L’enèsima farsa d’estat

El fantasma de la independència –ja no diguem la seva expressió material, com a Montserrat– continua recorrent Espanya, produint malsons persecutoris, i provocant tota mena d’ois als rengles baixos, intermedis i superiors de l’estat, als seus aparells i a la servil opinió pública que els acompanya: la “qüestió catalana” és un problema d’estat en la mesura que persisteix un moviment independentista en acte, que ells sublimen en fantasma perquè no saben com enfrontar-s’hi.

La manifestació profunda del poder del fantasma independentista català com un tot compacte i amenaçador produeix l’enèsima crisi institucional que l’estat espanyol va covant des que va aplicar, si us plau per força, un cop constitucional continu contra Catalunya d’ençà del 2010. Un cop que, finalment, i com sigui que l’independentisme, entre el 2012 i el 2017, va elaborar pas a pas, comitè a comitè, entitat a entitat, poble a poble, una estratègia pròpia, s’ha girat en contra del mateix estat espanyol i n’ha gangrenat l’organisme i ha precipitat les seves institucions en un mar d’ombres. Un mar d’ombres xineses, si volen, perquè els partits suposadament enfrontats a mort pel control dels organismes superiors de l’estat juguen a fer com si es matessin, a la manera de la lluita lliure americana, és a dir, fent comèdia, sobreactuant el furor verbal (Aznar amenaçant de presó Sánchez pel tema de l’amnistia). El PP, com que disposa d’un dirigent suprem que és un cap d’estopa, necessita escenificar amenaces contra ESPAÑA (així, en majúscules) per tal de no perdre estructures profundes d’estat i guanyar terreny en les enquestes, prou malmeses per la incompetència de Feijóo. El PSOE, atrapat en l’estructura corrompuda de l’estat que ell mateix va contribuir a crear amb González i els GAL, verbalitza, escandalitzat, una amenaça contra la sacrosanta “democràcia espanyola” que amaga la necessitat d’assegurar-se pactes de supervivència amb els “partits perifèrics” donant-los peixet a canvi de les ombres xineses que maese Pedro mou al seu retaule. Si disposéssim de fins analistes en els rengles dels nostres partits, potser arribarien a la conclusió que cal deixar PP i PSOE verbalitzant falses amenaces de “cop d’estat”, d’un signe o un altre, fins que caiguin esgotats damunt la lona del ring inventat. Per no passar per monolítics, suposem que, en efecte, tot aquest sarau que ha començat com una farsa acabés en tragicomèdia: una involució autoritària, amb un govern pactat de sotamà entre els partits dinàstics, per a no enfonsar el muntatge d’una monarquia més borbònica que mai; unes forces de l’ordre copades per Vox i un aparell judicial en mans del PP; uns governs alterns i uns organismes civils nous de trinca, finançats per l’estat, per a justificar i donar suport a aquella involució, democràticament instaurada, és clar –Europa ens mira… sempre que garantim la satisfacció del deute i l’acompliment dels compromisos militars!–, mitjançant unes eleccions fetes sota el signe de la por (“que ve la ultradreta, que ve la ultradreta!”, com si aquí no hi fos des del 155!). Com ha dit algú, en cas d’un semblant escenari, això podria representar la liquidació del règim del 78, però, matisem, en forma de nova “transició” en clau més reaccionària. La qüestió és què farien els partits de l’actual govern de coalició i els seus socis d’investidura a Madrid, perquè a Espanya l’atonia social és d’una magnitud que desafia qualsevol intent de resistència civil contra el disseny autoritari d’un estat a la deriva. I, posats a fer, no caldrà recordar que el PSOE ha estat un partit del règim des dels dies de Primo de Rivera, de manera que és dubtós que s’hi pogués comptar per a una “oposició” des del carrer per a frenar els plans de l’oligarquia econòmica, política i militar que mana a Espanya per mitjà dels Borbons. Contràriament, i atès que la vella i la no tan vella guàrdia del PSOE ja figura als rengles de l’oligarquia post-transició (escolteu les últimes declaracions de Felipe González), no fóra estrany que participessin, de sotamà o a la llum del dia, en qualsevol esbandida per tal de sostenir l’actual dominació en clau involutiva. Pel que fa als socis bascos, tornarien a casa a disputar entre ells l’hegemonia pels privilegis que cap govern espanyol no gosarà tocar –en última instància, aquest haurà estat el triomf d’ETA. Però els catalans, en el millor dels casos, podrien tornar amb una mà al davant i una altra al darrere, si no acabessin, en el pitjor dels casos, tornant a la garjola. I no veig unes institucions catalanes actuals que no acatessin allò que manessin a Madrid sense badar boca.

En aquesta situació, la temptació particularista d’intervenir per “salvar” Espanya en defensa de la parcel·la de poder autonomista seria grossa: de fet, en va ser una mostra prou eloqüent l’estratègia d’ERC amb la “taula de diàleg” per a dissoldre la radicalitat del moviment en els rengles de la política de pactes amb l’estat. Però el propòsit de salvar la “democràcia espanyola” des de Catalunya toparia amb el problema crucial que la gent, tant la independentista com l’espanyolista, no està per orgues, i difícilment es mobilitzaria en defensa de res. Els independentistes, òbviament, perquè en som les víctimes primeres i principals, i allò que volem és enfonsar l’estat sense embuts; i els espanyolistes, perquè, des que el PSC va ocupar l’espai de Ciudadanos i va propiciar l’entrada de Vox al parlament, no saben cap a on tirar en circumstàncies compromeses i seguirien els dictats de les televisions espanyoles i les seus centrals a Madrid contra el temut enemic independentista, on amaguen una catalanofòbia convertida en ideologia d’ordre.

En conseqüència, la crisi d’estat –si, pròpiament, n’hi hagués, més enllà que els titellaires del PP i el PSOE arribessin a perdre el control dels putxinel·lis– es resoldria dins els rengles del mateix estat: els ciutadans hi assistirien des de la barrera i acceptarien submisament allò que sorgís de cops –o de simulacres de cops, segons qui els qualifiqués– més o menys sorollosos o ensordits, de pactes més o menys secrets, de poders fàctics més o menys reconeguts. Qui, des de Catalunya, pretengui que hi hauríem d’entrar, ja pot deixar tota esperança a la porta: és un forat negre que s’ho empassarà tot de viu en viu. I, ja abonats a la caricatura, el fals torcebraç entre PP i PSOE podria disfressar, en última instància, pactes tàcits de sobretaula per tal que la “pacificació” de Catalunya es basés en la por contínua del “cop d’estat”… a Madrid, perquè, com hem dit, a casa nostra ja fa quinze anys llargs que el patim. Davant un pacte vergonyós entre la covardia del PSOE del 155 i el franquisme legionari de PP-Vox, tots els esforços per a negociar amb una de les parts acabarien tan malament que no sé pas a quin expedient s’acollirien els analistes polítics “dialogants” per justificar el desficaci.

L’amenaça que les “llibertats” de Catalunya encara es veurien més amenaçades, si la democràcia s’endurís a Espanya, defineix perfectament els perdedors sense remei davant la història, ja que passen per alt que, en matèria nacional, aquelles “llibertats” no les hem tingut, no les tenim, i mai no les tindrem al si de l’estat espanyol. Les llibertats de Catalunya dignes de ser defensades a mort són les que s’ha de donar Catalunya mateix com un “tot” –una Nació– davant la Història, no pas les que depenguin de la bona o mala voluntat de l’estat opressor. Acceptar la medicina receptada per aquest estat només significaria ingerir el placebo que et nega el coneixement del teu estat real de salut, t’instal·la en la malaltia no reconeguda, i no et permet de córrer el risc de morir lluitant abans que caure mort sense lluitar.

Si l’estat espanyol camina cap a l’autoritarisme, no serà pas a nosaltres que ens agafarà desprevinguts: ja fa segles que el patim en forma de dictadura, repressions i persecucions “legals” i “democràtiques” contra una majoria de la població. En aquest camí, hem arribat a uns nivells de befa jurídica i de despropòsit polític que no crec que trobéssim al país ni un sol mesell que se l’empassés sense vomitar. Els lluitadors pel país ja saben que continuar rebent garrotades, amb marxamo democràtic o pseudo-democràtic, no canvia la seva posició al tauler d’escacs. N’hi haurà que preferiran el parxís o el joc de l’oca, o sigui, el laberint de coloraines imposat per l’enemic: qui vulgui acabar al pou, ja sap el pa que s’hi dóna.

Les autèntiques llibertats de Catalunya impliquen aprofitar la confusió espanyola, el seu joc d’ombres xineses, el seu guirigall polític, el seu esgotament democràtic, per trencar el seu tauler i crear-ne un de nou amb regles, mides i jugadors propis, és a dir, convertir el fantasma independentista, que tant espanta l’estat, en força viva de poder que l’aniquili. En aquest marc, la llinda de l’esperança encara és molt alta.

Per als qui propugnen un nou embat, aquest és moment d’escomesa; per als qui somien que els partits tornin al Primer d’Octubre, és moment d’obligar-los-hi. Que deixin que l’estat espanyol s’ofegui en la seva pròpia merda; que tornin a casa a posar-se al costat del moviment independentista; i que es neguin a participar en cap nova farsa electoral. En cas contrari, de te fabula narratur.