L’altre 3%

Una xifra és una xifra i no té culpa. Però aquesta, pobra, sembla ben destinada a l’anomalia.

Perquè, des de la famosa exclamació del president Maragall, el 3% ha quedat directament associat a allò tan lleig de les comissions (els escarafalls que va provocar, per cert, són dignes d’anàlisi: ‘Vostès tenen un problema i es diu 3%’ era una frase-enigma que va trepitjar ulls de poll…).

Abans d’aquell significatiu moment parlamentari, però, la xifra en qüestió representava tota una altra cosa, val a dir, justament el contrari: la fi d’una indecència, d’un estratagema penós: la barrera.

Així és coneguda la cosa, al nostre sud: la barrera.

O, més concretament, que avui tot va de percentatges, la barrera del 5%.

Una barrera electoral és, en definició viquipèdica, la quantitat mínima de vots que necessita una llista electoral per a entrar en el joc del repartiment d’escons.

Al País Valencià, des de les primeres eleccions autonòmiques, es viu la peculiaritat de tenir, no pas el 3%, sinó el 5% com a mur per a la representació parlamentària. És un re-5%, de fet, perquè, per acabar de reblar el clau, no s’aplica per circumscripcions electorals: encara que un partit o coalició ultrapassi el fatídic 5% dels vots en una circumscripció, només aconsegueix escons si també el supera al conjunt de l’autonomia.

I això, com sempre passa en les coses del sud, no és caprici ni casualitat: aquest 5% ha servit i continua servint d’efectiu invisibilitzador polític i, durant molt de temps, ha impedit que les opcions nacionalistes tinguessin veu a les Corts. Ara n’ha deixat fora Esquerra Unida. Sempre penalitza cap a la mateixa banda (simplificant: premia la concentració de la dreta, penalitza la pluralitat de l’esquerra).

Derogar la barrera del 5% ha estat reivindicació històrica dels partits de progrés i de país (per posar-hi una etiqueta àmplia). És, de fet, una pura reclamació democràtica, de simple respecte, una garantia perquè tants vots com ara en queden fora tinguin també representació. I sistemàticament ha topat contra el mur de la majoria del PP (i, abans, del PSOE de Lerma), bastida precisament (no només, però també) gràcies a la providencial barrera.

Ara, però, aquesta majoria ja no hi és.

(Toquem ferro.)

I és cert que ja hi ha comissions d’estudi i compareixences. De fa un any, si no m’he descomptat. I de segur que tot té un procés i un mig i dues vores i nomenar una ponència i redactar un dictamen i impulsar una proposició de llei i etcètera.

Però és que el temps passa (vola!).

I encantar-s’hi té conseqüències.

Enlloc no s’ha escrit que ens hagi de tornar a caure a sobre la llosa del PP, però tampoc no diu enlloc que ens n’haguem deslliurat. Tot depèn, sembla, de marges estrets. Arribar a les properes autonòmiques amb la barrera tramposa intacta seria un autogol imperdonable.

Però no passarà, oi que no?

Oi que no?

Oi que no?