menorca és moda, cadires menorquines.

A can Coca Rossa, a banda de cadires, també fan taules, amb el mateix sistema plegable de tisora, que es poden desar i transportar amb la mateixa facilitat que les cadires, i més objectes, tots relacionats amb la fusta i amb aquest invent. Probablement, mentre escrivim aquesta peça, algú pren un sake al Japó assegut en una Coca Rossa, o uns turistes de Nova York prenen un combinat en una platja de Cancún sense conèixer l’origen de la cadira on seuen. O potser el client d’un hotel reposa i veu com s’amaga el sol al desert del Sàhara tot assaborint un te verd amb l’esquena ben agombolada per la lona d’una Coca Rossa.

Una llarga relació amb la fusta

La meva mare (de vuitanta-set anys) em conta que quan era una filleta, la seva tia Nena feia feina a can Coca Rossa fent gafes d’estendre la roba. Fins i tot, recorda el mecanisme manual on es col·locaven les dues peces de fusta i com s’hi enganxava la molla que les feia tan útils. També m’explica que el talleret era dalt els porxos de la casa del carrer de Sant Isidre de Ciutadella on la família Anglada ja fabricava les cadires de lona que al principi solament eren a les cases de Ciutadella i en alguns bars, i que ara han fet la volta al món. Són en museus, surten a les revistes de decoració, els dissenyadors les estudien. I, és clar, fan part del paisatge perquè són a les terrasses de centenars de bars i restaurants dins i fora de Menorca. També són a les cases particulars de molts menorquins residents a la península i de desenes de visitants famosos que les volen tenir a casa.

La fàbrica continua als baixos i als porxos de la casa familiar, en aquest carrer ben cèntric, a dues passes de la placeta d’Artrutx i al costat de la Contramurada. Ara no hi viu ningú, a la casa, i al primer pis, allà on hi havia l’habitatge, s’emmagatzemen tot de models antics per poder resseguir l’evolució del model, i s’hi guarden les carpetes amb la documentació històrica de l’invent.

Hi anam un matí del mes d’agost. Ens esperen els cosins Lluís Anglada i Miquel Anglada, dos dels néts de Miquel Anglada Alzina, el creador d’aquesta meravella del disseny que, de fa més d’un segle, es manté pràcticament inalterable. Tots dos, la tercera generació de can Coca Rossa, els que ja han acceptat el malnom com un senyal d’identitat, són els encarregats de continuar amb el llegat. La primera patent de la cadira és del 1929 i la darrera de final dels anys noranta del segle passat i deixa constància de les millores ergonòmiques.

En el seu temps, la cadira va ser declarada model d’utilitat pública, però la marca Anglada és registrada i solament són Coca Rossa les que duen aquest cognom gravat en un dels travessers de baix. A desgrat d’això, molts fabricants han provat d’imitar la cadira, el mercat n’és ple, però no ho han aconseguit. El secret és, segons en Lluís, la mida dels llistons. Llavors ens explica que a les seves cadires cada barra té una mida diferent que s’adapta a la necessitat. “El braç té una mida, la cama en té una altra… a primer cop d’ull no es nota, però nosaltres sí que ho veiem. Seria més fàcil fer-ho d’una altra manera, però volem mantenir el disseny original tant com sigui possible. Defensam el clavat i l’entapissat, com sempre s’ha fet.” Les altres fàbriques, que treballen d’una manera més industrialitzada, solament utilitzen dues mides. Això fa que en puguin fer més al cap de l’any, però són menys flexibles i adaptables a les necessitats de cada cos. I quant a l’entapissat, les Coca Rossa es diferencien de les altres perquè la lona es clava amb tatxes darrere el llistó i no s’enganxa com en els altres models.

Fabricació artesana i a la carta

Aquesta dèria per mantenir-se fidels a la tradició i treballar de manera quasi artesana fa que solament facin entre quatre mil cadires i sis mil cada any. Sembla mentida, però en Lluís no ens en sap dir la xifra exacta. “I mira que m’ho demanau vegades, la premsa, però mai ho sé respondre amb exactitud.”

Actualment, comptant els dos propietaris, a la fàbrica hi fan feina cinc persones. L’estiu és temporada alta perquè tothom vol comprar o arreglar les cadires que té, i a l’hivern es dediquen a preparar els materials perquè quan rebin les comandes tan sols hagin de muntar les cadires. Amb el temps, aquest espai no ha perdut el sabor que imaginam que tenia quan l’avi Miquel es va inspirar en els catres plegables que la gent agafava per anar a missa i es posava sota el braç. Hi sura un polsim marronenc i fa olor de serradís, de vernís i de fusta treballada. Hi ha les màquines justes per a facilitar algun procés, però la majoria de les tasques es fan manualment, com ara tenyir les barres, que es fa submergint-les en el líquid i deixant-les escórrer, o la mesura exacta de cada element.

A la porta hi ha exposades la cadira normal, la gronsadora, un catre i diferents models de taules, que són el complement necessari per a una bona vetllada, sigui llegint, fent una partida de cartes o prenent l’aperitiu. Fa dècades que els bars més emblemàtics de Ciutadella, com ara el Cafè Balear, el Tritón i el Molí, tenen les cadires Coca Rossa. Actualment, les personalitzen tot estampant el nom o el logotip de l’establiment. Antany, eren les típiques de lona ratllada, amb el respatller estret, però capaç de resistir hores de tertúlia lenta i desenfeinada dels fosquets. O les converses dels pescadors que, en arribar de la mar, anaven a bravejar de les captures asseguts davant una taula amb el seu gotet de gin Xoriguer i un bòtil de sifó.

Al fons de la fàbrica hi ha un dels treballadors que deixa la feina manual per sortir a atendre una dona que ve a encarregar una taula i dubta sobre la mida més indicada. Se’n va cavil·losa i al cap de deu minuts, els telefona per dir-los quina vol exactament. Com que viu molt a prop, abans de les tres l’hi duran a casa. Més tard vindrà un client que va dur tres cadires perquè els canviessin la lona una mica deteriorada. La fusta estava perfecta i s’endú les cadires verdes pràcticament noves. I encara vindrà una família, que aparca el cotxe a la porta, a cercar un parell de gandules per a la piscina amb la lona de color cru, molt elegants, que havien encarregat fa uns quants dies. Com que tot és personalitzable, a can Coca Rossa fan feina sobre comanda. No hi ha estoc a la fàbrica, el client tria els colors sobre el mostrari de les lones i el de les fustes, i passats uns dies les ha d’anar a cercar allà mateix. Així és com es preserva l’essència i la tradició.

I mentre això passa, en Lluís ens explica que l’avi va començar al carrer de Mallorca, però que molt prest es va traslladar al carrer de Sant Isidre, conegut també com a carrer de les Cadufes.

Els cosins Anglada diuen amb molta satisfacció que, a pesar de l’anomenada que tenen les cadires que fabriquen, ells continuen fent tot el procés de manera artesanal, i que són fidels al model que l’avi va crear l’any 1920. És cert que amb el temps hi han introduït algunes millores, com ara l’augment de l’amplada del respatller, que s’ha inclinat una mica, o el model de gronsadora, que encara millora l’experiència a l’hora de seure a la fresca damunt la vorera, un costum que comença a perdre’s a ciutats grans com Maó i Ciutadella, però que encara es conserva ben viu als pobles de l’interior. També fan cadires altes perquè els fillets puguin seure a taula a dinar, o cadires com les grans, però de mida infantil. “Tot això són complements a l’oferta principal, que és la cadira de sempre”, diu Lluís Anglada.

Un fuster hàbil i un industrial visionari

Li demanam que ens expliqui com va ser que l’avi va tenir aquesta gran pensada. Ell no el va conèixer, però a casa, és clar, es parlava del personatge. A banda d’allò dels catres de missa, plegables com les cadires, explica que Miquel Anglada Alzina, nascut l’any 1885, era un esperit inquiet. “Era un renaixentista. Sempre volia inventar coses. Va anar a Barcelona a fer un curs de torner. Era un fuster clàssic que volia anar més enllà i que cercava la perfecció. Feia pipes, baldufes… Cercava articles, productes fora del que era l’habitual… Era un industrial de final del XIX i principi del XX. Vull creure que va pensar la cadira perquè fos còmoda, bona de traslladar, fins i tot, perquè la poguessis enviar.” Això li venia de família, perquè son pare, el besavi dels actuals propietaris, Antoni Anglada Pons, també era fuster i delineant, un mestre de manobre que va dirigir la construcció del pont de Dalt els Penyals, per exemple.

L’avi Anglada va començar a fer les cadires amb fusta de faig. “Era una fusta més adequada perquè el pi de la terra té bona qualitat quant a duresa, però és més brut i s’ha de triar més. Així i tot, durant molts anys, les hem fetes amb pi de les Illes. Ara tornam a emprar el faig perquè ja no hi ha serradors i el pi d’aquí té poca qualitat i és mal de fer aconseguir un pi que tengui un mínim de qualitat per a poder-hi fer feina.” És un faig que arriba a Ciutadella procedent del Principat, de Sòria o de Navarra i que treballen de manera pràcticament manual al taller.

Les Coca Rossa a casa

Amb els anys, dues cadires i una taula Coca Rossa han estat un bon regal de noces. A mesura que la família creixia, s’anaven afegint cadires a la casa. Sempre intentant que fossin del mateix color. És molt difícil que una cadira d’aquestes es faci malbé i, per tant, també s’hereten. En moltes cases hi ha les cadires de l’avi i s’hi han afegit les pròpies. Com que és matèria viva, el color de la fusta va canviant, però el conjunt continua tenint el sabor de sempre. El sabor que dóna asseure’s en un rogle, un fosquet d’estiu i conversar. Les podem veure estalonades en una paret del menjador o del pati perquè quan arribi algú, l’agafi i s’hi assegui. Quan la vetllada s’acaba, les cadires es pleguen i tornen al seu lloc. Tot esperant la pròxima trobada.

Sense quarta generació

Els dos cosins Anglada tenen seixanta-un anys i ja saben que darrere seu no hi haurà una quarta generació de fusters al carrer de Sant Isidre. Això els preocupa relativament. “L’any passat vam tenir una oferta per a comprar-nos la fàbrica, però eren cants de sirena”, diu en Lluís, que relativitza el fet que la història de la cadira es podria acabar amb ells. “Potser hi haurà una quarta generació que no durà el llinatge si a algú li interessa comprar el negoci o, quan s’acabi, s’acabarà i ja està. Jo no vull fer cadires fins als vuitanta anys. No sé què passarà, però en principi, la solució que veig és si a algú li interessa. I si no, nosaltres tancarem i s’acabarà la història com s’han acabat tantes altres coses.”

I posa l’exemple de les gafes d’estendre, aquelles que els anys quaranta i cinquanta fabricava la tia Nena dalt els porxos. “Ara que no en fem, la gent ens ho retrau, tan bones que eren, diuen. Sí, però quan van venir les xineses, a dos cèntims, ningú se’n recordava de nosaltres. És el procés de la vida. Tot s’acaba i després fem jutipiris, però en el moment que tocava no hem tingut el suport necessari”, diu, però matisa que no és el cas de la cadira, que sí que té molta demanda.

El seu cosí Miquel ho rebla. “És una empresa amb una tradició. El mercat és obert, tres generacions i fora, a Menorca hi ha més fabricants. El camí que hem fet ja és molt llarg.”