03.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 04.08.2025 - 21:15
Continuem la nostra sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En les entregues anteriors hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i Sueca amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i segurament la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i ens toca continuar els viatges insulars a l’Alguer amb Soldats abandonats, de Gavino Balata. En tornar a terra ferma serà el torn de les Guilleries amb Guilleries, de Ferran Garcia; el Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó; Andorra amb Escapat d’Andorra, d’Assumpta Margenat; i, finalment, el Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.
“Hi só passat a davant un milió de voltes. Lo carrer de la Marina és lo carrer major de la ciutat. Uneix la plaça Cívica i el port a la plaça Sulis amb la torre homònima, i és lo lloc més popular de la ciutat. Tots hi van a passejar, a prendre un gelat o una pizza o a mirar les vitrines. Jo, però, hi pas de duenyo, no de turista. Só de l’Alguer Vella i es com si pasegessi al passadís de casa mia. Passadís, tribuna política, escenari d’espectàculs de carrer, teatre de la vida de cada dia, de les tragèdies i de les celebracions. D’aqueix carrer i de les petites placetes irregulars, sorgides en substitució dels edificis destruïts dels bombardaments del 1943, coneix també les pedres, una a una, la forma, la color, l’olor i també l’efecte que donaven a la botxa que hi passava a damunt quan jugava a fúrbal amb els altros minyons. A costat de la iglésia de Sant Miquel hi ha un edifici a bastança anònim. Caminant de les Quatre Cantonades vers plaça Sulis se nota que la part esquerra del carrer, la dels números paris, continua dreta i regular, fins al palau. Lego aqueixa continuïtat se talla perquè la fatxada del palau és aliniada amb els edificis del carrer, i no amb la iglésia que, vista del cel, pareix un llibre posat un poc de xato a una llibreria mitja buida.”
El fragment que acabeu de llegir pertany a l’obra Soldats abandonats, de Gavino Balata. El llibre va guanyar el premi Ferran Canyameres de novel·la del 2023 i en essència ens explica la història d’un jove arqueòleg que descobreix per casualitat, en ple cor de l’Alguer Vella, el forat on han romàs emparedats i empresonats dos joves de la ciutat des dels bombardaments del 1943 fins a l’actualitat, el principi del nou mil·lenni. Tots dos fugien de la mobilització a la Segona Guerra Mundial i els han fet creure que Mussolini, Hitler i Franco van vèncer i encara són en plena dictadura. No saben que tenen quasi vuitanta anys fins que l’arqueòleg els ho explica i no saben per què els han tingut enganyats i tancats durant tot aquest temps. Si vosaltres també voleu saber-ne les raons i escatir el misteri haureu de llegir el llibre.
Gavino Balata (l’Alguer, 1979) no tan sols va aconseguir d’imposar-se en el premi de novel·la negra més antic i prestigiós del país, sinó que a més ho va fer amb la primera novel·la escrita en la variant catalana algueresa normativa. Això implicarà que feu el viatge a l’Alguer no solament amb la trama de la novel·la, sinó també amb tot el banquet lingüístic que ens proposa Balata, que ha tingut a bé d’acompanyar la novel·la amb un glossari per als casos en què la intercomprensió lingüística falli. Com molt bé explica, l’alguerès que es fa servir és un català trumfat d’expressions i girs lingüístics manllevats de l’italià, el castellà, el sard i el turrità, la llengua local parlada a la ciutat de Sàsser, a més d’una sintaxi pròpia que s’ha mantingut des de fa molts anys i que no ha evolucionat com el català central. Puc assegurar-vos que no entorpeix per a res la lectura, ans al contrari, és un goig i una delícia i fa que la versemblança –absolutament clau en una novel·la negra i absolutament complicada en una trama com la que planteja– sigui molt més gran.
Cal recordar que la ciutat de l’Alguer va ser repoblada pels catalans el 1354 i que la literatura que coneixíem fins ara se centrava majoritàriament en la poesia i en el folklore, i també en texts religiosos com ara El cant de la Sibil·la. A la Renaixença, alguns poetes algueresos participaren als Jocs Florals de Catalunya i mantingueren contacte amb escriptors del Principat, però les relacions es trencaren amb la guerra del 1936-1939 i no va ser fins a la dècada del 1950 quan es va fer un redescobriment de la lírica algueresa per part dels escriptors continentals, el cim dels quals va ser la celebració dels Jocs Florals de l’Alguer el 1961. D’aquesta època primerenca destaquen els poetes Rafel Sari i Rafel Catardi i el llibre del 1970 Poesia de l’Alguer, de P. Scanu. La poesia ha tingut nombrosos seguidors i ho palesa l’antologia La tercera illa, publicada per Saldonar, amb un pes important per a Antoni Canu, així com diferents treballs històrics; però la narrativa, llevat dels contes breus i les rondalles, havia quedat òrfena de conradors fins a l’arribada de Balata i la seva aposta ferma i decidida per la narrativa en alguerès normatiu.
Inserida en la millor tradició de la novel·la negra urbana, Soldats abandonats ens permet de recórrer de la mà de l’autor una bona part de la ciutat sarda, que no queda exempta de la crítica social: la massificació turística; la complexitat lingüística; la política italiana, tan llunyana i a la vegada tan decisiva; el transport públic… I ho fem de la mà d’uns molt bons personatges i del pes de la història humana que sovint és només una petita gota en la gran mar de la història. Així és com Balata fa també un gran cant d’amor a la ciutat, perquè només des de la vivència i des dels elogis i les crítiques és com es pot desmuntar l’aura mítica que té avui per a molts catalans l’Alguer.
Certament, aquests darrers anys hem tingut alguns bons treballs que han contribuït a un major coneixement de la ciutat i a la seva desmitificació, entre els quals destaquen la Història de l’Alguer, de Marcel Farinelli, un dels màxims especialistes en la història de la ciutat, com palesen més obres seves, com ara El feixisme a l’Alguer. Tot i això, són molts els catalans que la visiten cada any a la recerca del punt més oriental on encara es parla la nostra llengua i els resultats són desiguals. La ciutat vella continua essent del tot preciosa i en alguns llocs és fàcil de sentir el català, fins i tot trobar les cartes en català en alguns restaurants i ser-hi atesos a les botigues, però la variant algueresa no és fàcil en el primer moment. Després és una autèntica delícia, com passa en la lectura del llibre de Balata. I sí, la ciutat és del tot preciosa, tot un referent per a qui vulgui viatjar a la totalitat del domini lingüístic i un exemple viu de l’expansió de la corona catalano-aragonesa per la Mediterrània durant el segle XIV. Benvinguts, doncs, a la Barceloneta sarda i a la literatura del present i del futur feta en alguerès normatiu.
Com arribar-hi?
Per anar a l’Alguer haureu de passar necessàriament per l’aeroport de Fertilia, a uns quatre quilòmetres de la ciutat. Si hi voleu anar des de Palma o des de València ho tindreu complicat perquè no hi ha vols directes, tots fan escala. La millor opció per a arribar-hi és volar directe des de Barcelona, opció fàcil a l’estiu, però molt més complicada a l’hivern. Els bitllets no són cap bicoca, però la visita a la ciutat paga la pena. Si teniu més temps, la naviliera Grimaldi Lines fa el trajecte des de Barcelona fins a Porto Torres. Des d’allà hi podeu arribar en autobús. També podeu embarcar-hi el vostre cotxe.
Visita en un dia
Com és habitual, a la secció us proposem una visita imprescindible de l’indret escollit en un sol dia, i l’Alguer no en serà una excepció, per a la qual cosa ens centrarem sobretot en l’Alguer Vella. Una de les coses que sorprèn els visitants és el bon estat en què es troben la murada i les fortificacions de la ciutat. L’origen és anterior a la conquesta catalana, tot i que a partir del 1354 es van reforçar i engrandir, però el gruix principal que es pot veure ara és del segle XVI. Hi ha set torres i tres forts que encara romanen dempeus. Haureu de passar per la Torre del Portal, que el 1360 va pagar la comunitat jueva de la ciutat, i la Torre de l’Esperó Reial que és del segle XIV.
El passeig pel centre històric de la ciutat ens permet de veure encara molts testimonis de la presència catalana, sobretot als palaus més importants de la ciutat. Podreu veure l’exterior d’aquests: el Palau d’Albis, el Palau Lavagna i el Palau Serra (tots tres a la plaça Cívica o del Pou vell); el Palau Guillot (al carrer Major); el Palau Carcassona (al carrer de les Monges); el Palau Machin (al carrer de Bon Aire); i el Palau Simon (al carrer de F. Ferret).
L’església de Sant Francesc està situada al centre històric de la ciutat i es va fer el 1360, tot i que la reconstrucció és del segle XVI. Constitueix una de les millors mostres de l’art gòtic a tota l’illa de Sardenya. A l’altar major i les capelles del presbiteri i la capella del Santíssim Sacrament es poden veure les aportacions gòtiques catalanes originals. D’ençà del 1981, en aquesta església cada diumenge es fa la missa en alguerès: una bonica oportunitat per a poder sentor com s’ha adaptat la litúrgia a la forma pròpia de parlar dels habitants de la ciutat. Una altra de les tradicions religioses alguereses és el cant de la Sibil·la la nit de Nadal.
La catedral de Santa Maria es va començar a construir el 1570 i es va obrir el 1593, tot i que la consagració del temple no va arribar fins el 1730. L’església original té un estil gòtic català, com es pot veure a les cinc capelles del presbiteri i a la base del campanar, tot i que la dilatació de la construcció va fer que la nau principal i les dues laterals siguin d’estil renaixentista tardà. La fesomia actual es deu també als canvis del segle XX.
L’antiga església de la Mare de Déu del Rosari és ara la seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, una altra visita força interessant per a entendre la importància de l’església i les parròquies en la configuració de la ciutat.
La Seu de l’Obra Cultural de l’Alguer, a la via Ardolino, acull la biblioteca catalana, amb més de deu mil volums. La visita és força interessant, té autèntiques joies i és una mostra dels esforços per a conservar la cultura, la llengua i els trets patrimonials que diferencien la ciutat des de mitjan segle XIV.
El plat que no us podeu perdre
Els algueresos tenen nombroses maneres de menjar els espaguetis, el plat que ells han catalanitzat a la seva manera en el nom i han convertit en els espaguets. N’hi ha amb receptes pròpies, que tenen vinculació amb els productes de la mar i sovint amb èpoques de gana i pocs recursos, com seria el cas dels espaguets amb pelgellides (pegellides). Es feien quan la gent anava a les roques a agafar aquest petit marisc que servia per a acompanyar la pasta. També hi ha els espaguets amb anxova, una autèntica gormanderia per als amants dels gusts forts i salats. Una altra delícia –molt més cara, això sí– són els espaguets amb llagosta, especialitat algueresa en què aquest crustaci tan preuat es converteix en protagonista. Hi ha qui canvia la recepta per fer-los de gambes i el resultat també és espectacular, però els espaguets de llagosta a la manera algueresa és un dels plats que heu de tastar com a mínim una vegada a la vida i, posats a fer, millor menjar-los a l’Alguer, amb llagostes acabades de pescar. Quilòmetre zero de primera magnitud.
L’anècdota
Si la literatura feta en alguerès ha estat prolífica en el camp de la poesia, cal remarcar que la influència de la ciutat i de Sardenya ha estat important també per a poetes i narradors continentals. Així les coses, Joan Elies Adell va ser delegat de la Generalitat a la ciutat, coneix molt bé la ciutat i per extensió l’illa, on resideix de fa anys. Ha impulsat la publicació d’antologies de poetes algueresos al continent. També fa anys que hi és instal·lat el poeta valencià Iban L. Llop. Per la seva banda, Margarida Aritzeta també va escriure una novel·la que negreja ambientada a Sardenya, és un thriller cultural anomenat La maleta sarda, en què té una importància especial l’escriptora sarda guanyadora del premi Nobel, Grazzia Deledda. Per tant, les relacions entre tots dos territoris també han estat fructíferes des del punt de vista literari.
