05.12.2025 - 19:50
L’any acaba més bé que no esperàvem fa uns mesos. Només cal veure quins eren els pronòstics que es feien, l’any passat, per aquestes dates, sobre l’economia d’enguany. Acabàvem un 2024 excepcional, amb un creixement del 3,6%, molt més alt que no s’esperava, i els analistes apuntaven que el 2025 el ritme de l’activitat s’alentiria fins un 2%, sobretot, per la incertesa que hi havia sobre el comerç mundial i què pogués fer Trump. És a dir, que tindríem un 2025 mitjanament bo, però amb una velocitat més curta. I sembla que es van equivocar una mica, perquè d’ençà de fa un parell de mesos, institucions públiques i privades, nacionals i internacionals, van apuntant que l’economia, espanyola i catalana, sembla que acabarà creixent al voltant del 3%. Fa un any, ningú s’hi hauria jugat ni un pèsol en aquesta aposta.
Ningú no preveia que el canvi de patró en el creixement global que hi ha hagut el 2025, en què l’empenta del comerç exterior ha desaparegut i ha estat substituïda per la demanda interna –consum familiar i inversió–, tingués la força que, finalment, ha mostrat. Era evident que el consum creixeria, senzillament, perquè la població continuava augmentant -pels estrangers– i que també creixeria la inversió, amb l’arribada i l’aplicació dels fons europeus.
Però parlant amb els uns i amb els altres, no sembla que la cosa vagi tan bé com diuen les xifres. Ens queixem de vici, potser? Una mica, probablement, sí, però el fet és que hi ha molta gent que no ho passa bé. El 63% de les llars de l’estat espanyol té dificultats per a arribar a final de mes, segons l’Índex de Solvència Familiar de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), que recull les dificultats de les famílies per a afrontar despeses comunes, com ara l’habitatge, la salut i l’educació.
Però l’OCU no és l’única organització que veu les coses de color fosc. Més de quatre milions de persones a l’estat espanyol viuen en una situació d’exclusió severa, apunten les dades de Càritas, que sempre solen ser les més dures. Segons que expliquen, la classe mitjana es va reduint, i els principals motius són l’habitatge i els salaris baixos. En això, hi estic d’acord. En canvi, trobo una mica exagerat el que diu el IX informe FOESSA, presentat el mes passat, que la precarietat laboral s’ha convertit en la nova normalitat del mercat de treball de l’estat i afecta el 47,5% de la població activa, atrapada en diverses modalitats d’inseguretat laboral. Per la seva banda, una llar de cada quatre es troba en risc de pobresa o exclusió social a l’estat espanyol, segons el Consell Econòmic i Social. Són variants amb més intensitat o menys d’un fet que és cert i propi del sistema: malgrat el creixement de les magnituds globals, això no arriba a tothom i hi ha gent que ho passa malament.
A Catalunya, les dades de l’Idescat són del 2024, quan la taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) era del 24% dels ciutadans, i la de la població amb privació material i social severa era del 8,6%. Em semblen xifres més realistes amb l’entorn que tenim.
Però, sense arribar a aquests extrems, moltes persones que no passen penúries en el dia a dia, tampoc noten en la seva economia familiar que tot vagi tan bé com diuen les estatístiques. No noten una millora tangible en les seves vides materials. Sobre aquest punt, he llegit aquests dies una reflexió interessant que fa Oriol Aspachs, director d’Economia Espanyola de CaixaBank, en l’informe mensual de l’entitat del mes de novembre.
Comença per diferenciar entre el consum global, que realment va creixent, perquè som més gent, i el consum per persona. I recorda que, a aquest consum per persona, li va costar d’arrencar després de la pandèmia, en termes reals, i no va recuperar els nivells del 2019 fins el darrer trimestre del 2024. El tercer trimestre del 2025, només s’ha situat un 1,7% per damunt. “En part, li ha costat de recuperar-se perquè el conjunt de les llars ha mantingut una taxa d’estalvi relativament elevada aquests darrers anys, segurament en resposta a l’augment de la incertesa i dels tipus d’interès”, argumenta. I també em sembla molt probable, afegeixo, que els nous consumidors que han entrat al mercat tinguin uns guanys relativament baixos i facin anar cap avall la mitjana existent.
Però Aspachs fa un pas més enllà. Exposa que l’evolució de la renda de les llars tampoc hi ha ajudat i afirma que “la renda bruta disponible per habitant es troba un 5,3% per damunt dels nivells previs a la pandèmia”. La clau d’aquesta xifra es troba en la seva composició, és a dir, en la font de renda de les llars. I explica que el seu creixement global “es basa en l’augment de les prestacions socials, que es troben un 9,3% per damunt dels nivells previs a la pandèmia, i en el de les rendes netes de la propietat, que han augmentat d’un 13,5%”. En definitiva, ens diu que els jubilats i els rendistes, immobiliaris o financers, són els qui han notat més positivament el creixement de l’economia. En termes relatius, cadascun dels dos segments, que quedi ben clar.
En canvi, apunta que l’evolució dels salaris ha estat més feble, perquè, en termes reals, “encara es troben al voltant d’un 5% per sota d’abans de la pandèmia, i la seva recuperació és tímida”. En definitiva, conclou que les diferències en l’evolució de les diverses fonts d’ingressos expliquen la sensació que la recuperació no arriba a totes les butxaques. Però s’obre a l’esperança quan diu: “A mesura que els salaris vagin recuperant el poder adquisitiu i que la taxa d’estalvi es normalitzi, el recorregut que té el consum per a continuar creixent és ampli. A més a més, també cal esperar que el creixement de la població continuï propiciant que el consum a nivell agregat continuï augmentant.”
Estic d’acord amb el seu plantejament, i també amb la seva darrera previsió. Però, malgrat tot, no serà pas fàcil treure’ns de sobre la sensació que no tot ens va tan bé com assenyalen les estadístiques…
