21.09.2025 - 21:40
Donald Trump ha dit: “M’encanta l’olor de les deportacions de bon matí”, tot emulant la frase de Robert Duvall a Apocalypse now: “M’encanta l’olor del napalm de bon matí”. La referència a un dels millors films sobre la brutalitat bèl·lica és una perillosa declaració de guerra que emana d’una ment malalta i infantiloide, amb massa poder per a fer el que li dóna la gana, a ell i als seus. No és en va que ha canviat el nom del Departament d’Estat pel de Departament de la Guerra, ha militaritzat, d’entrada, els carrers de Washington i Memphis i ha intensificat les batudes racials i els trasllats. Només el passat mes de juny els EUA van practicar 209 vols d’expulsió.
Ja no importen les grans lleis del dret internacional humanitari, com la Declaració de Drets Humans o les Convencions de Ginebra. Les extremes dretes xenòfobes, allà, aquí i a tot arreu del món, menyspreen les lleis fonamentals de què la humanitat ha sabut dotar-se per a evitar la barbàrie i els crims contra la humanitat mateixa. A la vegada, paradoxalment, les democràcies permeten que aquestes formacions continuïn presentant-se a eleccions democràtiques amb el propòsit d’enfonsar-les. És una guerra contra els refugiats i immigrants de tots els conflictes: de tota la gamma dels bèl·lics, més els climàtics, la repressió, la fam, les dictadures, la persecució ideològica i d’orientació sexual, etc. És també una guerra contra la llibertat de pensament i d’expressió. Contra la vida, el coneixement, la cultura i el dret a la dissidència.
Està comprovat: ni el dret internacional humanitari, ni la cultura, ni l’educació, ni els avenços intel·lectuals, científics i tecnològics de la humanitat, no sembla que puguin fer res per a aturar-lo. Després de segles de lluitar i sacrificar moltes vides i esforços en la construcció d’un món més just i solidari, potser algun dia arribarà l’hora de reconèixer el fracàs absolut. Som a punt de trair tots els qui ens han precedit, i a nosaltres mateixos. “Fracassa una altra vegada, fracassa millor”, que diu una màxima de Samuel Beckett.
L’extrema dreta francesa, contra els republicans refugiats
Aquests dies, he estat rellegint les actes d’unes sessions de debat parlamentari a la cambra de diputats de França dels mesos de gener, febrer i març del 1939, sobre el “problema” dels refugiats republicans de l’estat espanyol. De fet, entre els qui ens han precedit en la lluita i resistència contra els discursos del populisme nacionalista, són els qui tenim més a prop. La França pròspera i rica de la “llibertat, igualtat, fraternitat” deia que tenia un problema per a acollir les 500.000 persones que, després de tres anys de guerra i de lluita i resistència contra el feixisme, travessaven la frontera al límit de les seves forces, pobres, sense papers, desorientats, malalts i en la més absoluta misèria.
Aquella república francesa que als ulls del món era pròspera, culta i civilitzada, una forma de govern per la qual els republicans de l’estat espanyol hi havien deixat la pell, aleshores ja tenia una burgesia majoritàriament de dreta i d’extrema dreta, que no volia incomodar Hitler ni Mussolini, i estava disposada a trepitjar els drets humans i la dignitat de qui fos, sobretot, si havien gosat lluitar i defensar-se contra el feixisme, ells tots sols, sense l’ajut de les democràcies occidentals i europees. Només l’URSS els va ajudar.
La retirada, els primers “boat people” del segle XX
L’avenç imparable dels franquistes per a ocupar Catalunya va provocar l’èxode cap a França de ciutadans de tots els pobles de l’estat espanyol, bé perquè vivien refugiats a Catalunya o per ser soldats de l’exèrcit republicà. Durant el mes de gener de 1939, el govern francès es va negar a obrir la frontera dues vegades, tal com li demanava el govern de la República espanyola. Barcelona va caure el 26 de gener. L’èxode de persones cap a la frontera augmentava a mesura que els franquistes avançaven cap al nord. Les condicions de la retirada amb fred i neu eren infernals. L’aviació franquista metrallava sense pietat la gent que caminava quilòmetres i quilòmetres per les carreteres. Els morts quedaven abandonats a les cunetes.
Milers de persones començaven a acumular-se als passos fronterers tancats del Pertús, Burg-Madame, Prats de Molló i Cervera. Malgrat que el govern republicà espanyol feia temps que advertia de la imminència de l’èxode de refugiats, el govern francès no havia fet cap pla per a acollir-los. Només mesures de seguretat i ordre públic. Finalment, la nit del 27 al 28 de gener, el govern va obrir la frontera. Només a nens, dones, vells i ferits. La guàrdia de fronteres requisà diners i objectes de valor als refugiats. Continuaven arribant columnes de refugiats als posts fronterers. Molts passaven a peu per la muntanya. Durant dos dies o tres, la situació va ser caòtica.
El 5 de febrer s’obria la frontera de Cervera als militars. L’endemà, s’obrí la del Pertús. Els militars anaven desarmats. Molts amagaven les armes o les destruïen per no lliurar-les. No hi havia res previst per a acollir-los. Els primers dies s’amuntegaren a la intempèrie, en camps, quadres i estacions en condicions extremament precàries.
El govern francès va negar una proposta socialista d’acollir els milicians en camps militars on s’acollia els reservistes en períodes d’instrucció. Al·legà que aquests llocs estaven reservats per a la seguretat nacional, tan necessària en aquells moments. Amb aquest pretext, també denegà l’assistència mèdica militar als ferits, que eren més de deu mil. La xarxa hospitalària civil era clarament insuficient en els departaments del sud per a fer front a aquella emergència.
L’única cosa que el govern francès executà a la perfecció fou el desplegament militar de 30.000 soldats al llarg de la frontera per a impedir una suposada “invasió de les milícies”. Les regions frontereres es trobaven en estat de setge. També s’activà un dispositiu de vigilància dels refugiats, integrat per tropes colonials (senegalesos) i gendarmes. El tracte va ser molt cruel. Se separaren dones i infants, per una banda, i homes, per una altra. Les famílies es van trencar. Va costar molt que es poguessin tornar a localitzar i reunir.
Els historiadors consideren que els refugiats republicans dels darrers moments de la guerra del 36-39 són els primers “boat people” del segle XX.
Uns 500.000 refugiats van passar la frontera. 25.000 van ser capturats abans d’arribar-hi. Finalment, el 9 de febrer, les tropes franquistes ocuparen Catalunya totalment i tancaren la frontera.
El govern francès i el franquista van negociar el retorn dels refugiats en canvi de la devolució del tresor artístic, els diners i l’or republicà dipositat a França. Es va pressionar els refugiats perquè tornessin a Espanya. A final de març, uns 70.000 van acceptar de tornar, molts d’ells, enganyats.
França i Anglaterra reconeixien el govern de Franco el 27 de febrer, abans d’acabar la guerra i quan encara hi havia un govern republicà legalment constituït. En la mateixa línia, els EUA el van reconèixer el 3 d’abril.
S’instal·laren els primers camps de concentració: Argelers, Sant Cebrià. Les setmanes següents s’anaren obrint nous camps: Barcarès, Vernet, Ribesaltes, Agde. Hi havia milers de refugiats a cadascun d’aquests camps. També s’habilitaren camps penitenciaris, encara més durs, al fort de Cotlliure o a Setfonts, per exemple.
En síntesi, i per la nostra informació d’avui: els refugiats provinents de l’estat espanyol no van rebre ajuda de ningú, malgrat que en aquell moment ja hi havia moltes convencions i organismes internacionals dedicats a la qüestió. Fins i tot, França va fer cas omís de les normes de la Convenció de Ginebra de 1933, i els deixà en unes condicions jurídiques precàries, cosa que va permetre al govern francès d’utilitzar-los com a mà d’obra en condicions d’explotació.
Els debats parlamentaris
El govern radical-socialista d’Édouard Daladier estava sota la pressió de l’Alemanya nazi (Pacte de Múnic, 1938) i de la dreta francesa mateixa, majoritària al parlament. A més, la premsa de dretes va emprendre una campanya furiosa contra els refugiats espanyols. Grups d’extrema dreta van perpetrar atemptats que, després, aquesta premsa afí els atribuïa als rojos espanyols. El clima era tens, malgrat que molta gent feia el que podia per ajudar-los, especialment el Partit Comunista i organitzacions estrangeres com els Quàquers o l’Spanish Refugee Relief Campaign.
En aquest context complicat, es van fer alguns debats a la cambra de diputats sobre el “problema” dels refugiats republicans. Les sessions del parlament són avui un document de primer ordre per a copsar el clima polític d’animadversió i odi contra els refugiats que destil·laven els polítics de dreta i d’extrema dreta. Un llenguatge que avui torna a ser molt familiar.
No van faltar diputats comunistes i socialistes que defensaren una actitud humanitària, d’acord amb les Convencions de Ginebra, però les dretes van ser implacables. Entre aquests diputats, destacà Jean Ybarnégaray, que havia militat a la Croix-de-Feu i al Partit Social Francès, organitzacions d’extrema dreta que alguns historiadors consideren directament feixistes.
Ybernégaray considerava que els republicans refugiats eren un “virus”. I que havien envaït la frontera pirinenca, una barrera de contenció que el ministre de l’Interior no havia d’haver obert perquè: “Al mateix temps que els milicians, han entrat tota una banda sinistra de malfactors, entre els quals, hi ha milers de saquejadors, incendiaris, dinamiters, assassins i torturadors.” (sonades interrupcions a l’extrema esquerra comunista, vius aplaudiments a la dreta i al centre)
“En obrir la frontera als milicians espanyols, senyor ministre, l’heu oberta també a aquesta brigada del crim. I no tingueu cap dubte que, de tots els espanyols, aquest són els qui estan més sòlidament implantats a casa nostra, aquest són els qui estan ben decidits a no anar-se’n mai.” (Molt bé! Molt bé! A la dreta i al centre).
A Ybernégaray el secundaren diversos diputats de la seva corda. Entre ells, Philippe Henriot, un diputat de l’extrema dreta que, més tard, durant l’ocupació nazi, obtingué el càrrec de secretari d’Informació i Propaganda del govern de Vichy. Fou molt valorat pels alemanys, fins al punt que el definiren com el “Goebbels francès”. Henriot exigí al ministre de l’Interior que es posés “fi a l’escandalós abús que els espanyols, explotant el seu títol de refugiats”, feien “de la generositat i hospitalitat francesa per dedicar-se a tota mena de pillatges, depredacions i odiosos atemptats” al seu país.
El ministre de l’Interior del govern Daladier era Auguste Champetier de Ribes, democratacristià. En la sessió de discussió sobre els refugiats republicans espanyols, que va tenir lloc a la cambra dels diputats el 14 de març de 1939, en resposta al diputat d’extrema dreta Jean Ybernégaray i al de dreta liberal François de Saint-Juste, el ministre –escoltem-lo atentament– va dir:
“Sembla indispensable determinar les ribes més o menys llunyanes on podrem abocar aquest contingent d’indesitjables. Excloc de moment la idea, llençada des de certs posicionaments, de trobar un lloc a aquests individus a les nostres possessions de l’Àfrica del Nord. Els elements honestos de l’èxode –obrers, agricultors, artesans– hi poden trobar un cert lloc, i també a la nostra colònia de la Guyana, que necessita mà d’obra. Però res de semblant no pot ser considerat per als elements problemàtics (Molt bé! Molt bé!)… Però, com que cal trobar-los un lloc d’acollida, m’he adreçat al ministre de Colònies per saber si ell ens podria designar als confins del Pacífic (riures i moviments diversos a la dreta), entre les illes desertes, deshabitades, però fèrtils i conreables, un territori on poguéssim fer el que ha fet Anglaterra quan va transportar els seus condemnats a Austràlia. Facilitant-los un aprovisionament anticipat de queviures, amb un estoc d’eines agrícoles, bestiar i llavors, perquè ells es puguin guanyar per si mateixos l’existència i cercar, en el treball, el possible redreçament del seu destí.”
“No són això, senyors, projectes definitius […]. Estaria molt agraït que m’ajudessin a resoldre un problema que la crítica negativa no arreglarà, jo no veig de cap manera la possibilitat d’aplicar la vella fórmula de Carrier, de Nantes, de carregar tots aquests convictes en uns vaixells que no arribin mai a cap destí.” (Aplaudiments al centre i a l’esquerra.)
(Molts membres a la dreta) “I a Rússia?”
La doble traïció de la República francesa
Finalment, no els van enviar a cap illa del Pacífic. Ben aviat els francesos tingueren uns altres “problemes”. Alguns van poder acollir-se a l’hospitalitat i solidaritat que els oferiren països com Mèxic o Xile. D’altres, tornaren a l’estat espanyol. L’oferta franquista era que podien tornar els qui “no tinguessin les mans tacades de sang”. Però molts dels qui van tornar van sofrir novament la repressió, les detencions i els internaments en camps de treball franquistes. Els qui restaren a l’estat francès, apàtrides, molts d’ells sense papers, continuaren als camps de concentració o s’integraren en batallons de treball.
Durant l’ocupació nazi de França, molts van formar part de batallons de treball o es van afegir a la resistència francesa, en accions de guerrilla i de guerra. L’any 1944, els primers a entrar a París el dia de l’alliberament dels nazis van ser els republicans espanyols de la 9a Companyia de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, l’anomenada Divisió Leclerc. Van arribar fins a l’ajuntament amb els seus carros de combat, anomenats “Madrid”, “Jarama”, “Ebro”, “Teruel”, “Guernica”, “Belchite”, “Guadalajara” i “Brunete”.
Ells es van tornar a jugar la vida per ajudar la República francesa, que després, com la Gran Bretanya i els EUA, els va tornar a trair, i no els va ajudar a alliberar-se de l’Espanya de Franco, després de la derrota nazi.
Durant dècades, la mala consciència de França amb els refugiats republicans de l’estat espanyol va voler ocultar aquest episodi vergonyós de la seva història. Fins fa relativament poc. Quan, fa cinc anys, vaig entrevistar el dibuixant Aurel, director del multipremiat film d’animació Josep, em va confessar que ell, tot i ser d’un poble d’Occitània, no n’havia sentit a parlar mai.
Aquells refugiats, els primers “boat people” del segle XX, van ser condemnats a l’exili per tota la vida. Les seves famílies i els qui van quedar a l’interior van haver de patir quaranta anys de dictadura militar. Després de la mort de Franco al llit, els fraus de la transició i la llei d’amnistia de punt final, la dictadura militar es va reformar en democràcia. I ara, en virtut de les lleis electorals, hem de veure com ressorgeixen franquistes i xenòfobs. Alguna cosa no es va fer bé. Potser la transició era un bucle, un trànsit cap al punt de partida. Com em deia un militar republicà exiliat a Xile que havia viscut la guerra civil i el cop d’estat de Pinochet: “No vull viure més moments històrics, perquè sempre perdem.”
