Aquesta setmana, en una xerrada a l’Ateneu de Madrid, Felipe González va dir: “És un pecat mortal absolutament inassumible pactar amb Vox? Jo no hi pactaria, però a moltíssima més distància hi hauria l’opció que pactés amb Bildu.” És una de les frases més importants que s’han dit aquests darrers anys en la política espanyola. Encara que digui que votarà en blanc perquè ningú no el representa, és un error interpretar la posició de González com la d’un vell incomprès, nostàlgic del poder, que reclama la seva quota de pantalla. González és el portaveu d’un cert esperit de la classe dirigent, un arquitecte de l’interès de l’estat espanyol. No són deliris d’un gerro xinès, sinó un horitzó programàtic que es va definint de mica en mica: la legitimació de Vox, la proscripció pràctica de l’independentisme i la forja d’una reforma territorial regressiva.

González parla per tots els qui veuen Pedro Sánchez com la darrera evolució del mateix monstre que aquests darrers quinze anys ha contestat al règim del 1978. L’independentisme i els indignats no han tingut prou força per a destituir el sistema imperant, però han pogut causar una mutació simbòlica del PSOE, i ara els zeladors del vell ordre no volen tan sols que Sánchez perdi el poder, sinó assegurar-se que la seva deriva sigui la darrera manifestació d’una possibilitat de canvi. El període històric que s’obre després de Sánchez ha de servir per a blindar el sistema que han vist trontollar. Allò que els fa nosa no és la persona del president espanyol, sinó les condicions que han permès que governi com governa. Per això diuen que Sánchez no té principis i, en canvi, combaten el “sanchisme”: no parlen d’ell, sinó del moment històric.

De González n’és important el marc teòric, però també la consigna estratègica. Certament, és rellevant que tot un símbol com ell digui que és més legítim de pactar amb Vox que no pas amb Bildu i que, a parer seu, Brussel·les no hauria d’esborrar ETA de la llista d’organitzacions terroristes. Al capdavall, comparteix el principi d’Isabel Díaz Ayuso quan insisteix que “ETA continua viva i té el poder”: que el problema més greu no era la violència, sinó la ideologia. Però encara és més important que relativitzi l’arribada de Vox al poder, i que ho normalitzi en nom de la lluita contra l’independentisme, perquè envia un missatge: si Vox està en condicions de disputar l’hegemonia de la dreta, ens hi haurem d’entendre per força en alguns aspectes, i ho haurem de fer per a superar d’una vegada el conflicte nacional.

El significat profund d’aquest missatge s’entén millor si s’ajunta amb dos missatges més, de la mateixa xerrada. El primer: que si Gabriel Rufián vol ser candidat d’un front d’esquerres ibèric, endavant, però aleshores convindrà d’implementar un sistema de circumscripció única, com a les eleccions europees, amb el requisit d’un mínim del 5% dels vots a tot l’estat. I el segon: que descentralitzar vol dir reorganitzar competències, no pas cedir sobirania. “Descentralitzar no significa centrifugar el poder de manera que faci impossible un projecte nacional. Quan es confon la descentralització amb la centrifugació –el plurinacionalisme– ens posem en un embolic que només és corregible amb una dinàmica federalista, en què tots tinguem els mateixos drets però no els mateixos sentiments de pertinença”, va dir.

Amb aquesta triangulació, González assenyala un camí on, després d’unes eleccions de to guerracivilista, potser traumàtiques, podrien convergir un PSOE sense Sánchez, un PP poderós però amenaçat i un Vox amb salconduit. L’onada reaccionària, que pot donar a l’extrema dreta un paper preponderant en la política espanyola, és vista per molta gent com una fase inevitable del cicle que travessa tot Europa, i per això els mandarins com González no pensen com es pot frenar, sinó com es pot aprofitar. Si la simbiosi del PP i Vox no pren forma de Donald Trump, sinó de Giorgia Meloni, caldrà trobar el mínim comú denominador i serà, tal volta, un bon moment per a corregir els errors.

Després del procés, hi havia socialistes que deien que, tard o d’hora, s’hauria de votar a Catalunya i, en realitat, no parlaven de l’autodeterminació, sinó de revalidar la pertinença a Espanya: un referèndum en sentit invers, que serveixi per a dir que Catalunya ha votat, però que ha decidit quedar-se. En la reforma que s’albira entre els dards de González, les paraules també estan capgirades. En nom del federalisme, una reforma autonòmica en què es concedeixin quatre competències més, però de manera que els límits quedin clars i protegits finalment, com explicava també José Antonio Zarzalejos en aquesta entrevista. En nom de la democràcia –qui sap si en nom de la unió de les esquerres–, una reforma dels mecanismes electorals que, a la pràctica, faci impossible el paper crucial que el nacionalisme basc i el català han tingut en la configuració de majories a l’estat.

Una vegada va haver pactat per governar amb Podem i es va aliar amb els partits independentistes, Sánchez no ha tingut més remei que deixar-se arrossegar per la dinàmica de la polarització, però això no en canvia la substància. Li convé d’enfrontar-se a Elon Musk com li convé que Vox sigui una amenaça plausible per a mobilitzar els seus votants, però no ha deixat mai de ser l’home que va pactar amb Ciutadans, que va votar per suspendre l’autonomia de Catalunya i que, després de dir que la lawfare amenaçava la seva dona, va pactar amb el PP per renovar el Consell General del Poder Judicial espanyol. L’independentisme seria frívol de pensar que tant se val si Sánchez perd el poder, però seria més il·lús encara si no s’adonés que l’estat té resistència de sobres per a sobreviure a les vicissituds tàctiques d’un sol president.

Més obertament o menys, l’esquerra espanyola té una gran inèrcia a col·laborar en la preservació dels interessos de l’estat en moments de turbulència, com essencialment va passar el 2017, i l’estat té una gran capacitat de recosir-se amb consensos nous. Les aventures de Rufián tal volta tenen un sentit electoral, però no tenen cap sentit polític a llarg termini. Per més que Vox sigui un perill seriós per a Catalunya, que ho és, si l’independentisme llegeix el moment polític tan sols en clau espanyola, té el perill que la història se l’empassi, de manera que, d’aquí a uns anys, quan surti del túnel, es trobi lligat de mans i peus, i amb un paisatge demolidor: amb una reforma que l’hagi convertit en un actor polític testimonial en l’arquitectura institucional de l’estat, sense capacitat d’iniciativa i a remolc dels debats espanyols.